dijous, 23 de desembre de 2010

Els reis d'orient existeixen de veritat?

M'ho vas deixar així, de cop, sense previ avís. Em vaig sentir orgullós de tu, sabies fer la pregunta correcta, i vull creure que això te l'he ensenyat jo. D'altra banda em vaig sentir contrariat. Com se li explica a una criatura de cinc anys que tot allò que li està posant dels nervis no és més que una faula?

Com fer-ho per, sense dir-te cap mentida; et vaig prometre que tot el que et digués seria veritat; no estroncar-te la il·lusió? M'havies posat en un tràngol sense saber-ho.

Vaig recordar la teva cara a la cavalcada, colpejant el tió, cridant al obrir els regals i vaig estar segur que no volia perdre-m'ho.

I alhora volia que fossis conscient de la realitat, que visquessis els somnis però que no se t'emportessin, que seguissis somiant i al mateix temps aprenguessis a veure la línia, de vegades tan subtil, que separa la ficció de la realitat.

Com dir-te que tot és un espectacle? Que, fora dels aprofitats que volen fer l'agost al desembre (i els malparits l'aconsegueixen) el que volem és que gaudiu ara que encara podeu somiar com sols ara podreu fer-ho.

Existeixen les reis i Papa Noel? Caga regals el tió? El ratolí Pérez s'emporta les dents i deixa monedes a canvi? Com et dic que tot és inventat? - Tu vols què existeixin? - Et vaig preguntar i em vas respondre amb tota una ràfega de pensaments infantils.

Sense que t'adonessis et vaig respondre. Són tan reals com els teus somnis i sols depenen de tu.

dijous, 16 de desembre de 2010

Una figura estranya




La nau es posa suaument sobre la superfície aixecant una lleu polseguera. La porta s'obre i l'astronauta surt amb cura. Amb el peu pica al terra assegurant-se que és acceptablement sòlid. - S'enfonsa una mica, però sembla sòlid. - Comenta al seu company, després acaba de sortir, posant-se dempeus i mirant al seu entorn.

Llegeix el monitor de l'ordinador. - Se suposa que podríem respirar aquí. - Espera, no et treguis l'escafandra si no estic jo al costat. - Doncs espavila, si podem estalviar aire aquí en tindrem més per la tornada. - Mentre espera el seu company agafa una mostra del terra i el posa dins un calaix de l'ordinador.

L'altre astronauta surt de la nau, mira recelós al terra i finalment es decideix a posar-hi peu. - Quin material és aquest? - Un silici i dos oxigen, segons l'anàlisi, també hi ha rastres de clor i sodi associats. - El segon astronauta arriba al costat del seu company. - Quan vulguis.

El primer astronauta seu a terra mentre el seu company es situa al darrera i agafa l'escafandra amb les mans, el primer manipula el coll de l'escafandra i s'escolta un xiulet, el segon aixeca l'escafandra fins deixar al descobert el cap del seu company. Aquest fa una inspiració profunda i roman en silenci.

El segon astronauta espera una reacció. - Què? Parla! - Perfecte! - Diu el primer astronauta mentre s'aixeca, camina una mica, corre cap al seu company i fa un salt. - No em canso més que en qualsevol planeta d'atracció deu. Au, ja et pots treure la teva. - Li diu mentre li treu l'escafandra de les mans i la desa dins la nau.

El segon astronauta segueix l'exemple del seu company. Sona una veu - Aquí unitat orbital. com va? - El segon astronauta respon. - Tot correcte, podem respirar sense problemes. - Quin aspecte té? - Hi ha algun tipus de vegetació, escassa, i restes d'edificacions, la majoria ensorrades. - No sabeu com us envejo. - Et portarem records. - Li respon amb sorna.

Els dos astronautes caminen cap a una figura prou estranya, descobreixen que es sobre una mena de cilindre gris, el primer astronauta escaneja el cilindre. - Aquí hi ha de tot! És una mena de conglomerat, el component principal és semblant al terra on és la nau. - El devien fer directament. Què deu ser això?

Els dos astronautes miren la figura. - Jo diria que és alguna mena de plànol. - Vols dir? - Sí, però no pas geogràfic. Veus aquest arc? - Sí. - Jo diria que si busquéssim en trobaríem un pont o un túnel a prop d'aquí. - I això? - Això està clar, les muntanyes.

Mentre afirma assenyala les muntanyes que es divisen cap a l'oest. - I això blau representa un riu i un llac o un mar. - Llavors potser no és un plànol sinó un jeroglífic, això deu ser el nom de la zona. Així s'entendria la posició vertical.

Els dos astronautes comencen a capturar imatges i dades amb els seus aparells, quan ja consideren que han agafat suficient informació tornen cap a la nau. - Com penses que va desaparèixer aquesta gent? - No ho sé però la teoria més acceptada és que es van autodestruir en una guerra, d'altres parlen de superpoblació i fins i tot hi ha algú que diu que aquest és el primer planeta on vam viure. Sí, clar i vam deixar un magnífic planeta per anar voltar per la galàxia!

Tots dos es posen les escafandres i entren a la nau, tanquen la porta, s'encén el motor de camp magnètic i la nau s'eleva suaument travessant l'atmosfera per torbar-se amb la unitat orbital. Després tornaran a la seva nau-estat dins la gran flota on un exèrcit de científics esperen per decidir sobre la colonització del planeta.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Petit


Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Mars Royale, Capítol 9: La darrera frontera

L'homenet suava mentre dirigia una mirada de xai al grup armat. - Jo sóc qui reparteix al feina en aquesta gent. - El Sigfrid se li apropà, el mirà als ulls i mirà als de la taula. - Sí, vostè és l'encarregat, però volem els que manen, i aquests tampoc. - Mirà una taula que restava una mica més apartada, els vestits de més qualitat, el servei da taula de roba, quatre persones en una taula de sis. - Vostès, amunt i cap a la porta.

El grup és mirà, un d'ells s'aixecà. - I per què pensa que som nosaltres els que manem? - N'he menjat amb molts com vostès. Au, passant. - Aquí no es mourà ningú. - respongué l'home. El Sigfrid feu un tret al sostre i apunta a la taula. - Deu, nou, vuit, ... - Un dels altres s'aixecà esverat. - Pari, pari, ja anem. - Indicà els altres que el seguissin i tots quatre sortiren per la porta acompanyats pels concursants. En Sigfrid, abans de sortir es dirigí a l'encarregat. - Hi ha sortida d'emergència? - L'home, tremolant agità el cap. - Sí. - I senyalà una porta a l'altre extrem. - Jo de vostès sortiria d'aquí a cinc minuts, no es facin els herois, no paga la pena.

Fora ja indicaren als presoners que es traguessin els vestits, ells feren el mateix, es posaren la roba dels caps i aquests els uniformes dels concursants. - Agafeu el vostre vehicle i escampeu la boira. - Digué la Nereida. - Però ... no ens podrem defensar ... - Vosaltres teniu comissió, oi? - Sí. - Sabíeu tot el passava. - ... Sí. - Doncs ara toca pagar. - Ens mataran. - Com ens anaven a matar a nosaltres, bé també podeu avisar que no som nosaltres, o no? - La Nereida rigué.

Un soroll inesperat els esverà a tots, l'edifici s'enfonsava sense previ avís. - Què collons passa? - Cridà el Sigfrid. - Han manat tancar l'edifici. - Digué un dels caps. - Moriran molts. - Per què? - Us volien aixafar a vosaltres. - Doncs mataran un munt d'innocents. - Digué la Sakura. - On porta la sortida d'emergència? - A un soterrani sota el turó, te una sortida a mig quilòmetre d'aquí, però no tindran temps de sortir tots de la sala. - es va fer un silenci sepulcral, dos minuts després el sostre era arran de terra. - Marxem. - Va dir la Nereida. - Sí, anem, aquí ja no fem res. - Afegí el Sigfrid.

Muntaren al blindat i esperaren que els caps fessin el mateix al seu vehicle, els deixaren anar i els seguiren deixant prou distància. Van poder veure com les Elianors els bloquejaven i mataven. Després van aprofitar per passar ells. Les Elianors, havent detectat la suposada mort dels quatre concursants, romangueren parades, totes menys una que els tallà el pas. - No dispareu. - Què vols? - Digué la Nereida sense baixar del vehicle. - La sortida està a vint quilòmetres entre aquells dos turons. - Som a la Terra? - A Austràlia, als estudis de la WWBB. - Qui ha volgut matar-nos? - El presentador. - Qui ets tu. - Ningú.

L'Elianor s'apartà i ells seguiren el camí que els hi havia indicat. A prop de fer els vint quilòmetres van poder distingir una paret mig caiguda quins extrems es perdien a una i altra banda. Van para just en l'esquerda, havien caigut prop de vint metres d'ample i fins uns quinze d'alçada. - Això el conec ... - Va dir la Martha. - ... Sí, i tant! Ho va fer, va construir la Cúpula, el Paradís ... - De què parles? - Preguntà la Nereida. - Hummard va dir que crearia una cúpula on els seus seguidors hi serien a raser de l'ira de Déu. - Els seus? No ets una d'ells? - Preguntà el Sigfrid. La Martha envermellí, callà una estona i al final respongué. - Era el meu paper ...

La Nereida li clavà la mirada. - Ets de l'organització? - No! Sóc una actriu, teòricament si perdíem ens havien de salvar abans els concursants reals no ens matéssiu. - I quants es van salvar? - Cap. - I per què seguies fent el paper? - Preguntà la Sakura. - I tu m'ho preguntes? M'hauríeu mort. - Segurament. - Asseverà la Nereida. - De totes maneres, et dius Martha? - Sí, això sí. Bé, ara ja ets morta, de fet hi som tots morts, si més no de cara al públic. - Però no crec que ens deixin sortir d'aquí així com així.

Un grup d'Elianors aparegué al camí, prou lluny encara el Sigfrid mirà a l'entorn, va veure un petit coll pedregós que semblava un bon amagatall. - Anem allà. - tots quatre corregueren cap al coll i s'ajupiren darrera els rocs. - No dispareu mentre no vinguin cap a nosaltres. - Digué la Nereida. El grup d'Elianors seiguí el camí fins arribar a l'escletxa, llavors formaren una línia tallant el pas. - Merda, ens esperen. - Va dir la Sakura. - Sí, hauriem hagut de sortir abans en comptes de perdre el temps xerrant. - Va dir el Sigfrid. - Un plaer haver-vos conegut.

No s'havien adonat però la Martha corria cap a la línia d'Elianors. Aquestes, en detectar moviment començaren a disparar, la Martha seguí corrents fins caure als peus dels androides. Les Elianors deixaren de disparar. La Martha saludà amb la mà quasi sense forces. L'explosió feu caure pràcticament totes les Elianors, algunes començaren a disparar anàrquicament fent blanc en les seves companyes. Al cap d'una estona parà el tiroteig i el núvol de pols començà a disipar-se.

El grup baixà fins l'escletxa, no quedava cap Elianor sencera i el cos de la Martha s'havia volatilitzat. En silenci miraren a l'altre costat, a uns centenars de metres es veia un grup d'edificis. - Deuen ser els edificis de la productora. - Digué el Sigfrid. - Crec que hauríem d'anar a presentar-los els nostres respectes. - No encara. - La veu era d'una Elianor. Es giraren cercant l'Elianor activa però l'únic que van trobar va ser un tors sense cap que els hi parlava. - Els edificis que veieu són el complexe on viu el presentador, d'aquí a uns dies farà una festa de cloenda, llavors serà el moment de fer el que vulgueu.

La Nereida aixecà el tors cercant alguna càmera però no va trobar res. - Hi ha un edifici de manteniment a tres quilòmetres d'aquí, seguint el camí, hi ha menjar i armes de reserva, aneu allà, us esperaré. - Com sabem que no ens trairàs. - Preguntà la Sakura. - Com sempre, no ho sabeu. - Queden més Elianors? - Una, la controlo jo. - Qui ets? - Arribat el moment em presentaré. - El tors feu una lleugera fumarada i deixà de parlar. - És la primera vegada que parlo amb uns pits. - Digué el Sigfrid. - No t'escarrassis, que els homes ho feu sempre això. - Respongué la Nereida.

El grup agafà el vehicle i retornaren al camí. Després de tres quilòmetres arribaren a un edifici d'una planta que es sostenia en peu més per voluntat pròpia que pel seu manteniment. Un vell i atrotinat garatge buit va servir per amagar el vehicle. Dins l'edifici un munt de mobles vells amb la pols de tota la història reberen els tres ex-concursants. - I això qui el netejarà? - Preguntà la Sakura fent cara de fàstic. - Podem limitar-nos a una sola sala. - Digué en Sigfrid. La Nereida mirava el que es suposava que era el dormitori. - Hauríem de parlar-ho amb els habitants actuals. - Quins? - Preguntaren els altres dos. - Puces, paneroles, ratolins ... Busquem el menjar i dormim al vehicle.

Entraren a la cuina, no hi havia rastre del menjar fora d'una llauna prou oxidada com per estar segurs que l'interior no era recomanable. - Ens han aixecat la camisa. - Digué la Nereida. - O ens hem equivocat de lloc. - Digué la Sakura. - Com deia l'ànec Duffy hauríem hagut de girar cua a Alburquerque. - Qui? - Duffy ... No heu vist mai els dibuixos animats del segle XX? Bugs Bunny? Porky? - Les dues noies el miraven amb cara de poker. Sigfrid feu un gest amb la ma. - Deixeu-lo, no sabeu el que us heu perdut. Mirà al sostre, una bombeta solitària penjava del sostre. - Sembla nova, si més no més nova que no pas la resta.

Mirà cap a les parets. - Què busques? - Preguntà Sakura. - Un interruptor. Aquí. - Sigfrid va prémer l'interruptor de la paret i la bombeta s'encengué. - Si més no hi ha llum. - De sobte el terra començà a descendir fins parar davant d'una porta. Obriren la porta, havien trobat l'amagatall. Un armari amb armes, una sala amb lliteres, i un rebost ple a vessar. Tots recordaren que amb prou feines havien menjat i s'abocaren desesperats a menjar tot el que trobaven. - Que us aprofiti. - La veu sonà per tota la sala. - Qui ets? - Preguntà la Sakura. - El mateix d'abans. Mengeu el que voleu i gaudiu de l'estada. La Nereida, cercant la càmera, preguntà. - I què voldràs fer el darrer Show de Carlo Cesburloni, fins a les hores mengeu i dormiu.

dijous, 4 de novembre de 2010

Mars Royale, Capítol 8: La banca guanya

Mentre sona la música de caràtula del programa, a la pantalla central es pot veure l'exèrcit d'Elianors avançant pel desert suposadament marcià i a un costat es retalla la silueta estàtica del presentador. Desapareix la música i la imatge s'esvaeix mentre s'il·lumina el plató.

La càmera es centra en la cara somrient del presentador. - Bona nit, estimada audiència! Bona nit, bona nit. - El presentador camina pensatiu, portant-se una mà al mentó mentre la càmera el segueix. - Què es pot fer quan algú es salta les normes? - El presentador guarda silenci fins que arriba a l'altre extrem de l'escenari. - Què s'ha de fer amb els infractors? Hem de ser condescendents? ... A la fi són allà, sols, lluitant per la seva vida ... però una cosa és això i altra fer un cau on no podem veure'ls, on no podem gaudir amb el seu patiment.

Murmuris en conserva omplen l'aire mentre el presentador simula apaivagar-los amb la mà. - Sí, sí, no ens enganyem, ells van signar per mostrar-nos la seva vida i la seva mort, les seves alegries, el seu dolor, les seves misèries ... però han decidit convertir el vehicle en el que van fugir en un forat negre per a nosaltres ... I això no el permetrem!. - Aplaudiments sense públic. - Heu vist l'exèrcit, el nostre exèrcit privat d'Elianors, elles seran les que s'encarreguin i ja us dic que hi haurà una sorpresa. De totes maneres haurem d'esperar al final del programa.

El presentador s'en va a l'altra banda del plató on, en penombra li espera algú. - Bona nit. - Bona nit. - La veu de l'invitat sona distorsionada. - Vostè és un funcionari de l'estat? - Pregunta el presentador mentre seu davant el convidat que segueix sota l'ombra. - Qui hi ha darrera la llei que volen aprovar? - Mala gent, enemics del mercat lliure, comunistes a la fi. -Ja, però hi ha noms importants que han donat suport a la moció. - Degenerats, drogoaddictes, enemics de la llibertat. - Alguns parlen de drets humans ... - Sí, clar, d'alguna manera han de fer-ho perquè la gent els hi faci cas. - Gràcies, seguim parlant.

El presentador s'aixeca i la càmera l'enfoca en primer pla. - Hem vist les Elianors, però no hem vist on son els concursants. Podem veure'ls? Sí? Doncs endavant. - Al monitor apareix el vehicle parat i es veu la Sakura que surt corrents, i s'ajup mentre s'abaixa els pantalons, el pixelat li cobreix lleugerament el cul però es veu perfectament la resta. - Vaja! Sembla que tenim una urgència. - Mentre els riures enllaunats omplen l'espai el presentador fa una ganyota tapant-se el nas. - Què hi farem! Això a les Elianors no els hi passa. - Més riures.

El presentador calla un moment mentre escolta algun comentari de control. - Sí, entenc ... - La imatge s'esvaeix. - Em diuen que els hi hem preparat un parany, un bonic parany. Un edifici i un munt de vehicles en una vall al costat d'on són ara. Tan bon punt entrin a l'edifici aquest s'enfonsarà i acabarà tot. Els vehicles són altra alternativa, porten, a més de càmeres un bonic sistema de detecció que atraurà totes les Elianors, siguin actives o no, a més no es tracta de vehicles blindats. Resumint, han begut oli. - Sonen riures i aplaudiments. - Ens veiem després d'uns anuncis.

El regidor dóna la veu, ja no són a l'aire. - Merda! - Crida esverat el presentador. - Quan collons han vist el menjador dels treballadors? - Fa una hora. - Hi són a dins? - Sí – plegueu el menjador! - Senyor, hi són els treballadors a dins. - He dit que els aixafeu! A tots! - Els papers de guió surten volant uns metres més enllà. - Comunistes! Com se t'acudeix dir comunistes a tu? - El convidat, en realitat un dels col·laboradors habituals, s'excusa. - M'havies dit que desbarrés com un fatxa, què vols? - Com un fatxenda! Havies de tractar-los de curts, de babaus! Ara tenim una part de la població en contra! Tothom pot renegar del govern i dels polítics, però posicionar-se! ... Inútil!

El presentador s'apropa al regidor. - Com anem de temps? - Dos minuts. - Perfecte. - A veure! Vull que no es vegi un sol treballador quan baixi el sostre! - és una mica difícil això. - Diu un dels tècnics. - Què dius? - És que ja han sortit de l'edifici. - Merda! Per què no els heu aixafat? - No ha donat temps, quan l'ha dit ja sortien. - Menys indemnitzacions per a les famílies dels treballadors. - Em temo que s'hauran de pagar. - Què? - Quan ha donat l'ordre l'hem executat, però ja havien sortit, ells i quatre empleats, hores d'ara s'estan canviant la roba.

El presentador calla un moment. - Quina repercussió tindrà això? - Les Elianors aniran darrera els vestits. - Re-programeu-les. - No podem des d'aquí. - Collons! Què he fet jo per què tot se'm giri en contra! - Idees! Vull idees! Ja!. - El silenci es fa amo i senyor del plató. El presentador mira un a un tots els presents, ningú para boca. Tots abaixen la mirada. - He d'entendre que estem perduts? Què aquells cabrons se'n sortiran? Què el mon sabrà que hem mort no concursants? - No te perquè. - Diu una veu al darrera el presentador. - Explica't. - Respon el presentador donant-se la volta.

Qui ha respòs, una hostessa, raona. - Si agafen un dels vehicles sols cal seguir-ho, les Elianors s'encarregaran, els treballadors aniran en el blindat, si ho tanquen tot sols hauran d'esperar que acabi la batussa. - I si s'en van en el blindat? - Podem recarregar les imatges dels treballadors amb les dels concursants. - El presentador somriu i mira al seu entorn. Amb el dit apunta la noia. - Això ... això, senyors, és una solució. - Es torna cap a la noia i li diu. - Quan acabi el programa passa per personal, et donaran una gratificació. - alhora li lliura una targeta amb una nota.

El presentador, després de mirar-se el rellotge dóna una palmada. - Au! Vull veure com els rosteixen. - Senyor ... - Crida un dels guionistes. - Sí? - Hauria de quedar un. - El presentador somriu malèvol. - M'han fallat, ningú no guanyarà el concurs. Els vull tots morts. Anem per feina! - Tothom torna al seu lloc, el regidor marca l'entrada a l'aire.

El presentador, assegut a la seva butaca, quasi estès, amb les cames creuades i el papers a la mà, somriu a càmera. - Què hauran fet els nostres amics? Hauran entrat a la casa? Hauran agafat un dels vehicles? O s'hauran anat en un dels vehicles-trampa? - El presentador fa una pausa, manté la posició en silenci, sense cap moviment. De sobte s'incorpora. - Això ho sabrem d'aquí a una estona, en rigorós directe ... bé amb el petit desfase de les comunicacions amb Mart, un segons. - Per l'auricular l'informen que les Elianors han cercat el vehicle amb els treballadors i han començat a disparar.

El presentador no mostra cap emoció. S'apropa al convidat en l'ombra i seu al seu costat. - Em deia que hi havia grups de pressió amb interessos obscurs. - Sí, grups que volen minvar la llibertat individual, que desitgen crear un govern mundial dictatorial, on la gent no pugui fer el seu lliure albir. - Ja, però és que parlem d'una llei que, a la Terra ja s'aplica, des de sempre. - Però va sent hora de canviar-ho; no hauria de ser una modificació sobre les lleis de nous hàbitats, com ara Mart, sinó la derogació d'una llei obsoleta aquí, a la Terra. - Queda clar el que pensa. L'aprovaran? - Esperem que no, pel bé de l'humanitat. - Gràcies. - A vostè.

El presentador s'aixeca i mira a càmera. - Ja ho veuen si canvien la llei, aquest programa serà il·legal. Hauríem de cessar en l'activitat i, probablement respondre davant un tribunal per fets que, avui per avui, són perfectament lícits. Recordo ... recordo quan vam començar, el casting va ser llarg, prop de mig milió de persones volien entrar al programa, i era clar que dels que entressin sols sobreviuria un. Molt pocs, prop d'uns dos-cents no van passar la primera advertència. - El presentador es porta la mà a l'orella. - Em diuen que ja podem veure el que passa a Mart. Endavant imatges.

El presentador es gira cap al monitor, s'abaixen els llums el plató i s'encén la pantalla. Un vehicle de transport es para en mig del desert marcià, surten els quatre concursant agitant els braços, criden alguna cosa inintel·ligible. Les Elianors que els rodegen comencen a disparar, són poc més de vint segons, els concursants miren de fugir però cauen sota la pluja de bales. Quan les Elianors deixen de disparar la càmera enfoca els quatre cossos ensangonats, estesos a terra, inertes. - Au revoir! Good bye! Arrivaderci! Adéu! - Diu el presentador girant-se mentre s'encenen els llums. - Han perdut, però nosaltres encara ens veurem a la gala de cloenda. Els espero! Sóc Carlo Cesburloni i això ha estat Mars Royale!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Mars Royale, Capítol 7: Xafarranxo de combat

El Sigfrid agafà el cos del Romeu per sota les espatlles i l'estirà fora del vehicle, la Sakura intentà ajudar-lo agafant els peus, però la ferida li ho impedí. - L'haurem d'enterrar, no? Preguntà ella. - Fins ara no hem enterrat ningú, El recolliran les Elianors ... o quedarà aquí enmig. - Digué la Nereida. - Hauríem de seguir, ja és de nit i tinc la sensació que no es conformaran amb el Romeu.

Deixaren el cos del Romeu estès i tornaren al vehicle, en Sigfrid s'assegué al volant i engegà el motor, aixecà els protectors de les rodes i inicià el camí. La Nereida puja a la torrera. - Penses que ens atacaran ara. - Preguntà la Sakura. - No, però no ens trobaran de nou dormint, cosa que hauries de fer tu ara per substituir el Sigfrid. - I a tu qui et substituirà. - La Martha. Oi Martha? O esperes que el teu Hummard et faci la feina? - No blasfemis! - Replicà la Martha. - No blasfemo, per blasfemar s'ha de creure, i en Hummard era un tarat, no un déu. - respecta les meves creences! - Respectes tu als adoradors de la Gran Carbassa? No, es clar! Com pot ser seriós creure en un vegetal quan pots creure en un caníbal!

La Martha, vermella d'ira, callà i s'encaixonà entre dos seients. La Sakura, en veu baixa, li digué a la Nereida. - No siguis tan dura, no és culpa d'ella. - Ella és lliure d'elegir, ella és responsable de la seva elecció, a més no parlem d'un personatge de fa quatre mil anys, parlem d'algú que fa cinc anys va matar la seva dona davant les càmeres, d'algú que, després de donar esperances a un exèrcit de crèduls va voler cruspir-se un cos humà. I resulta que els crèduls van seguir sent-ho i les hi hem de respectar les seves creences ... O sigui, si tu creus que els seients tenen vida i tothom veu clarament que són objectes inanimats t'hem de respectar la teva creença ...

La Sakura replicà mentre s'acomodava per dormir. - Jo el vaig conèixer, el que explicava era maco, el que va fer després no, però saps? La meva mare era un ésser trist fins que ell va arribar, durant els tres anys que el va seguir va ser feliç. Després va morir ... va morir creient en ell ... sí, ell era un malparit, però la gent que el seguia ... la majoria necessitaven quelcom per ser feliços ... encara que fos una mentida. Bona nit.

El vehicle es movia en una nit plena d'estels sota la mirada atenta d'una Elianor palplantada en un coll, el cap de l'Elianor es seguí el vehicle fins que surt del seu abast visual, sols llavors inicià la marxa cap a la plataforma que la traslladaria, junt a les seves germanes, al punt de combat.

Passades les hores en la monotonia del camí la Nereida baixà de la torreta. - Para aquí, despertarem les belles dorments perquè ens substitueixin. - El Sigfrid va detenir el vehicle i esperà a que la Nereida despertés les altres dues dones. - Au maques! És l'hora! - La Martha girà el cap a l'altre costat i seguí dormint. - La Sakura Saltà literalment posant-se dempeus, encar mig dormida va dir. - He ... he de sortir ... - A? - Quasi xiuxiuejant va respondre. - A fer un pipí.

La Nereida assentí. - Sí, tots haurem de sortir, però d'un en un. - La nereida puja a la torreta per vigilar mentre la Sakura sortí. Des del visor no s'apreciava res anormal a la nit falsament marciana, el monitor del radar seguia amb el seu monòton bip. La Sakura entrà i sortí la Martha, llavors va ser quan als monitors van començar a aparèixer punts de llum rodejant el vehicle i el bip del radar va abandonar la seva monotonia per semblar haver-se tornat boig. - Martha! A dins! - Va cridar la Nereida.

No va donar temps, el so dels projectils impactant en el blindatge impedia fins i tot escoltar el que es deia. Sigfrid va abaixar els protectors de les rodes pregant perquè la Martha no fos sota un d'ells. La Sakura va tancar la porta tan ràpid com va sentir el primer tret però tot i així la planxa oposada del vehicle va rebre més de deu impactes. La Nereida disparava contra l'eixam d'Elianors sense saber si n'havia fet blanc en alguna.

De sobte es va fer el silenci. Els trets havien parat sense una raó aparent. Uns cops a la porta i els crits de la Martha van tranquil·litzar tothom durant una estona. La Martha va entrar amb la roba descomposta però sana i estàlvia. - M'ho hauria fet a sobre! - Va dir encara espantada. - Estàs bé. - Preguntà la Nereida. - Sí. - Doncs tanqueu la porta que seguirem disparant. - tancada.

Sense cap mirament Nereida cercà una per una totes les Elianors que tenia al seu camp de visió i una per una les va crivellar fins veure com queien. Quan va netejar una zona prou ampla va cridar. - Treu-nos d'aquí, Sigfrid! - el vehicle va arrencar mentre s'aixecaven els protectors de les rodes, aixecant una polseguera al seu pas. Les Elianors caminaren cap al vehicle tractant de recuperar la distància. Pel front la Nereida veié un front d'Elianors, a l'esquerra es dibuixava un coll massa alt per poder fugir. - A dreta! - Va dir mentre disparava sobre la línia d'Elianors que encara no responien l'atac.

Al cap d'una estona, havet perdut de vista les Elianors la Nereida baixà de la torreta. - No paris encara, de seguida les tindrem a sobre. - Miraré de recuperar el nostre camí. - respongué el Sigfrid. - La Sakura pujà a la torreta, comprovà el nivell de munició i feu una ullada a l'exterior. A l'horitzó una petita claror indicava l'inici del dia. - Què és millor per disparar, la nit o el dia? - Preguntà. - El dia, si més no si dispares contra robots. - Respongué Sigfrid. - Doncs així m'ha tocat el torn bo. - El Sigfrid parà momentàniament el vehicle perquè la Martha el substituís. - Us diria que ens aviseu quan comenci la festa, però crec que no farà falta. - Digué abans d'estirar-se per intentar dormir.

La Martha seguí el camí prefixat tot i que no sabien a quina distància s'havia produït el que fos que feu l'onada. Alguna cosa es dibuixava a l'horitzó nocturn, quelcom massa regular com per ser res natural. La Sakura alternava mirades al radar amb altres cap a l'exterior, les ombres dels rocs sovint la confonien i creia veure les siluetes de una o vàries Elianors assetjant-los, l'ensurt s'esvaïa en veure al poc com la silueta canviava de forma convertint-se en un munt de pedres.

Van passar les hores i el dia es feu complert, amb la claror la Nereida i el Sigfrid s'aixecaren. - Hauríem de parar. - Va dir el Sigfrid. - Què tens pipí? - Va dir la Nereida amb sorna. - M'hi podria aguantar una mica més, però em preocupa més l'estat del vehicle, a més el dipòsit deu ser quasi buit. - Tens raó. - Sortiu tots, jo ja em quedo vigilant. - Digué la Sakura. - Després et substitueixo. - Respongué la Nereida.

Fora, mentre el Sigfrid revisava el vehicle i la Martha s'agenollava per fer les seves oracions, la Nereida pujà a un coll proper, a l'altra banda va poder divisar una columna de vehicles que s'apropava a tota velocitat. - Merda! - Va dir en un primer moment pensant que eren transports d'Elianors, llavors va veure que paraven i baixaven un munt de gent dels vehicles, algú manipulava alguna cosa i sortia una mena d'edifici de sota la sorra.

Baixa a la carrera i quan arribà al costat del Sigfrid digué xiuxiuejant. - Hi ha un centre de treballadors en aquesta banda, estan entrant ara, tenen vehicles i, suposo, avituallament. - Què penses? - Entrem i ens fem amb tot el que faci falta, fins i tot podem mirar de canviar de vehicle. - I els treballadors? - Són part del show. - Collons! No! - Tu mateix, creus que no oposaran resistència? - El Sigfrid rondinà – Sempre hi haurà un babau que ho farà ... però podem mirar de no ... si més no el mínim dany possible. - N'ets un sentimental. D'acord, els que no posin resistència seguiran vius.

Tots entraren al vehicle i iniciaren la marxa rodejant el turó, van parar enmig dels vehicles de transport, carregaren les armes i sortiren del vehicle. Ningú no vigilava a l'exterior, la porta de l'edifici, més petit que no pas li havia semblat a la Nereida, era perfectament accessible, un batibull de converses informals i riures ressonava al pis de baix. Baixaren a la carrera, la Sakura disparà una ràfega a l'aire. - Tothom quiet! - Cridà el Sigfrid. - Qui és el cap? - Un homenet panxut i amb cara de bon jan, s'aixecà tremolós. - Sóc l'encarregat.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Mars Royale, Capítol 6: Quan els somnis es fan malsons

L'hostessa pica a la porta. - Endavant. - Respira profundament i la obre. Dins el presentador lleu al sofà desmanegat, nu de cintura cap avall. - Senyor, l'advocat Riera és al seu despatx i l'espera. - Què collons voldrà ara aquest home! Passam els pantalons. - L'hostessa mira pel terra fins identificar un manyoc de roba de vermella, l'agafa i li apropa mentre hi cauen uns calçotets tipus slip. - Això també, nena. - Ella se'ls mira amb fàstic, corre la brama que pot passar més d'una setmana amb els mateixos, els agafa amb la punta dels dits i els deixa caure a sobre el sofà, dissimuladament es frega els dits contra la faldilla.

El presentador se la menja amb la mirada. - Podies haver vingut abans, tu també, Saps? Bé, anirem a veure que vol aquella paparra. - El presentador s'aixeca després de posar-se la roba i les sandàlies, li grapeja un pit a l'hostessa i surt del despatx, la noia respira alleugerida, sap que allò és el menys dolent que li podia passar, espera que el presentador desaparegui per sortir de la sala, avui ha estat de sort.

El presentador arriba al despatx, l'advocat remena papers i no se n'adona, o fa veure, que el presentador ha entrat fins que aquest s'asseu a la seva cadira. - Ah! Ja hi ets. Pensava que et tiraries la noia que portava el missatge. - Per avui ja estic servit. Què vols? - les meves fonts m'han confirmat que el projecte de llei està enllestit, en quatre dies estarem a l'altre costat de la línia. - Ho sé, ho sé, per això vam canviar les normes, sols queden cinc, aquesta nit quedaran quatre, tres dies més i tindrem un campió. - Tres dies ... tres dies ... - Remuga l'advocat remenant papers. - Sí, val. Altra cosa, la concursant aquesta ...

El presentador es mira l'advocat arquejant la cella. - Quina? - La que diu que no son a Mart. - Què passa amb ella? - No, amb ella no, amb nosaltres ... Són a Mart oi? - I si no hi fossin. - L'advocat canvia l'expressió, amb prou feines articula un principi de frase. - No ... No fotis! - El presentador riu. - Com t'has acollonit! - No és broma, que podem anar tots a presó, els concursants, tu, jo ... fins l'equip de neteja. - El presentador s'aixeca rient mentre l'indica la sortida – No has de patir per aquest detalls, confia amb mi. - No, si ja hi confio, però és que les veig a venir. - Au va! Ens veiem, que tinguis un bon dia. - Diu el presentador tancant-li la porta gairebé als nassos i sense escoltar la salutació de l'advocat. - Pobre imbècil.

El presentador s'asseu a la seva cadira, prem un botó i es desplega una pantalla de televisió de seixanta quatre polsades. - He de dir que em posin una de més gran. - Prem un altre botó i apareix una imatge del vehicle dels concursants. - Però què collons és això! - Crid esverat mentre marca un número al telèfon. - Senyor? - Respon una veu a l'altra banda. - Per què estem veient un cotxe parat? - Fa hores que no es mouen, senyor. - Bé, i per això ensenyem que no es mouen ... Vosaltres sabeu què és el share? - Sí, senyor. - Doncs estic veient el d'ara i el d'ahir a aquesta hora. - Ja, senyor. - Una merda ja! Estem perdent audiència! Vull imatges de l'interior ja. - No podem, han anul·lat càmeres i micròfons. - Merda!

El presentador surt esperitat del despatx, travessa els passadissos sense mirar enlloc, sense saludar, remugant, envermellit fins arribar a la sala dels guionistes, dóna una puntada de peu a la porta. - Què vol dir que han anul·lat les càmeres? - Un dels guionistes s'aixeca. - I els micròfons, s'han aïllat, senyor. La Nereida ... - Aquesta puta! Vull un atac ja! Vull veure aquest colló de cotxe fet un gruyère! - És blindat, caldria un míssil de l'exèrcit. - I on el podem aconseguir, aquest míssil? - A l'exèrcit ... però no crec que ens ho donin. - El presentador es mira el guionista fixament. - Així què ets un graciós.

Sense dir res més s'apropa al guionista i li clava un cop de puny a l'estomac, el guionista es plega de dolor i el presentador li agafa pel cap i el llença contra la paret. El guionista cau rodó mentre sagna. - Algú més vol fer broma? - Vull que aquesta nit hi hagi un castell de focs, envieu totes les Elianors disponibles, totes. - Senyor. - Diu un altre guionista al que li tremolen les mans. - És possible que algú mori abans de l'atac ... - Qui? - Romeu. - Per a mi és el mort d'ahir. Vull un altre aquesta nit.

Sense dir res més el presentador abandona la sala i se'n va a la seva cambra, en arribar es troba algú assegut al seu sofà. - Qui t'ha deixat entrar? - Així saludes els amics? La teva mare no et va ensenyar a dir hola? No, clar, la teva mare et va ensenyar a dir cinc-cents el complert. - Sempre tan graciós, hauries d'haver vist que li he fet a un paiaso a la sala de guionistes. - Vinga Ronald, que tu i jo vam fer moltes coses junts. - Ronald Hummard és mort, jo sóc en Carlo Cesburloni. - Sí, es clar, jo vaig metrallar a Ronald Hummard desprès de fotre-li una queixalada al cor de la seva dona.

L'home s'aixeca i s'encar amb el presentador. - Però tu i jo sabem quina és la veritat, i no et convé que ho sàpiga ningú més. - Un dia d'aquests tindràs un accident. - Això tampoc no et convé, ja saps, algú ho va gravar tot i ara hi han un munt de còpies amagades ... imagina-t'ho ... o millor no, jo segueixo viu i tu segueixes lliure. - Què vols? Ja reps una pasta cada mes, no et donaré un sol eurodolar més. - No cal, però haurem de pensar com surts d'aquesta, saps, amb la pasta que em dónes no em cal treballar i això em permet assabentar-me de coses.

L'home obre el moble bar i es serveix un got del millor bourbon mentre el presentador el mira palplantat. - T'estan traint, el govern prepara la llei amb efectes retroactius. - Això és il·legal. - Potser però està pactant amb els teus amics a canvi d'immunitat. Hi ha molta gent que et vol a la cambra de deshidratació ... ja saps, et tanquen, comença a pujar la calor, sues, puja més, sues més, puja, sues, puja, sues, et crema tot, sents un ofec insuportable, les parets cremen, el terra crema ... Sí, ja sé, si no ets tu el que és a dins te la treus i te'n fas una. - Diu l'home mentre puja i baixa el puny rítmicament. - Però seràs tu qui es converteixi en carn bullida.

El presentador seu al sofà. - Dos preguntes. Qui? Noms. I Què vols? - L'home riu. - No, jo no vull res, sols vull protegir la meva inversió. ... respecte als noms ... Tots, el president de la cadena, els seus socis, el seu staff ... i el teu, el teu advocat, fins i tot la teva dona, l'actual, l'altra ja sabem que no pot parar boca. - L'home es beu el got de bourbon d'un glop. - Una cosa sí em podries donar, estic tip de cardar amb meuques, em dones una de les teves hostesses? - es clar, quan surtis et busques una i li dones aquesta targeta. - El presentador escriu alguna cosa en una de les seves targetes i li lliura, l'home l'agafa i la llegeix. - Gràcies, pel bourbon i per la noia. - Si has de tornar truca'm primer, a la targeta hi ha el meu mòbil. - Sí, i que em relacionin amb tu, segur que te l'han punxat tant que ja no troben vena.

Dit això l'home surt de la cambra fent una salutació desganada i un somriure. - Cuida't. - Tu també. - Li respon el presentador sense acabar de creure-s'ho. El presentador agafa el telefon i marca un número. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Sóc jo, després del programa vull un dels nois aquests que teniu disposat a fer-me feliç. - D'acord senyor. - El presentador penja el telefon, obre l'armari on te els llampants vestits del programa, després de mirar agafa una jaqueta de quadres vermells, blaus i grocs i un pantaló verd.

Ja s'ha canviat la vestimenta quan entra el regidor. - Senyor l'atac és a punt de començar. - Magnífic, doneu l'ordre i preparem-ho tot per entrar en antena tan bon punt acabi. - El problema és que les constants vitals de Romeu indiquen que ja és pràcticament mort, i les Elianors pararan l'atac. - Doncs quan parin se'ls hi envia ordre d'atacar. - Això implica mitja hora d'inactivitat. - Mitja hora! ... Quantes hi intervenen? - Vint. - Que s'afegeixen altres tantes. - Trigaran en arribar. - Ho sé i podran substituir les baixes.

El regidor surt de la cambra, el presentador omple un got Bourbon. - Avui caurà aquella puta. Avui em lliuraré d'ella per sempre mai. - Pensa el presentador. - I als meus estimats traïdors els invitarem a una bonica festa de comiat. - El presentador aixeca el telèfon. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Feu una invitació general, d'aqui a tres nits, a casa meva. Que no falti de res. - D'acord senyor. - El presentador penja el telèfon. - Us agradarà el castell de focs final, cabrons.

divendres, 15 d’octubre de 2010

T'enyoro (relats conjunts)


Estimada llunyana:

Fa molt de temps que et veig darrera la finestra, molt de temps que el meu cap intenta, sense sort, esbrinar els teus pensaments, que els meus ulls cerquen la teva mirada fugissera, que els meus llavis desitgen trobar els teus en un càlid petó.

No puc evitar parar-me davant els vidres cada vegada que hi passo esperant, desitjant veure ni que sols sigui la teva silueta movent-se com una ombra més enllà dels teus vidres.

Fa temps, però, que sols endevino la teva presència, si és que encara casa teva és casa teva, si és que encara l’omples amb la teva calor.

T’enyoro, enyoro el teu perfil retallat en la penombra, enyoro el teu pas davant la finestrada, enyoro els teus ulls llunyans.

Sé que ets un somni, inabastable, eteri, fictici. Sé que potser ni tan sols m’has vist, ni has sentit la meva mirada cercant-te neguitosa a l’altra banda del cristall.

Però ets el meu somni, la meva quimera, la meva ficció irresoluble.

Mai no intentaré arribar a tu, però desitjava que sabessis de mi, per això t’he escrit aquestes quatre paraules mal filades, aquest batibull de sentiments sense solta ni volta.

Atentament.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Mars Royale, Capítol 5: Alternativa zero

Amuntegats, rebregats, defensant-se del fred de la nit amb les dues flassades que la Sakura agafà abans de deixar la casa, ningú no se n'adona que al monitor del radar s'han il·luminat cinc punts.

La Martha, estesa al seient del mig, era plorant entre somnis, de vegades pronunciava alguna cosa acabada en “on”. La Nereida i la Sakura s'havien posat esquena contra esquena al darrere del vehicle, el Sigfrid i el Romeu dormien mig asseguts a la part de davant.

El só sec de les bales colpejant insistents les parets dels vehicles els despertaren sobtats. - Hummard ens ajudi! - Crida la Martha, el Sigfrid intentà tancar els petits finestrons. - Romeu! Treu-nos d'aquí, ràpid! - Cridà la Nereida mentre pujava a la torreta i començava a disparar contra les Elianors. El Sigfrid, que va mirar de tancar els petits finestrons de la dreta se n'adonà que el Romeu era sobre el seient del conductor amarat de sang. - No puc ... No puc moure'm. - Digué amb una fil de veu.

La Sakura va intentar tancar els finestrons de l'esquerra però també li va tocar una bala i havia caigut a terra. - Ho sento, nano. - Deia el Sigfrid mentre treia al Romeu del seient d'una estrebada. - Sakura! Estàs bé? - Li cridà. - Ferida, però puc moure'm. - Tanqueu els finestrons que queden! - Li digué mentre engegava el motor

El vehicle es posà en marxa enmig de la pluja de projectils, no ho sabien però un dels pneumàtics s'havia desinflat, una Elianor s'interposà en el camí del vehicle, el vehicle va seguir el seu camí mentre un projectil sortia de la torreta volatilitzant l'Elianor frontal. - Tens més d'aquests? - Preguntà el Sigfrid. - Sí, un, però el necessitarem. - Respongué la Nereida mentre disparava contra les altres quatre Elianors.

Uns minuts després eren fora de l'abast de les Elianors, la Nereida baixà i feu una ullada a la situació, la Martha pregava en el seu seient, la Sakura, encara amb la ferida oberta, mirava de tapar l'hemorràgia d'en Romeu. - I tu com estàs? - Preguntà al Sigfrid. - He tingut sort ... on parem? Juraria que tenim algun problema amb les rodes. - Podem aguantar? - Ni idea. - Doncs segueix, encara ens poden atrapar. I tu què? Amb el teu Hummard, no? - Gràcies a Hummard ens hem salvat. - I una merda! Si de debò ens protegís hi seriem tots sans i estalvis, i te'n recordo que el teu Horton ha palmat i tenim dos ferits ... dins un blindat.

La Nereida tornà a pujar a la torreta. - O no existeix, o passa de nosaltres, o està de costat de les Elianor, elegeix. Sigfrid, a la meva pantalla ja no apareixen. - A la meva tampoc. Parem? - Parem. - La Martha seguia amb les seves oracions simulant no haver escoltat la Nereida. La Sakura s'estava embenant la seva ferida. - T'has tret la bala? - Li preguntà el Sigfrid. - Ha passat per sobre, és una cremada, una puta cremada. - I ell? - La Sakura abaixà la veu. - No crec que ho superi, l'únic que he fet és evitar que perdi més sang.

El Sigfrid, després d'assentir amb el cap, sortí del vehicle i mirà l'exterior, amb prou feines s'iniciava el dia. Feu una ullada a les rodes del darrere, totes estaven bé, mirà les de davant, l'esquerra estava destrossada. - En algun lloc hem de tenir una de recanvi ... espero – Pensava mentre cercava algun calaix on fos la roda. La Nereida sortí, la seva vista però repassà l'entorn, alguna cosa li deia que no estaven sols. Aixecà la vista al que hauria de ser el cel, un quasi indefinit punt grisenc enmig de l'aire li cridà l'atenció, no acabava d'identificar-ho. - Tu saps on porta això la roda de recanvi? - Li preguntà en Sigfrid.

Del vehicle sortí la Sakura empenyent la roda. - És això el que busques? - Sí! On era? - A dins, al terra. - M'ho podies haver dit, ja l'hauria agafat jo, tu estàs malferida. - No passa res. - Calleu! - La Nereida mirà fixament cap a un turó una mica allunyat. Encanonà alguna cosa que es movia. - No dispareu. - Digué una Elianor apropant-se al vehicle. - No us atacaré. - El Sigfrid, després d'amagar la roda també apuntà a l'Elianor.

L'Elianor es parà a una distància prudencial. - Primer de tot lamento ... lamentem tot el que està passant però ... - Menys excuses, què voleu? - Volem acabar amb tot això, ahir vam perdre un company. - Nosaltres també. - Sí, el nostre es va suïcidar, no suportava més el saber que estem col·laborant en un crim. - Molt bonic, però encara no heu dit que voleu. - Aquesta nit tindreu un altre atac massiu, cinquanta Elianors, volen ... el cap vol un cadàver.

Tots tres es miraren. - Quin cadàver? - Preguntà la Nereida. - és el mateix, vol una nova víctima. - Com és que heu canviat el programa. - Sembla que hi ha algun problema legal, volen acabar abans canvií la llei. - O es descobreixi que som a la Terra. - L'Elianor trigà en respondre. - No t'ho puc confirmar això. - I què es suposa que hem de fer? - Preguntà el Sigfrid. - Als vestits teniu un sensor, és el que ens diu si sou cadàver, no puc dir més. - L'Elianor es girà i s'allunyà del vehicle. La Sakura aixecà l'arma per disparar-li però la nereida l'aturà. - Si no ens ha enganyat convé que no la descobreixin. - Li explicà. - I si ens enganya? - Creuran que se n'han sortit. Tens ganes de disparar? - Sí. - Allà amunt. - Digué la Nereida assenyalant el punt grisenc. - És una càmera.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Mars royale, Capítol 4: L'amo del calabós

Els guionistes són a la sala de reunions, parlen d'altres programes, d'altres idees, d'altres probabilitats fins que escolten uns crits ben familiars. Tots queden en silenci fins que s'obre la porta i entra ell, amb jaqueta Rosa, camisa hawaiana i pantalons pirates texans, sabates de vestir, sense mitjons. L'acompanya una hostessa de la productora amb el cap cot.

El presentador seu a la seva butaca i li fa un senyal a la noia, aquesta s'agenolla davant d'ell fins desaparèixer sota la taula. - I bé senyors? Quines noticies tenim del nostre bestiar? - S'han rebel·lat. - Diu un dels guionistes després d'una estona de silenci. - Què has dit? - Que s'han rebel·lat, senyor, han destrossat l'Elianor 1 i s'han escapat de la casa. - Vols dir que no han matat ningú? - De fet no, però les Elianor 2 i 5 sí ho han fet. - El presentador es queda en silenci una estona ... - Bé, no era el que havíem planejat ... però l'hem aconseguit. Tenim un nou cadàver!.

Davant el silenci dels guionistes se'ls mira i pregunta. - Què? - senyor, s'han escapat, van camí de la paret ... - Ja ... I digueu-me ... Qui collons els hi ha permès! - Diu mentre s'aixeca deixant al descobert el seu membre flàccid. - Qui estava de guàrdia? - Un guionista aixeca la mà tímidament i amb veu tremolosa respon. - Vaig enviar les Elianors darrere d'ells però van ser més ràpids ... aquella puta és molt intel·ligent i l'havia preparat tot. - Quina puta? - La Nereida.

El presentador riu mentre s'asseu i acota el cap de la noia amb la mà. - Així que ja tenim un líder ... m'agrada. - Queda rumiant una estona per acabar dient: - Activeu les Elianor del dipòsit més proper on estiguin, avui ha de morir un altre d'aquests babaus, i si és ella qui de vosaltres estigui de guàrdia tindrà una paga extra. Ah! Espero el guió d'avui d'aquí a una hora. - Dit això queda en silenci, emet un soroll gutural mentre es contreu en una ganyota i s'aixeca mentre es guarda el membre dins el pantaló.

El presentador surt de la sala davant el silenci dels guionistes i el plor amagat de la noia que resta agenollada davant la cadira. Un dels guionistes se li apropa i l'ajuda a aixecar-se. - El bany és en aquella porta. - Ella fa un gest d'agraïment amb el cap i se'n va. - Quin fill de puta. - Remuga el guionista.

Tres hores després el presentador entra a l'estudi. Saluda al presidiari. - Què li va atendre bé l'hostessa? - Sí, va ser genial, no sap la de temps que no em follava una dona. - Ja li vaig dir ... - A continuació li presenten l'ex-núvia d'en Sigfrid i l'actor que farà de pare del Horton. - Ja li han explicat que el seu fill és mort? - Sí, prefereix un pare colpit per la desgràcia o què passi de la sort del seu fill? - Quin se li dóna millor? - He fet de tot, però el paper de persona abatuda és el meu fort. - Doncs ja em va bé.

El presentador es gira cap al seu equip. - Com van? - Estan dormint, dins el blindat. - Respon un dels regidors. - Caldrà despertar-los, no? - El presentador deixa anar una rialla malèvola mentre es gira. Es mira el rellotge, una andròmina de mig quilo de pes fet en platí expressament per a ell. - És l'hora. - Cerca la càmera i li dóna l'esquena. Un regidor fa el compte enrere. - I quatre i tres i dos i ... - Benvinguts a una nova edició de Mars Royale! - Diu una veu prèviament gravada. - Quines noticies rebrem avui dels nostres herois? Quina sort hauran corregut? Amb tots vostès ... Carlo Cesburloni!

El presentador va un giravolt mostrant un ample somriure mentre sona el seu nom. - Hola! Hola! Hola! Benvinguts al meu programa. Avui veurem com els hi ha anat als nostres conillets ... shh ... ara dormen i no els volem despertar, no encara. - Tanca la frase amb una mirada i un somriure trapelles.

De sobte, es desplaça a tota velocitat cap a l'ex d'en Sigfrid - Hola maca. - Hola. - T'han dit mai que tens unes mamelles impressionants? - Sí. - I són teves? - Totes meves, que les vaig pagar molt cares. - Sonen aplaudiments de llauna. - Molt bé. Així tu havies estat núvia d'en Sigfrid? - Sí. - I que tal era? - Doncs era el típic nen de papà, amb molta pasta i poques responsabilitats. - Ah ... I digues, com el vas conèixer? - Doncs a la VIP's & Scorts, jo hi treballava de relacions públiques. - Voldràs dir púbiques. - Perdó? - Va nena, n'he estat molt sovint a la VIP's i allà o ets VIP ... - Digué assenyalant-se amb la mà d'amunt a avall. - O ets una scort, una meuca, una mama polles.

Sense donar temps a la noia a respondre salta cap al pare del Horton, el mira, i mou el cap negant, segueix fins trobar-se amb el presidiari. - Què? Encara vol matar en Romeu? - No, he reflexionat, ara el que vull és torturar-ho, sotmetre-ho a totes les vexacions possibles, amputar-li els dits un darrere l'altre després les mans, els peus, els ... - Se'm fa la boca aigua. Que dic! M'estic posant catxondo. - Diu mentre s'agafa l'entrecuix.

Llavors salta al centre del plató i mira a càmera. - Però anem a pams. Aquells que heu seguit el programa al canal temàtic haureu vist com s'han rebel·lat els nostres conillets, per a aquells que no l'heu vist ... suposaré que se us ha mort la mare i per això no l'heu vist ... doncs això s'han rebel·lat, en comptes de matar en Sigfrid, que va ser qui havia elegit l'Elianor, s'han posat a rumiar, han destruït l'Elianor i han fugit de la casa.

Una exclamació enllaunada acota l'explicació. - Però no patiu, tenim més Elianors, cent noranta-nou, per ser exactes, i totes armades i amb un sol objectiu: acabar amb tots ells menys un, el guanyador. - Un estrepitós aplaudiment acompanyat de crits i visques s'insereix en el monòleg. El presentador fa un gest per demanar silenci que es produeix quan el tècnic de só abaixa el volum. - Però abans vull parlar amb algú. - Llavors se'n va cap al pare d'en Horton.

Es para davant d'ell, l'home el mira amb els ulls enrogits i la cara humida per les llàgrimes. - No sap quant ho sento. - Gràcies, és molt dur per un pare saber que el seu fill és mort. - Sí, ho és, però m'ha d'acceptar que el seu fill una mica curtet si que ho era. - Mai no va ressaltar als estudis, per això vaig considerar una sort que es fes futbolista. - Sí, ho sabem. Què li devia passar pel cap per ficar-s'hi a l'armari de les Elianor? - El menjar, era el seu punt feble, per menjar feia qualsevol cosa, de petit els nens del barri se'n reien d'ell oferint-li menjar a canvi que es despullés que es deixés pixar a sobre, de més gran va ser pitjor, sort del seu entrenador que el va corregir.

El presentador, després d'escoltar atentament la història, saltà cap al centre de nou. - Doncs sí, un autèntic babau que ha perdut la vida perquè els seus companys es mengessin la carn que ell havia recuperat. - Riures en conserva. - I l'única que s'ha mostrat dolguda ha estat la Martha, sembla que els claus que hem pogut veure al canal de pagament no eren polvets per passar l'estona. - Riures escandalosos. - Bé, és el mateix, ara haurà de tornar als treballs manuals. - Riures. - Però això serà si te temps perquè just ara, cinc Elianors s'apropen al blindat. Els convido a veure-ho.

Amb la palma de la mà el presentador assenyala un gran monitor al fons del plató que s'encén i després d'una falca publicitària mostra una imatge zenital del blindat i com les cinc Elianors s'han repartit estratègicament per atacar-ho. El presentador, en silenci aixeca una mà amb els dits estesos i separats, plega el polze, l'índex, el mig, l'anular i l'auricular. Les Elianors comencen a disparar sobre el blindat, el sistema barreja el só dels trets i els crits dins el vehicle, s'obre una pantalla a l'esquerra, on es veu l'interior del blindat i com s'aixequen esverats, sense acabar de fer-se a la idea del que està passant, es pot veure la Nereida com seu a la torreta i comença a disparar contra les Elianor mentre crida al Romeu perquè arrenqui.

De sobte s'apaga el monitor. El presentador es gira cap a la càmera. - Si volen veure més, ja ho saben, al nostre canal de pagament! Sóc en Carlo Cesburloni i això és Mars Royale! - Les càmeres deixen d'emetre, el regidor avisa. - Ja no som a l'aire. - El presentador crida – Sóc el puto amo! Genial! Genial! - Dient això abandona el plató sense dir res més.

divendres, 24 de setembre de 2010

Mars Royale, Capítol 3: Lladre!

En Sigfrid obre els ulls, mig en somnis veié l'Elionor deixant restes de menjar al seu armari. - Què fas? - Pregunta encara mig adormit. - Felicitats, ets el proper de la llista, et toca córrer perquè no et matin. Sort. - Dit això i sense respondre els crits d'en Sigfrid sortí de la cel·la i es tornà al seu armari.

Sonà l'alarma i tots sortien de les seves cel·les, tot menys en Sígfrid. - Què passa? - Preguntà en Horton. - En Sígfrid, blanc sortí de la seva cel·la. - Fill de puta ... - Digué mentre es passava la mà pel cap neguitós. - Què et passa? - Li preguntà la Sakura. - L'Elianor ... m'ha parat una trampa. - Què dius ara! - exclamà el Romeu. - En Sígfrid obrí la porta i veieren les restes de menjar a terra. - L'acaba de deixar.

Un silenci profund s'apropià de l'ambient, durant uns segons ningú no parlà fins que la Martha corregué cap a la seva cel·la. - On vas? - Li preguntà la Nereida. - A buscar les meves armes, aquest lladre golafre ho pagarà. - Espera, jo m'ho crec. - Tu ets una crèdula, una beneita. - Escridassà en Horton mentre enfilava cap a la seva cel·la. - Un tret el va parar de cop, la Nereida havia disparat el seu Colt. - Vull veure l'Elianor abans de condemnar-ho.

Remugant la Martha i el Horton seguiren al grup fins l'armari de l'Elianor, la Nereida trucà a la porta i l'Elianor sortí. - Voleu fer alguna consulta? - Sí. - Digué la Nereida. - Qui ha robat menjar aquesta nit? - Sígfrid. - Com ho saps? - Perquè el te a la seva cel·la. - Quan ho ha fet? - Fa vint minuts. - Gràcies. - L'Elianor es tornà al seu armari.

La Nereida mirà a Sígfrid. - Quant menjar hi ha a la teva cel·la? - Una ració de carn dessecada. - Us sembla que anem a veure com està el rebost? - Tots seguiren a la Nereida, en obrir el rebost van poder observar que mancaven totes les racions de carn. - Ja em perdonareu però si en Sígfrid s'hagués cruspit vint-i-nou racions de carn en menys de vint minuts no caldria matar-lo, seria mort.

- Llavors, l'Elianor no és de fiar. - Sentencià el Romeu. - Què us sembla si li preguntem? - Digué de nou la Nereida. Tots la seguiren mentre en veu baixa el Horton li digué a la Martha. - Semblem un ramat darrera la pastoreta. - La Martha somrigué i ningú més feu senyal d'haver escoltat però fins i tot la Nereida la més allunyada s'assabentà del comentari. - Ja ens trobarem, parella, ja ens trobarem. - Va pensar.

Una vegada més feren sortir l'Elianor, aquesta, programada per fer comentaris fora de to, preguntà. - Sembla que no teniu clar el joc, què voleu ara? - Quant temps fa falta perquè una sola persona es cruspeixi vint-i-nou racions de carn dessecada sense morir en l'intent. - L'Elianor realitzà els càlculs durant una estona. - No tinc informació sobre la probabilitat de mort, però per menjar tot això fan falta entre quatre i sis hores. - I com pots explicar que en Sígfrid l'hagi fet en menys de vint minuts? - Impossible. - Ja, però a la cel·la te una sola ració, suposem que s'ha cruspit ... dues? En manquen vint-i-set. Les tens tu?

L'Elianor callà davant la pregunta, el seu programa no contemplava la possibilitat de respondre-la. Amb una actitud quasi humana respongué. - No ... No tinc resposta per a aquesta pregunta. - No tens resposta o no pots respondre? - Pregunta massa complexa ... Replantegi-la. - No cal. - Dit això la Nereida intentà accedir a l'armari. - No està autoritzada per accedir a aquesta zona. - Digué l'Elionor apartant la Nereida agafant-la pel braç i tirant-la a terra.

La reacció de l'Elianor provocà que tots se li llencessin a sobre, la batussa va servir per comprovar que aquella androide tenia més força que no pas semblava, tot i així van poder amb ella en el moment en que la Sakura li separà el cap de la resta del cos. - Això que em feu no és correcte. - Digué l'Elianor. - Haver col·laborat. - Respongué la Nereida. - El Romeu obrí la porta de l'armari. - Merda! - Cridà tancant la porta de cop. - Què passa? - N'hi han unes deu Elianors aquí a dins. - I la carn? - Preguntà el Horton.

El Romeu, espantat va mirar l'Elianor que va deixar anar. - Més val que us prepareu, les meves germanes us perseguiran i eliminaran tan aviat s'activin. - I quan ho faran? - Quan rebin l'ordre. - El Horton tornà a preguntar. - La carn! On és la carn! - A dins. - Va respondre l'Elianor. - Lluny de les vostres mans. - La Martha d'un cop de mall va aixafar el cap de l'Elianor enmig d'un munt d'espurnes i restes de circuits. - Veurem qui elimina a qui, puta!. - És una màquina, Martha. - Digué el Sígfrid. - Són els cabrons del programa els que haurien de rebre el cop de mall.

El Horton va obrir de nou l'armari i entrà a la recerca del menjar, la porta es tancà darrera d'ell, intentaren obrir de nou però fou impossible, semblava tancada des de dins i tot i els cops de mall desesperats de la Martha no arribaven a fer més enllà d'uns minsos bonys. Tots, a excepció de la Nereida quedaren esperant la sortida de Horton.

Nereida va anar al garatge, comprovà que la porta, tot i haver-hi una mica de runa era practicable, el blindat disposava d'espai per als sis i bona part dels queviures si renunciaven a la munició pesada. - Amb portar munició per la metralladora tindrem prou. - pensà. Revisà el dipòsit de combustible, omplí un parell de bidons que eren arraconats i els posà en un compartiment que va trobar adient.

Acabà la feina i tornà amb la resta del grup. - Senyors, mentre torna en Horton podríem carregar els queviures al blindat i, quan surti ell, escampar la boira. - Jo em quedo aquí a esperar-lo. - Digué la Martha. - Com vulguis, però no sortirà abans, si surt. - Sortirà! M'escoltes? Sortirà! - Millor per ell ... i per a tu segons sembla. La resta, veniu?

Tots els altres seguiren la Nereida, recolliren el menjar i alguns materials i l'encabiren al blindat. No fou fins que quasi havien acabat al feina que escoltaren els crits de la Martha. Quan arribaren varen poder veure el Horton als braços de la Martha, ensangonat i agonitzant, amb un sac d'on sortien algunes de les racions de carn. - És tot el que he pogut rescatar ... les Elianor porten armes blanques ... i no fan broma.

El Horton va tenir un espasme i morí. La Sakura aixecà la Martha ajudada pel Romeu, El Sígfrid aixecà la bossa i tots anaren cap al blindat deixant el cos inanimat del Horton estès a terra. El Romeu agafà el comandament del vehicle i arrencà el motor, en el mateix moment sonà una alarma i la porta del garatge baixà de cop. - Merda! - Cridà el Sígfrid. - Tira endavant! - Ens mataríem. - Digué en Romeu, i dit això premé l'accelerador a fons. - Agafeu-vos! - Cridà mentre el blindat corria marxa enrere fins estavellar-se amb la paret que es trenca en mil bocins.

Una vegada fora girà i posà una marxa endavant sortint a tota velocitat d'allà. - I ara, on anem? - Preguntà. - Què us sembla anar a l'origen de l'onada de runa? - Preguntà la Nereida. - A falta d'una alternativa tots van estar d'acord. - El Romeu encarà el vehicle. - Collons! - Cridà la Sakura mentre mirava per la minsa finestreta del darrere. - Què passa? - Això no són deu Elianors, són prop de cinquanta! - Un míssil caigué uns metres per darrer del vehicle. - Ens em salvat per poc. - Digué la Nereida. - Per molt poc.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Mars Royale, Capitol 2: Benvinguts al Show

El presentador, amb un vestit amb jaqueta blava metàl·lica i pantalons verds pistatxo es mou descontrolat pel plató preguntant bajanades als convidats, tots ells suposadament relacionats amb els sis darrers concursants. - Digues Shery, tu ets amiga de la Nereida, creus de debò que està convençuda de estar a la Terra? - Ais! I jo que sé, ella era la intel·ligent a classe, jo cardava amb els tipus i ella els hi cobrava el servei.

El presentador amb un riure traïdorenc li etziba. - Així tu eres la puta i ella la madame. - Doncs ... sí, crec que sí. - I us ho fèieu? - Què vols dir? - Si sou lesbianes, si cardàveu. - Ai! no! I ara! a mi on hi hagi una bona salsitxa que es treguin les figues.

El riure enllaunat del públic permet al presentador deixar la dona amb la paraula a la boca i anar-se'n a l'altre extrem. - Cardaus. Tu ets jugador de Hard Football. Havies jugat amb en Horton al Cornellà H.F. Club, un equip de primera divisió mundial i que és l'equip capdavanter amb diferència d'un petit estat europeu, cert? - Er ... sí ... Cantalunia, Catalona, Canteronia ... No sé ... alguna cosa així. Vaig estar tres mesos fins que em vaig lesionar, en Horton m'ajudà molt. - Digues no era en Horton qui et facilitava l'Spinarol? - ... El compràvem junts ... Tothom el pren, sinó com penses que aguanten els impactes de les bales de plàstic ... aquell cabró del Leganés sabia que tenia el braç tocat ... fill de puta! ... va acabar amb la meva carrera.

En Cardaus comença a plorar, un lament general, evidentment enllaunat, sona al plató. Impertèrrit el presentador s'acosta d'un salt a un convidat una mica especial, porta un mono blau amb un número sobre el pit, està encadenat i al seu costat hi ha un androide de la policia. - Vostè va compartir cel·la amb en Romeu, cert? - L'home somriu diabòlicament. - Sí, era un merdós, gràcies a ell d'una condemna de tres anys vaig passar a cadena perpètua. - Creu que guanyarà el concurs? - I a mi que m'importa! Més li val que el matin a dins, perquè si surt el mataran els meus amics. - L'home s'esvera s'aixeca i crida. - M'escoltes Romeu? Et mataran! I serà una mort lenta i dolorosa! Ah - El dromaid li ha aplicat una descàrrega elèctrica que l'ha tombat a terra.

El presentador, amb cara d'estar parlant seriosament, es dirigeix a la càmera. - Com heu pogut veure, estimat públic, hem canviat les regles del joc, ara, amb sols sis concursants, menjar per un més ... bé, del menjar ja en parlarem ... perquè hi haurà sorpreses. - Una exclamació general sona pels altaveus. - Com deia, creuen que hi ha hagut un cataclisme, felicitats a l'equip d'efectes especials, per cert.

Una ovació aclaparadora inunda el plató. - Bé, tenim una malfiada, la Nereida, que sospita que està a la Terra i que és molta casualitat que el menjar sigui per a un mes i sis persones. - El presentador aixeca una cella. Riures enllaunats. - Bé en el tema del menjar te raó, però us puc assegurar que són a Mart, el que no saben és que hi són en l'escenari més gran mai creat per l'home, on es reprodueix la gravetat de la Terra i on, si volguéssim, podrien respirar tranquil·lament.

La gravació d'un lament general sona de nou. - Però no patiu, el show continua, l'única diferència és que farem que es matin, sense punts, sense proves, sense votacions, per pura supervivència, perquè ... Mentre dormen la nostra estimada androide Elianor accedirà a l'avituallament i farà desaparèixer una part, de manera aleatòria deixarà una part a una de les cel·les i així tindrem el proper objectiu. - Crits d'entusiasme. - Segueixo, segueixo. El despertarà i l'acusarà, tindrà el temps just de sortir cames ajudeu-me abans no es desperti la resta, i la resta ja us la podeu imaginar. - Riures i crits.

Sense solució de continuïtat s'acosta a un altre convidat. - Vostè és el marit de la Martha. - Ex-marit. - Ex-marit. És veritat que la seva dona és caníbal? - La veritat és que no li se dir, home, el seu profeta, en Hummard va intentar cruspir-se la seva dona abans no el matés un policia infiltrat a la secta. Ara ella, fanàtica ho és però menjar carn humana ... No ho crec. - Això l'haurem de veure quan no tinguin res de menjar. - El presentador deixa l'home i corre cap a altre convidat. - Aquí tenim ... Aquí tenim la mamà de la Sakura. Què li sembla la possibilitat que la Martha es bereni la seva filla? - Si us plau! Aquestes coses ni es pensen! - Deixant la dona esgarrifada va dient. - Es pensen i es diuen, senyora, que la seva filla ja sabia on es ficava quan va entrar, que porta deu morts a les espatlles, que no es perd res si mor una assassina com ella. - La dona, amb llàgrimes als ulls respon a crits. - Fill de puta! Són les normes del concurs! Ella és com un soldat! Ha de fer la seva feina! La seva puta feina!

El presentador, ignorant els crits de la dona, s'apropa a un altre convidat. - I vostè? Ah, sí, vostè era soci de del Sigfrid. Quants cèntims li va robar? - dos milions d'eurodòlars. - Ja, i encara així és el seu amic. - Amic? No, però de tant en tant em dona uns cèntims que em serveixen per menjar. - Ja i per alguna dosi de Juppie, no? - L'home abaixa el cap. - El necessito, a més em permet parlar amb Déu, ell m'ha dit que no mati al Sigfrid ... Em pagareu al final, oi? - Si, tranquil, nosaltres paguem ... quasi sempre. - Riures electrònics.

El presentador torna a dirigir-se a la càmera. - Segur que tots vostès desitgen saber més, i això serà d'aquí a unes hores, ara deixarem pas a la publicitat i a l'informatiu esportiu on ens parlaran de la mort de l'atleta d'escalada extrema Jake Smith, pel que he entès ha caigut al intentar fer caure el seu adversari a la competició d'aquest matí ... Bé, unes vegades es guanya i altres es perd, algunes definitivament. - Ovació i riures. - Fins d'aquí a unes dues hores! No se'n vagin, els esperem.

El regidor fa el senyal. Ja no som a l'aire! - El presentador llença amb ràbia els papers i s'encara amb la mare de la Sakura. - Vostè qui s'ha pensat que és? No em torni a cridar o li trenco la cara davant de tota l'audiència! - Es dirigeix a l'equip amb mala llet. - A veure! A quin bordegàs se li ha acudit portar-me un ionqui de merda? Havia dit un actor que ho semblés, no un de veritat! Encara sort que ha sabut dir que era el soci ... però lo de parlar amb Déu. - És que era el soci. - respon un dels col·laboradors. - Ho era? - Sí. - Collons!

El presentador s'apropa al presidiari mentre aquest es desfà del cadenat. - Magnific! Ha estat vostè magnífic ... Ha pensat en fer-se tertulià quan acabi la condemna? - Ja m'agradaria, però és una perpètua, i amb la llei actual vol dir que sortiré en una caixa de fusta. - No pateixi, ara els nostres advocats parlen amb vostè i en quatre dies està fora. - Ja, i això a canvi de què? - El presentador es gira assenyalant-ho tot amb la palma de la mà amunt. - A canvi d'això, a canvi de poder comprar tot el juppie que vulgui, a canvi de cardar amb les hostesses del programa, a canvi de ser famós ... i a canvi d'un contracte de per vida amb aquesta productora. - Cardar! Fa temps que no cardo amb una dona! - Vol? - Sí!

El presentador fa un senyal a una de les hostesses, aquesta s'apropa i ell li xiuxiueja alguna cosa, la dona mira el presidiari amb cara de fàstic, tot i així se li apropa i se'l porta, el presidiari es gira i li pregunta al presentador. - I podré matar el Romeu si guanya? - Això no li puc respondre sense l'autorització dels nostres advocats. - Li diu mentre li acluca un ull.

Un tècnic entra esverat. - Senyor! senyor. - Sí? - Veurà és que el terrabastall ... no era fictici. - Què vols dir? - Ha caigut una part del mur exterior, ara poden respirar fora de l'edifici. - Merda! ... Bé ells no ho saben, pel moment és com si no poguessin. - Però és que hi ha més, l'estructura està danyada, si cau veuran el cel terrestre i sabran que no són a Mart. - Collons! Vull una solució, ja! - Hi ha un equip de cent persones tractant de reconstruir la part esfondrada, si l'aconsegueixen si més no seguiran pensant que són a Mart. - Més val, sinó anirem tots a la presó.

El presentador es retira a la seva cambra, pel camí veu un dels ajudants, un jove musculat, de cabell curt i faccions dures, un caramel del seu gust. El mira i el jove el mira amb ell, amb la mà li fa un gest, el jove el segueix i entren a la cambra del presentador, ningú no diu res, ningú comenta, tots segueixen la seva feina i un altre ajudant fa la feina del que ara aten al presentador i cap del programa.