divendres, 27 de juny del 2008

Metròpolis, apocalipisi

http://relatsconjunts.blogspot.com/2008/06/metrpolis.html

M'havien trucat sent negra nit, alguna cosa havia fallat, qui em parlava no em va saber donar detalls. Ja abans d'obrir la porta s'escoltava la veu del meu cap escridassant tothom. - On és aquell pallús? Ja l'heu trucat? - Ja sóc aquí Senyor. - Ja era hora! Què collons has fet amb el programari dels androides?


La veritat és que no entenia el que em preguntava. - Res que jo recordi, fora d'afegir el mòdul nou d'aprenentatge avançat, però sols li hem posat al prototip. - Sols? Llavors com t'expliques això? - Em va mostrar un monitor del magatzem d'androides.


Hi havia cossos d'androide desballestats per tot arreu, alguns lluitaven entre ells, altres intentaven obrir les portes del magatzem. - Quan ha començat això? - Vaig preguntar – Fa unes tres hores. - Em va dir un soldat. Em vaig girar cap a ell, el fet que abaixés la mirada em va fer malpensar. - I què va passar fa unes tres hores, soldat?


El soldat es va posar vermell. - No estic autoritzat. El comandant m'ha donat ordres. - Ja hi som! On collons és el comandant? - Al magatzem. - Va respondre el soldat. Vaig moure totes les càmeres del magatzem cercant el comandant, i al final el vaig trobar, bé el que quedava d'ell. - Vine soldat.


El vaig posar davant del monitor. - Reconeix el cos? - Sí, és el comandant. - Llavors com que el comandant ja no pot donar-li ordres em pot explicar que ha passat fa tres hores? - El soldat es va quedar parat un moment, però al final va optar per parlar. - El comandant va donar ordre de posar alguna cosa als androides.


Vaig buscar la unitat d'instal·lació. - Quelcom així? - Sí. - A tots? - a tots. - Vaig mirar al meu cap. - Molt em sembla que haurà d'avisar que el mòdul d'aprenentatge te un petit problema. - Quin? - Això que te aquí són éssers intel·ligents. - Què vol dir? - El que veu. Prenen decisions, encertades, equivocades, racionals, irracionals, encerten, s'equivoquen ... Fins i tot diria que en tenen por.


El meu cap, un geni en l'art de donar ordres però poc avesat a comprendre els problemes, em va mirar com si parlés una llengua estranya. - Torni-m'ho a explicar. - El mòdul d'aprenentatge, és en realitat un mòdul de presa de decisions. Era el que em vaig imaginar al llegir la documentació, cosa que no va fer el comandant, o si el va fer no va fer cas.


El meu cap es posava nerviós. - No entenc un borrall del que em diu. - És senzill senyor. Els androides, fins ara “aprenien” a partir de la informació que els hi donaven, sabien elegir un martell per clavar un clau perquè hi tenien una base de dades que els hi ho deia. El mòdul d'aprenentatge es bassa en el sistema de prova i error. - i?


Li vaig senyalar el monitor. - Estan provant, dins d'una estona segurament acabaran les lluites, bé perquè algú perdrà bé perquè aprendran que no arriben enlloc. Però els que em preocupen són els que intenten sortir. El seu ritme d'aprenentatge és milions de vegades més ràpid que el nostre, en qualsevol moment obriran les portes i sortiran.


El meu cap es posava blanc per moments. - Què hem de fer llavors? - El botó vermell. - Està boig? S'ha begut l'enteniment? Sap quants milions hi ha invertits en cada trasto d'aquests? - Sí, però ja no importa, són incontrolables, els milions ja estan perduts.


Vaig deixar el meu cap i em dirigí a l'armari amb el botó vermell, vaig posar la meva clau i vaig obrir. En prémer el botó uns canons van sortir de les parets del magatzem i van ruixar amb nitrogen líquid tots els androides, en qüestió de segons van quedar congelats, paralitzats, llavors van moure's les parets de premsa, escombrant tot el que trobaven al seu pas i destrossant els cossos dels androides.


El cap estava parlant amb algú per telèfon, algú del govern, jo sabia el que passaria a continuació així que vaig anar al taller vaig formatar la memòria estàtica de l'androide prototip, vaig recollir les coses i em vaig anar cap a casa, al dia següent tocaria anar a fer els papers de l'atur.


Poc abans de sortir vaig sentir un tret, no vaig fer cas, al dia següent vaig saber que el meu cap s'havia entaforat una bala al crani, incapaç d'assumir el desastre davant dels accionistes. Ara he trobat feina en una petita empresa de programari de gestió, lluny dels grans projectes d'androides on l'exercit sempre està esperant donar una petita empenta.