dilluns, 11 de gener de 2010

Vet aquí un gos

Veus per on s'ha acabat el miratge. Dos anys i mig amb un sou per sobre, molt per sobre, del que em corresponia per categoria, a sou d'una empresa però donant servei a una altra, tot i que la primera no era estrictament una ETT, de fet tinc la sensació que era l'últim dels treballadors cedits, tot i que havien d'altres desplaçats per un temps indefinit a casa del client.

Sé que van mirar d'encabir-me, però jo sabia perfectament que era un rara avis dins l'empresa el mateix dia que vaig entrar, també vaig veure clar que no cabia la possibilitat que el client m'incorporés, érem deu treballadors externs i sols van crear una plaça d'intern i l'anàlisi de la selecció va quedar clara més de trenta-cinc, difícil, més de quaranta impossible.

Francament, la feina no m'entusiasmava, no connectava amb el meu cap i ni el treball demanat ni l'objectiu final eren del meu grat. Sí m'hagués agradat d'incorporar-me dins un projecte de la meva empresa, alguna cosa que em permetés créixer professionalment, però no ha pogut ser.

Recordo ara els retrets que em feien cada vegada que deia que la cosa no rutllava. Però si estàs a prop de la feina, si no has de viatjar, si tens un sou de cal déu, si molts matarien per la feina que tens! Pocs s'escoltaven els meus raonaments, sóc extern, puc arribar demà i que m'enviïn a casa, no m'agafaran mai, no tinc el perfil que volen ...

Recordo, quan el tsunami de Tailàndia, escoltar les explicacions d'un home, director d'un hotel, com va escarrassar-se tractant d'avisar tothom que allò tan divertit de veure que el mar es retirava centenars de metres era un avís de mort, i com al final va escampar la boira, ell sol, mentre la gent menyspreava les seves advertències. Jo em sento ara així.

Però no penso estar així massa temps, sóc, crec que sóc, un bon professional i si esgoto l'atur no serà perquè li doni forma al sofà amb el cul. Si fins ara la premissa era no guanyar menys ara la premissa és guanyar un sou, no ens enganyem, l'atur no és un sou, és un subsidi, un ajut, una oportunitat per trobar feina abans no s'acabi.

I mentrestant seguiré estudiant a la UOC, practicaré el meu anglès (I've success the second level on UOC and also I read and hear every day The Guardian and the CNN. Of course I will continue reading The Children of Húrin with a dictionary on my side.) i miraré d'aprendre algunes coses de la meva professió que encara no sé. I si al final van mal dades no serà perquè no m'hagi mullat.

I així va ser que el 31 de desembre del 2009 es va acabar un miratge i la realitat, com el tsunami, escombrà totes les presumpcions. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.