dimarts, 23 de novembre de 2010

Petit


Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

10 comentaris:

Joana ha dit...

Quina cosa més bonica! Ja passa, els sants quan la fan, la fan de la mida d'un campanar.

montse ha dit...

Una gran foto, on descobrim un somiatruites molt prematur.

Salut!!!

Carme ha dit...

Que bona l'anècdota!

I que bonic que estàs... realment ja feies cara i expressió de somiador... tan petitó i ja als núvols.

Ferran ha dit...

Mite'l ell, deixant clar al món, de ben petit, qui porta els pantalons a casa!

Merci per apuntar-t'hi.

Assumpta ha dit...

FERRAN TRAMPÓS!!! He anat al teu blog a veure si tenies nota del post del JOSEP i, quan torno, m'has passat al davant!!

Què petitooooo!! Ai però que macos són tots els blogueros i les blogueres!!! :-))

Ostres, l'anècdota m'ha fet molta gràcia... i el comentari sobre la reacció de la teva mare també! :-))

Moltes gràcies per jugar!!

Mr. Missis ha dit...

Ooooooh i sense censura! Sí senyor, dient, "aquí estic jo, i sóc així!"

El tacte de les paraules ha dit...

Genial, quan ets petit és genial mullar-se!

glamboy69 ha dit...

Ja s'et veu cara de blogger!!! ajaja

Grocdefoc ha dit...

M'ha fet molta gràcia entrar al teu bloc i trobar-te de ben petit!
El que expliques m'ha fet pensar que, quan som petits, els bassals d'aigua són un plaer pels nostres sentits que necessiten despertar-se.
Gràcies per compartir la teva vida.

Josep B. ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris.

La veritat és que a casa hi havien un parell de fotògrafs d'alçada, la mare i el pare, tot i que la mare no ho dirà mai, ella feia les fotografies i el pare en fia i les revelava.

Aquesta virtut d'ells desgraciadament no l'he heretada.