divendres, 31 d’octubre del 2008

Big Brother XXV (2/2)

En arribar es treu la identificació li torna a fer la cantarella – Bon dia, Mossos, homicidis. Voldria fer-li unes preguntes? – Ai mira! Ara m’interrogaran. Em posarà les manilles també? – Li diu mentre li ofereix les mans juntes pels canells.

El policia somriu. – No senyora. Em permet? - Pregunti, pregunti, encara que ja m’imagino el que em preguntarà, el share oi? Doncs sí, s’ha disparat i a la mateixa velocitat que la bala que s’ha carregat el maricó del Ramon. – Era un problema que fos homosexual? – El problema és que no feia el seu paper, havia de ser un macarra ionqui, fins i tot l’havíem d’enxampar foten-se un xut.

El policia es sorprèn. – Pensaven facilitar-li el què? – Res, home, demani a atrezzo la xeringa ja veurà que és de pega. El problema és que el Ramon tenia més ploma que el magatzem de la Montblanc, havia de forçar una de les noies, simulat es clar, doncs havia de veure l’escena amb la noia tirant d’ell per fer veure que se la estava ficant.

El policia pren notes a l’agenda mentre li deixa anar una altra. – Perdoni’m però on queda la realitat? – La Merceditas riu. – Al carrer, això és un xou, una pantomima, són una colla d’arreplegats que fan d’actors. – Ja, però el Ramon és mort. – Sí.

La Merceditas es mira el policia esperant. – Em deia que el share havia pujat. – Si, la mort d’aquest babau ens ha salvat, començaven a parlar de tancar el programa, ja no és el mateix ... Quins temps aquells del “¿Quién me ha puesto la pierna encima?”. Érem tan innocents!

La Merceditas es queda pensant en ves a saber quantes coses d’edicions passades. – Qui podria pensar en donar l’arma a l’acusat? – Jo mateixa. Altra cosa és portar-ho a terme. De fet la idea que havia donat jo era donar-li una pistola d'atrezzo i simular una ferida greu. Sarasa a l’hospital i macarra nou.

El semblant de la Merceditas s’ha enfosquit. – Però algú ha preferit que fos més real. – Senyora, tot i agrair-li la sinceritat li recomano que no digui segons quines coses. – La Merceditas riu. – Em podria estar inculpant. oi? – Exactament. – Estic segura que algú va rajar més del compte.

El policia no dona crèdit al que escolta. – A qui es refereix? – Ai no! Això és més difícil, qualsevol dels babaus d’amunt. – El Senyor Marazzotti? – La Merceditas riu. – Sí, és un mafiós, però no crec que sigui tan babau. Ha de ser un dels que estaven a la reunió, desprès parlarien amb algun dels productors o de la gent de control i aquest el va entendre com una ordre. - Em donaria els noms? - Doncs, de fet li hauria de dir que no puc, però són uns paparres.

La Merceditas escriu en un paper la llista amb els noms dels presents a la reunió i la hi lliura al policia, ell li fa una ullada. - Tots peixos grossos, algú d'ells li sembla tan agosarat? - Babau, la paraula és babau, i sí, els que li he posat un segon nom al costat, els primers estaven a la reunió, els segons són els empleats amb qui tenen contacte. - Li agraeixo la informació, ja no la molesto més. - Magnífic perquè entro en antena ara mateix. Quedi's a veure'l si vol. Parli amb la ... la nena aquesta d'allà fora. - La Carme? - Sí, ella.

Qui no es quedaria a veure com es fa un programa si més no una estona? El policia parla amb la Carme que, no gaire contenta per haver de preocupar-se d'invitats li assenyala una cadira. - Sobretot no faci cap soroll. - Ell seu i roman en silenci, esperant l'espectacle. La Merceditas seu al sofà que hi ha davant les cambres mentre esbronca a tort i dret.

Quan el regidor fa el senyal es produeix la més sublim de les metamorfosis, la Merceditas està compungida, amb unes bosses als ulls degudes al temps que porta plorant pels desgraciats fets. - Benvolgut públic, sóc la primera, i amb mi tots els que fem el programa, que estem trasbalsats per la mort del nostre estimat Ramon.

La Merceditas fa un llarg sospir. - I de la sort que ara correrà el Gumer, pobre. Què deu haver passat pel seu cap per fer aquesta barbaritat? - Deixa anar quatre llàgrimes recent sortides del pot que amaga al mocador. - Però la vida continua, hem de fer el cor fort i seguir endavant. Això és el que els hi hem dit als habitants de la casa.

La gravació es va realitzant progressivament, amb talls on la Merceditas alterna retrets injustificats amb lloances immerescudes i les bosses dels ulls són retocades per una maquilladora. En un dels talls el policia aprofita per acomiadar-se de la Carme i indirectament de la Merceditas.

Pel camí sona el mòbil, és el jutge encarregat del cas. - Sí senyoria, porto una llista de gent ... Què vol dir amb que ha cantat? ... La idea era anar a casa però si vostè és a la comissaria ... Sí senyoria en un tres i no res hi arribo.

A la comissaria es reuneix amb el seu cap i el jutge. - Així que te una llista de gent? - Sí, me l'ha donada la senyora Mercedes aquesta. Tot i que jo, hauria apostat que estaven tots a l'all, fins la dona de la neteja si m'apuren. - Interessant, però trobo a mancar tres noms, el senyor Marazzotti, La Merceditas i la seva filla.

- Senyoria, si us plau, no hauria de dir la senyora Mercedes. - Al judici serà la senyora Leandra Gómez, però ella és la Merceditas de la tele de sempre – No es diu Mercedes? – I ara! Mercedes Milà es deia la primera presentadora del programa fins al 2010. Al que anàvem, el Gumersind Porras ha tingut a bé col·laborar amb la justícia.

El policia es mira als altres dos desconcertat. - Per què? - Molt senzill, el Ramon Casases era un pinxo, de fet havia aconseguit lliurar-se d'anar a presó, per un delicte de robatori sense força, al estar al programa. Qui està a la garjola és el nuvi, un armari de dos cossos afeccionat al culturisme. - I ? - Que estava a dues cel·les de la del Gumersind Porras. Dues hores, en sols dues hores el teníem cantant òpera.

Desprès de riure tots una estona el policia es plany. - Així potser aquesta llista no ens servirà de res. - S'equivoca, com va dir vostè mateix estan tots en l'all. A la reunió, a més del de la llista eren en Marazzotti, Merceditas i la seva filla la Carme Artigues, a més del Gumersind a qui van explicar el que havia de fer, li van assegurar la defensa jurídica, un examen psiquiàtric explicant que s'havia trastocat i deu milions de’euros.

- Perdonin però és la paraula d'ell contra la dels altres. - I la llista. Em sembla que tindrà molts interrogatoris aquests dies, si algú se li resisteix em truca i tindrà una ordre de detenció al cinc minuts. - I Marazzotti? - He enviat un requeriment per que es presenti en vint-i-quatre hores, sinó el detindrà la Interpol. - El policia es queda pensant. - I que passarà amb el programa? - Sospito que ja no hi haurà Gran germà vint-i-sis.

Acabada la reunió el policia torna a casa, la seva companya està mirant el programa. - Vine a veure que diu la Merceditas. - Ja sé el que dirà vaig veure la gravació. - Que no, que és en directe. Mira quins ulls que porta. - Si i ara dirà que estan trasbalsats per la mort del Ramon. - Les paraules de la Merceditas repeteixen la cantarella. - I ara sospirarà – Un sospir surt de la gola de la Merceditas – I ara dirà que també els preocupa la sort del Gumer, i li cauran quatre llàgrimes.

La dona apaga l'aparell. - Com es que ho saps tot? - És gravat, es ficció, aquesta nit les dues lesbianes es follaran la beata, semblarà una violació però no és més que un muntatge. L'única realitat és la mort d'un gai perquè no sabia fer de macarra. - Quin gai? - El Ramon era gai. - Però si era un xulo putes! - Ell li somriu. - Au! Mira-ho, ja em diràs si tinc raó o no, o no m’ho diguis, ja sé que és així.

Ella se’l mira una mica decebuda. – Llavors? – Llavors el xou començarà demà, quan tots els directius inclós en Mazzarotti i la Leandra, passin per les meves mans abans d’entrar a la garjola, això si que serà veritat. – La Leandra? – Sí, se’n diu Leandra, això de Merceditas el van fer per aprofitar la tirada de la presentadora anterior una tal Milà. – Doncs quina merda, no? – Sí, una merda autèntica.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Big Brother XXV (1/2)

Tots els televisors van ser testimoni de l’escena i malgrat els esforços de les direccions de Five Five Five TV i BB Reality Makers, l’escena es repetia a tots als vídeo blocs personals, i recorria el món a traves del correu electrònic i les xarxes de notícies.

Un exèrcit d’advocats presentaven denúncies davant dels tribunals contra totes i cadascuna de les persones que penjaven el clip, denúncies que eren immediatament rebutjades gràcies a una nota interna que declarava el clip com a informació i el sobreposava a la propietat intel·lectual.

Una ordre judicial prohibia terminantment l’emissió del programa als escenaris on la policia realitzava la investigació, de res van servir les trucades al president del govern i als membres del consell judicial per part d’Aldo Marazzotti, antic prestidigitador i xouman alemany d’origen argentí i actual propietari de Five Five Five TV i BB Reality Makers.

Mentre, Merceditas, la sempiterna persentadora del Gran Germà, fa filigranes davant la cambra per portar l’interès de la gent per altres temes. Fora d’emissió s’enfurisma per que li havien trencat el seu xou. – A qui collons se li va acudir la idea? Com l’agafi li arrenco els ous a mossegades, o les tetes si és una tia.

Una de les productores, acollonida se li apropa. – Potser hauríem de provocar una altra situació, més benigna. – A sí? Quina, nena? – Tenim dues lesbianes ... – A la gent ja no li fa res l’edredoning. – Jo pensava en treure’l i que es ... – La noia envermelleix. – Va acaba. – Li diu Merceditas tota esverada esperant l’explicació. – que es follin la beata, sense edredó.

Es fa un silenci sepulcral, la noia tremola de por, la Merceditas la mira fixament i tothom mira alternativament a Merceditas i a la noia. – Com et dius nena? – Carme. – Això, senyors i senyores és una molt bona idea. Au nena, encarregat que les tortilleres es cardin la monja. I el de recursos humans? – Aquí Senyora Mercedes. – Poseu-li cent euros més aquest mes a la nena.

Mentre Merceditas se’n va al seu camerino la Carme parla amb el de recursos per l’almoina, després parla amb els de control per passar l’ordre a les dues lesbianes i a la beata, s’entesta que l’escena passi a la cuina. – Però s’ha de passar pel menjador i la policia ... – No graveu l’escena del menjador, sols la cuina.

Els de control comencen amb les queixes de les noies – Carme, que la beata diu que a ella no li van els conys, que amb dos dels nois d’acord però amb les noies no. – Que diu una de les lesbianes, que sense edredó no, que ella no sap fer-ho veure. – L’altra diu que vol un augment de sou si ha de fer això.

La Carme s’encabrita. - Els hi dieu en aquestes bagasses que si no ho fan les nominarem i al puto carrer. – Algú que es mira l’espectacle amb mig somriure a la cara. – Així on queda la realitat? – Li pregunta a la Carme. – Vostè qui és? – L’Home treu una identificació. – Mossos, homicidis. – I jo que tinc a veure? – Podríem parlar en un lloc tranquil? – Podem parlar aquí, de tranquil·litat res.

El mosso treu una agenda electrònica on pensa apuntar el que li expliquin. – Vostè és? - Carme Artigues. - Faci’m cinc cèntims de la víctima. – El Ramon? Apart de marieta la veritat és que no era gens conflictiu. – Perdoni’m però entre vostè i la seva cap, em dona la impressió que són com bastant homòfobs aquí.

La Carme se’l mira de dalt a baix. – Miri, els elements que hi ha a la casa són una trepa de meuques i bandarres que no es mereixen cap respecte. – Ja. I de l’acusat? – Aquest si que és una bona peça. El que no entenc és com va aconseguir la pistola. – Sí, és un problema això de la materialització aleatòria d’objectes. – Que diu? – No, res, pensava en veu alta.

El policia sembla moure alguna cosa a l’agenda. – Digui’m sisplau, ha rebut alguna ordre fora de lloc? – La Carme se’l mira irònica. – Acabo de donar ordres que dos lesbianes fingides es tirin una meuca que fa de beata. Em defineix “fora de lloc” sisplau?

El policia riu. – Te tota la raó, però no puc preguntar-li directament si li han ordenat que en doni una pistola a l’acusat – La cara de la Carme canvia de cop. – No, i és una ordre que no obeiria mai. – Atempta la seva moral? – Atempta el meu futur, això em convertiria en còmplice, que el meu nuvi és advocat i m’ho ha explicat tot.

- Vol dir que no l’importa que hagin matat aquest noi? – M’ha d’importar? Miri, això és un negoci. No li desitjo la mort a ningú, però el món no ha perdut res amb la mort d’aquest paio.

El policia, sense immutar-se li torna a preguntar. – Està el seu nuvi, l’advocat, al corrent de tot això? – Què vol dir? No, sols parlem de la feina alguna vegada però entendrà que hagi parlat amb ell quan vostès estan remenant tot. – Ja. Vol dir que ha tirat tota la maria pel vàter. – La noia es posa vermella. – Jo no he dit això. – No pateixi, no m’interessa el que es vulgui fumar. Si no l’importa parlaré amb els de control. – Pujant les escales.

El policia puja les escales fins una sala tancada, allà quatre persones, amb auriculars miren un munt de monitors. – Bon dia, Mossos, homicidis. – Bon dia, Casa de barrets, control. – El policia amaga una rialla. – Qui va ser el que va veure l’assassinat? – Jo mateix. – No sembla gaire afectat. – Veurà jo, com vostè miro la tele, la diferència és que vostè la veu en un monitor i jo en deu.

El policia, pren nota del que li diu l’home. – Em podria descriure els fets? – Cal? Sols s’ha de baixar el clip d’internet, serà més exacte que jo. – Dóna-li un còpia, home! – Si, tens raó. Miri. - Li fa un senyal al policia per que s’apropi, obre un calaix i en treu una unitat de memòria.

- Aquí te els arxius de les cambres tres i quatre, que són les que cobreixen el menjador. Es pot posar a un ordinador. En aquesta altra es veu el passadís per on va sortir després cap al pati, en aquest altre ...

El policia l’atura. – Ja en tenim tot això, volia la seva explicació. Digui’m que feia quan va passar tot. – Ja, veurà, jo estava mirant l’habitació de les noies al monitor 2, al 3 tenia el pati on la cabra s’estava menjant unes calces ... – Disculpi’m de nou. Als clips no es veu d’on treu la pistola. Va veure res que pogués ser el moment que l’aconsegueix?

L’home es queda pensant una estona. – No, que va, va sortir de la sala fosca i se’n va anar directe al menjador. – La sala fosca? – Li explico, quan han de rebre material, atrezzo o indicacions per la gravació van a la sal fosca, és una porta que mai no surt en pantalla. – Entenc. Vostè ha esta mai en aquesta sala? – Jo no he vist cap dels actors, perdó, concursants en persona, mai. Cap de nosaltres no te més contacte amb ells que per àudio.

El policia tanca l’agenda. – Li agraeixo, vaig a parlar amb la seva cap. – La senyora Mercedes? Que tingui sort. – El policia se’n va cap al camerino de la Merceditas. Pel camí veu un dels suposats concursants parlant amb un tècnic, dissimuladament escolta la conversa. - Collons amb el Gumer! Sort que jo no en tenia cap problema amb ell. - Però tenia cap problema amb el Ramon? - Que jo sabés cap. Ja t'has assabentat com el volen tapar? - Algú deia que amb un clau a pel. - Sí, però de les tortilleres i la monja. - Però si no ho són! - Doncs hauran de menjar conill, ves per on.

El policia s'apropa al parell mentre treu la identificació. - Bon dia, Mossos, homicidis. Vostè és un dels concursants? - Collons! Escolti'm, jo, es que no hauria d'estar aquí, sap? - No m'ha respost. - Sí, ho sóc, però ... - Sols seran un parell de preguntes. - No en vaig veure res. - Això ja ho sé. Van discutir o es van barallar la víctima i l'agressor? - Mai, fins i tot es podia dir que hi havia bon rotllo. - Em pot parlar de la sala fosca? - Què vol saber? - On és, que fan ...

El concursant li fa un senyal per que el segueixi, obre una porta i entren a una sala de reunions, al fons hi ha una altra porta. - La porta del fons dona a “la casa”, directament, sense passadissos ni escales. Això és la sala fosca, quan ens fan entrar aquí és per dir-nos el que hem de fer, de qui ens hem d'enamorar, amb qui ens hem de discutir. - Però això no és un reality? - Això ... això és un frau, home! La sort és que no es cap delicte.

El policia plega l'agenda. - Te raó, no és cap delicte, pel moment. Agraït per la seva col·laboració. Potser hauria d'aprofitar i anar al lloc on hauria d'estar. - Sí, gràcies. - El policia surt de la sala fosca i s'encamina cap al camerino de la Merceditas.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Vides perdudes, quart lliurament

El silenci era profund, dur, envaïa tots els racons de la sala i tots els cors dels presents. – Ho sento, no sóc jo qui ha pres la decisió, ni tinc que estar d’acord amb ella. Tu ja ho saps. – I tant que ho sé, tant que era jo qui feia el que tu fas ara.

L’home s’aixeca de la taula i recull els quatre papers que havia estès mentre les llàgrimes s’escapen dels ulls en silenci. - Ho sento. Diu l’altre home mentre abandona la sala amb la sensació d’haver menjat quelcom amarga i fastigós.

El primer home arriba al seu despatx, al que fou el seu despatx, agafa un bolígraf, un ninot que feia les vegades de mascota i la foto de la família, es queda mirant la foto, no sap perquè encara la guarda, fa temps que no sap d’ells, fa temps que els va perdre.

Mentre espera l’ascensor recorda tota la seva vida, com va conèixer la Mariona, què fàcil va ser lligar-se-la! Massa fàcil, pensa ara, la vaig enlluernar amb un futur sense problemes. I en part havia acomplert, mai no li va faltar de res, va treballar perquè volia, no pas perquè li fes falta.

No, mai no li va faltar de res, ni a ella ni als nens, fins que la feina va ser cada vegada més absorbent, l’hora de tornada cada vegada era més lluny, fins i tot alguns caps de setmana es perdien entre les parets del despatx.

A poc a poc entrà en una espiral de la que no va saber sortir, quan més tard arribava més mala maror hi havia a casa. – Què et penses? Què tinc una amant? – Ja voldria jo! Almenys a ella li podria dir el nom del porc.

Tot va acabar el dia que, en tornar a casa ja no va haver-hi bronca. – Demà ens anem, els nens i jo. – No podem parlar-ho? – Parlar? El què? – Aquell dia sense saber-ho va ser el principi de la fi.

Si bé els primers dies es va prendre la feina amb més entusiasme quan arribava a casa sentia la buidor d’aquelles parets i l’hora de tornada es feia cada dia més llunyana. El ritme de la feina va començar a minvar, ja no veia amb els mateixos ulls aquelles operacions que abans es mirava amb delir.

Un dia va arribar el primer avís. – Està vostè baixant el ritme, i el tenim molt d’apreci, són molts anys amb nosaltres i la seva feina sempre havia estat bona. Potser li calen unes vacances, faci-les ara, recuperi forces.

Va fer aquelles maleïdes vacances, va ser pitjor que no fer-les, vint dies sol, sense saber que fer, on anar. Va trucar la Mariona. – Ho sento però tinc plans, a més, encara no t’ho havia dit, tinc parella. – Allò va ser un altre gerro d’aigua freda, es va quedar tancat a casa la resta de dies, sols sortia per menjar al bar de sota, mai no havia tastat res tan dolent.

En sortir al carrer va pensar d’agafar un taxi però recordà que no portava més de deu euros a la butxaca. Va cercar una sucursal del seu banc per treure-hi alguna cosa, però el caixer es va quedar la targeta, ordre de retirada. Merda! Ja no recordava que devia més de tres rebuts de la hipoteca.

En arribar a casa troba a la bústia una carta del banc i altra del jutjat, l’un li exigeix el pagament dels rebuts pendents, l’altre els pagaments a la Mariona, quan entra al pis no hi ha llum, els diferencials estan bé. Truca a la companyia, li han tallat, deu dos rebuts.

En penjar es deixa caure a terra, ara sap que l’ha perdut tot, ja no te on agafar-se. La resta del dia es deixa enfonsar en un munt de pensaments sense sentit.

Amb la nit tancada truca a la Mariona. – Perdona’m que et truqui en aquestes hores, però és important. Estic enfonsat, m’han acomiadat, dec rebuts d’hipoteca, m’han tret les targes, m’han tallat la llum, el telèfon me’l tallaran en qualsevol moment. Sols volia que sabessis perquè no podré pagar-te mai més el que et dec i que sabessis que me’n vaig, que no tornaràs a saber de mi. I demanar-te perdó, al final tot el que valia la pena éreu vosaltres i no vaig saber veure’l.

Deixa les coses a sobre la taula, encara hi passa la mà per sobre intentant quedar-se amb el record del que fou casa seva, fa una maleta amb la roba que li queda serà el que es portarà a més del que porti a sobre.

Al dia següent cerca on vendre els vestits cars, no li donen per tots ells ni una quarta par del que en va valer un de sol, empenya el rolex, l’anell que encara guardava, la Montblanc que li havia costat un ull de la cara i que ara li compraven a preu de bolígraf de xinès.

Amb la maleta i els darrers cèntims que li queden camina sense romb, sense voluntat, sense saber a on, sols camina, no pensa ni en menjar. Qui sentit te voler res si no pots tenir-ho? La nit el troba assegut en un banc, fa fred però no sap on anar no vol anar enlloc.

Una mà el sacseja. –Es troba bé. El pot anar a l’alberg, aquesta nit es massa freda per dormir al ras. – Instintivament mira l’hora al seu canell, en adonar-se de l’error pregunta. – Quina hora és? – les onze si fa no fa. – No sé on és aquest alberg del que parlen. – Ja el portem. – Els policies el fan entrar a la furgoneta, a dins un pidolaire seu en silenci, li sembla ésser d’un altre món, els cabells, de tan bruts, tenen l’aparença d’una mena de casc, la pell enfosquida per la brutícia sembla escamosa, la ferum que desprèn és una barreja de suor vella, orina i alcohol.

Una altra parada i puja una dona vella, porta una bossa de mà com a únic equipatge, se la veu neta malgrat les robes esquinçades. La dona abaixa la mirada, sembla que plori malgrat no li veu cap llàgrima.

El pidolaire s’enfarfolla a mitja veu mirant-se la dona de dalt a baix. – Ja et faria jo un favor. – Vol deixar-la en pau? – Li escridassa. La dona calla. Ell recorda on està i s’enfonsa als seus pensaments, el camí es llarg, els policies no volen deixar-ne cap al carrer, qualsevol mort per fred els hi cauria a les espatlles.

A l’alberg els hi demanen la documentació, el pidolaire en treu un carnet caducat. – Se l’hauria de renovar, i li aniria be una dutxa. – Ja vaig prou net. – Ell dona el seu carnet. L’home que l’atén pren nota de les dades i li torna. La dona li mostra una denúncia conforme li han robat o l’ha perdut, a la fi, és el mateix.

Quan se’n va a dormir hi pensa que potser li haurien fet un favor deixant que el fred de la nit posés punt i final a la seva història.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Reflexions i premis

No fa gaire llegia a algú, no recordo qui, que deia que no prestava massa atenció a les estadístiques del seu bloc, que sols se les mirava de tant en tant. He de reconèixer que no és el meu cas.

Heus aquí que l’Skorbuto, tan poc preocupat per la seva imatge corporal a l’hora de vestir, tan poc interessat en si és físicament agradable o no, és un vanitós amb totes les lletres. Sí, i no em digueu que no, que sé de que parlo.

De fet, és una vanitat difícil de veure, amagada darrera un munt d’arguments, però us asseguro que em miro les estadístiques dels meus blocs amb delir, que em sento molt bé quan algú em deixa un comentari i reviso i porto la informació de quanta gent entre als meus blocs des del principi.

En arribar el Juliol, vaig observar una caiguda en el nombre de visites, tot i que no era tan acusada en el nombre de visitants, vaig pensar que era un tema lligat a les vacances. Però en tornar vaig veure les dades i, horror, seguia baixant la cosa.

Vaig estar pensant que passava, potser el que escrivia no interessava tant, potser els textos eren massa llargs, potser estava exagerant. Què estava passant? Com podia ser? Amb la bona rebuda que havia tingut! Què no saps fer-ho millor, carallot? Fins que es va encendre una llumeta al meu cap: RSS. Vaig mirar el FeedBurner i vaig comprovar que en tenia un volum important de gent que em llegia a través de les actualitzacions.

M’hi vaig posar mans a l’obra amb la meva base de dades i afegí les dades que em donava el FeedBurner. El resultat va ser una línia ascendent amb una pendent suau però constant. Allà hi éreu! No us havia perdut, més al contrari estàveu pendents de mi, del que escrivia, constantment. Sí, ja sé que em direu que em llegiu quan podeu, com fem tots, però us puc assegurar que aquella línia em va omplir, em va fer sentir molt bé.

Efectivament jo no llueixo hores de gimnàs, ni roba cara, però llueixo un cervell que considero privilegiat, ple d’històries, de mala llet de vegades, de tendresa d’altres. Sóc intel·ligent i imaginatiu, sobretot això últim, i m’agrada, i m’agrada lluir-ho, i m’agrada sentir que hi ha una resposta.

Ves per on, els blocs m’han fet veure una part de mi, no tant bonica, o sí, ves a saber, que mai abans hauria reconegut. I com que sóc un col·leccionista de defectes ja en tinc un altre, no diré nou, que ja hi era, sinó recent reconegut.

La segona reflexió és una mica més seriosa, haureu vist que el meu ritme als blocs ha baixat, no és que m’estigui cansant d’escriure, sinó que quan ja puc escriure no em queden forces, els estudis a la UOC són molt més absorbents que no pas em pensava, i això que sols faig tres assignatures, a més la que menys problemes m’havia de donar (anglès) és la que més m’està costant.

Quan comences penses, sis mesos, tres assignatures, he de tenir temps per a tot. Ja! I un be negre amb potes roses. Hem començat el 17 de setembre (5,5 mesos) al calendari el febrer és buit (4,5 mesos) els exàmens són a mitjans de gener (4 mesos) i totes les assignatures acaben les PACs i pràctiques al 31 de desembre (3,5 mesos) perquè el gener és per preparar l’examen de cada assignatura.

Jo no sé si a la universitat presencial és igual, però als que ens ho hem de fer a casa ens suposa un esforç no ja descomunal, sinó sobrehumà, perquè aquí les Maries, calcen botes de ferro. Per que us feu una idea, la primera PAC d’Estructura d’ordinadors anava bàsicament de nombres binaris (0 i 1), la nit que la vaig acabar vaig somiar que estava amb una rossa esplèndida en tots els sentits i que acabaven fent una divisió de binaris en complement dos de 64 xifres (bits per als entesos).

Així que ja sabeu, si trigo a respondre els comentaris, si no penjo tant i si no comento als vostres blocs no és per manca de ganes, és per manca de temps i forces.

PREMIS

I després de posar-me en evidència vull fer la feina que no havia fet fins ara, em refereixo als premis que m’han concedit des d’abans de l’estiu. Al juliol l’estripanits em va concedir els premis “Rayito de ternura”, “blog ácido” i “Trempamulla”, i a l’agost el “Paracelso”, tots ells pel meu blog eròtic, i a l’agost l’Striper Va concedir-me també els dos primers, els hi agraeixo els premis a tots dos.

Ara em toca a mi repartir-los, i he pensat en els següents blocs:



Rayito de ternura

El tacte de les paraules pel seu bloc




Blog ácido


Shaleira pel bloc La Barda Bastarda




TrempaMulla




Paracelso

En Jordi i la Marta pel bloc Cròniques de sota el mugró.


A tots ells gràcies per la feina que fan.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Carta oberta al Senyor Chicote

Admirable senyor Chicote.

L’Admiro de veritat, senyor Chicote, i no perquè pensi que vostè te raó al dir que vostè i els seus son els afectats per la crisi, que no la te, són els promotors de la crisi, sinó perquè un poca-vergonya com vostè ha de ser admirat. Que sí, que s’han de tenir ben grossos per parlar com vostè parla.

I com que l’admiro tant he decidit que li he de donar un cop de mà amb el tema dels pisos que no venen. Indubtablement els hi pot regalar als bancs, però coneixent com els conec en aquests altres bandarres molt em temo que si li quedaran el iot, la mansió, valorada en un 10% del que vostè voldria i la meuca privada abans que uns pisos comdemnats a la més absoluta de les buidors.

I què podem fer amb aquests pisos? Tema difícil, perquè fora de la gent que te molts cèntims i que no els necessiten, la resta o ja en tenim una hipoteca o no ens la donen. Però sempre tindrà la solució de tirar-los avall, aconseguir que els ajuntaments requalifiquin les parcel·les com zona agrícola i plantar blat de moro o algun altre cereal transgènic que es pugui convertir en combustible.

També podria reconvertir-los en hotels de luxe, però no sé jo si la gent amb possibles voldrà fer vacances a ciutats com l’Hospitalet, Santa Coloma o El Pozo del Tio Raimundo (que no conec, però segur que algú de vostès en te un edifici buit.)

De totes maneres, per les noticies que tinc, vostè i els seus són ferms defensors de la no ingerència de l’estat en el mercat i de l’auto-regulació. Em resulta xocant que ara vulgui que l’estat intervingui, que li doni cèntims per eixugar els seus deutes.

Senyor Chicote, si un dels seus fos l’únic que patís una situació així vostè no estaria demanant la intervenció de l’estat sinó que li estaria posant el peu al coll per ajudar-lo a ensorrar-se, llei de mercat.

Així doncs, senyor Chicote, sols li puc oferir una alternativa, i és posar-li el peu al coll fins que s’acabi d’ensorrar, llei de mercat, senyor Chicote, llei de mercat.

Però jo sé, senyor Chicote, que això no passarà, i no passarà perquè vostè i els seus no tenen pèrdues, senyor Chicote, vostè i les seus, com els bancs, no tenen els beneficis que voldrien, així que senyor Chicote deixi de presentar-se com un màrtir, vostè i els seus no estan fotuts.

Som nosaltres els que ens devem a un horari laboral, els que rebem una nòmina, els que cada matí aixequem persianes i obrim portes, els que dins el nostre pressupost el sinònim de benefici és no acabar el més en vermell, nosaltres som els que estem fotuts,

I el millor que podria fer l’estat amb vostè i el seus seria obligar-los per llei a omplir els pisos, i si no els omplen fer-los pagar més que no pas si els haguessin venut, que ja han guanyat vostès prou Senyor Chicote.

Fantasmes (2/2)

El Miquel torna corrents cap a casa, pel camí encerta a veure una figura femenina que s’allunya pel darrera de la casa però no para atenció. En arribar l’home que l’ha trucat encara intenta obrir la porta, és una porta vella i gruixuda, a l’home li fa mal el braça de tant colpejar.

El Miquel pica a la porta – Marta! Obre sisplau! – se sent un soroll i s’obre la porta, el Miquel li dona les gràcies a l’home i li demana que els deixi sols. – Què ha passat? – La cuina, el bol, el foc. – Diu la Marta entre singlots i plors. – Para, para. Calmat i comença pel principi.

La Marta es calma, desprès li relata els fets al Miquel. Ell es queda pensant, recorda la figura de darrera la casa. – Vine. – Li diu. Tornen a la cuina, la Marta dubta en entrar però ell li estira de la mà. Toca el fogó, encara és calent, el bol és calent també i està ple d’aigua.

El Miquel no és prou donat a creure’s aquestes històries. – Tot te una explicació i sovint l’explicació més senzilla és la veritable. – Malgrat tot sap que la Marta no s’oblida del que fa normalment, i que el bol estigués fred podria ser una apreciació incorrecta, però buit?

La cuina és vella, al costat dels fogons hi ha una llar de foc vella, fa temps que no es fa servir i no hi ha cendres. – Si algú volgués canviar el bol no podria entrar per la porta. Mira dins la llar, el forat de la xemeneia és massa petit, sols podria passar un nen petit, pica la paret del fons. – Aquí sona buit.

Cerca alguna manera d’obrir però no la troba. – Sé que alguna casa d’aquestes tenien passadissos ocults, però el més normal era que fossin accessibles des de dins la casa, però aquest ... – La Marta s’ha apropat, des d’un costat mira el Miquel. – Estàs quedant negre. – I riu. Es recolza en l’ampit de la llar, amb el colze toca palmatòria vella i es sent un lleu cruixit dins la xemeneia.

El Miquel treu el cap esverat. – Què has tocat? – No ho sé – Surt un moment, perdona. – Comença a tocar on la Marta tenia el braç, prem amb força però res no es mou. – Ha de ser per aquí. – Agafa la palmatòria per apartar-la i es torna a sentir el soroll, els ull se l’il·luminen. – Tot te una explicació.

Segueix tirant de l’estri, a la seva base apareix una corda i un forat. La paret del fons del fogar s’enfonsa d’un costat deixant al descobert un passadís. El Miquel agafa un lot i il·lumina l’interior. – Mira, aquí està l’altre bol. – S’endinsen al passadís, unes escales els porten al pis de dalt. – Ja tenim les veus, si no m’equivoco som al costat de la cambra

La Marta, agafada d’ell tracta de veure més del que li permet la llum del lot. – Com ho saps? – No n’estic segur però diria que aquest clau d’aquí a dalt el vaig clavar ahir, per l’altra banda, em va sobtar que entrés tan ràpid.

Una mica més enllà una altra escala els porta avall, més avall de la cuina, arriben al que sembla un cul de sac. – Aquí s’acaba. Per on ha entrat? Qui sigui. – Pregunta ella. – Per aquí. – Diu el Miquel palpejant les parets fins que troba una nansa, tira d’ella i la paret s’obre a l’exterior, pel darrera de la casa.

El Miquel torna a tancar. – Tornem-hi, hem d’anar a denunciar-ho. – Al arribar a l’altre extrem la porta de la llar de foc s’ha tancar. – Algú ha tancat. –Diu la Marta. – No crec, generalment funcionen amb sistemes de peses que fan que es tanquin soles.

Troben la nansa i obren la paret, al poc de sortir la paret es tanca darrera d’ells. – Veus? D’alguna cosa m’havia de servir haver fet història! – Riu el Miquel. – Au, anem a denunciar-ho. – No! Qui sigui m’ha espantat i molt, vull que rebi una lliçó.

El Miquel sap que quan la Marta s’hi posa més val no portar-li la contrària. Arriba la nit, tornen al llit, la Marta torna a sentir la veu, en silenci s’aixeca, es posa una bata vella, treta d’un dels vells armaris de la casa, es posa un mocador al cap i s’atansa a la cuina, entra al passadís en silenci, palpejant les parets.

A dalt de l’escala llueix el llum d’una espelma. S’apropa intentant no fer soroll, veu la vella d’esquenes, fent les veus que a l’altra banda sonen fantasmagòriques. – Què feu aquí vella insolent! – La vella espantada es gira i crida. – Elisenda! No! Sisplau! – La Marta es sorprèn de la reacció de la vella però l’aprofita. – Fugiu d’aquí i no torneu si no voleu cremar-vos a l’infern!

La vella surt corrents, escales avall, obre la port a de sortida i se’n va de la casa. La Marta, rient torna a la cambra, pensa explicar-li al Miquel. Quan arriba a la cambra el Miquel mira per la finestra. – Què has fet Marta? – Sols la he espantada i ha sortit esperitada.

El Miquel mira fixament fora de la casa mentre amb la mà fa un senyal a la Marta per que s’apropi. Al darrera de la casa es veu la vella i una figura femenina al seu costat, la vella crida demanant perdó fins que cau morta, llavors la figura es dilueix en el no res.

El Miquel es mira la Marta. – Tampoc no calia el numeret del fantasma. – Jo no l’he fet. – Llavors, si no has estat tu? – Una veu femenina retruny a tota la casa. – Ja no us tornarà a molestar, gaudiu de la nostra ... de la vostra casa.

La policia els va confirmar que la vella havia mort, a l’autòpsia sols es va poder confirmar que havia tingut un atac de cor, no es va trobar mai cap projector ni cap estri que hagués pogut produir aquells efectes. EL Miquel i la Marta seguiren vivint, cap ensurt més, cap veu, cap silueta.

Però al poble es deia que l’Elisenda els protegia, que s’havia atipat de les malifetes de la seva sogra, la vella i per això l’havia espantat fins a la mort. I fins i tot que algun pispa que cercava emportar-se alguna cosa quan ell no hi eren havia sortit esperitat del Mas.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Fantasmes (1/2)

Era una casa vella, com sempre havien somiat, amb dos pisos d'alçada i golfes, sis cambres al pis de dalt, una l'adaptarien per bany, a la planta baixa una cuina enorme amb forn antic de llenya, desgraciadament l'haurien de tirar, les parets estaven tan esquerdades que sortiria més cara la reparació que fer-ho nou, i el que fora temps enrere una quadra pel bestiar, que pensaven adaptar per fer-ne el garatge.

La primera nit van dormir al terra, en sacs, la casa era un compendi de sorolls, nyecs-nyecs de corc, nyigos-nyigos de les fustes del terra quan es movien, clec-clec de la gota d'aigua que queia de l'única aixeta de la casa, i els cric-cric exteriors dels grills. Tanmateix van dormir feliços, estaven a la seva casa.

Va ser cap a les tres de la matinada que la Marta es va aixecar, no sabia molt bé perquè, tenia la sensació d'haver escoltat alguna cosa, però no sabia explicar ben bé què. Va romandre en silenci una estona, era curiós que no s'escoltés cap dels sorolls amb que s'havien adormit. Poc a poc, van tornar a aparèixer tots i cadascun dels sorolls i la Marta es va estirar de nou i es va dormir.

Al dia següent, quan encara no havien esmorzat, es va escoltar el soroll del camió del manyà, la Marta va córrer esvalotada a vestir-se, li feia vergonya que la veiessin en calces. El Miquel, mes despreocupat d'aquests temes – Si no els hi agrada que no mirin. - Va acabar de menjar amb calma.

Tot el mes va ser un batibull de gent amunt i avall, pintors, fusters, electricistes, pols, mareig i estrès. La Marta no es va despertar a quarts de quinze, segurament perquè les jornades eren esgotadores i en arribar la nit més que anar a dormir queien sense sentit a sobre el llit.

Aquell matí el Miquel la va despertar d'hora. - Au, vesteix-te, que avui esmorzarem al poble. - La Marta es va aixecar poc animada. - Què faran quan vinguin si no hi som nosaltres? - el mateix que quan hi som, res. - Així que la Marta va estar vestida, van agafar el cotxe i se'n van arribar al poble, van esmorzar al restaurant que hi havia, un antic restaurant de carretera on paraven els transportistes i comerciants.

Una vegada ben esmorzats el Miquel li va dir d'anar a la ferreteria, li calien uns estris. - Prou ganes en tinc de veure eines, ves-hi tu, jo abiré a fer un tomb pel poble. - D'acord, quedem davant el restaurant d'aquí a una hora.

La Marta caminava sense un destí perdent la mirada en els carrers empedrats, les finestres i portes de fusta desgastada, poca gent al poble aquelles hores, una avia se li acosta. - Vos sou els que heu comprat Ca l'Esmolador? - Sí, senyora, l'estem reformant. - Mal negoci heu fet, comprant aquesta casa maleïda. - Senyora, si us plau! - Ai! Nena que patireu, que l'ànima de l'Elisenda encara ronda entre aquelles parets!

La Marta està esglaiada de por, la dona es perd per un carreró i quan la Marta la segueix ja no hi ha ningú, no veu cap porta, ni cap altre possible sortida. Comença a córrer, amb llàgrimes als ulls, cap a la part nova del poble, cercant la ferreteria, cercant el Miquel. Quan el veu crida, se li abraça plorant. - Però què et passa, nena? - Quan aconsegueix calmar-se li explica la trobada amb la vella. - Puta vella! S'hi podia haver estalviat la conversa. - Diu el Miquel prou enfadat. - No n'has de fer cas d'aquestes històries, m'escoltes?

La Marta assenteix, però al seu interior la por ja ha fet el niu. Arriba la nit, i van a dormir, la Marta sent un soroll. - Has escoltat Miquel? - El què? - Això, aquest soroll. - Els grills? - No, l'altre. - Sí, dona, es el corc, que encara no han canviat la biga. - No! Darrera del soroll del corc, escolta, és com una veu.

El Miquel para atenció, mentalment va separant tots i cadascun dels sorolls que escolta, els grills, el corc, la brisa escolant-se per la finestra de la cortina, un ocell nocturn ... - Res, Marta, no escolto res fora del normal, i molt menys una veu. - Doncs jo la escolto! És com una veu de dona ... I si fos veritat el que em va explicar ... - Au va! Marta, que ja ets grandeta.

Més per cansament que no pas per voler-ho la Marta s'adorm, el dia següent és un seguit de neguits amb la feina, han de canviar la biga que te corc, apuntalen el sostre, i la treuen, quan són a punt de posar la biga nova un dels estintols cedeix i una part del sostre cau a sobre dels treballadors.

L'ambulància es porta l'home amb la clavícula trencada, el Miquel els segueix amb el cotxe. La Marta queda a la casa, encara amb l'ensurt a sobre se’n va a la cuina, posa un bol amb aigua al foc, s’acosta al rebost i agafa una bosseta de til·la.

Quan es gira el foc és apagat i el bol és al marbre, toca el bol, no tan sols és fred, està buit. El cor se li encongeix, crida però no li surt la veu, surt corrents de la cuina i enfila l’escala saltant els esglaons de dos en dos, les llàgrimes li amaren la cara. Es tanca a la cambra.

Un dels treballadors ha escoltat l’enrenou, s’apropa a la cambra i pica la porta. – Què es troba bé, senyora? – Ella no respon. Ell torna a picar la porta. – Senyora! Sisplau, digui alguna cosa! – Para atenció sols escolta un plor. Mentre segueix picant a la porta truca al Miquel. – Escolti’m la seva dona, no sé que ha passat, és tancada a la cambra i no respon, vaig a entrar.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Vides perdudes (Tercer lliurament)

Feia ja un temps que s’havia divorciat, la seva ex s’havia entestat en que no era un bon home. Un bon home! Què significa ser un bon home? Per què no ho era ell? El got de vi ja era buit i va demanar un altre al paio de la barra, com sempre abonat per endavant, sense pasta no hi ha mam.

Sempre li havien ensenyat que un home de debò era el que portava un bon sou a casa, que no se’l gastava en vins ni en el joc, que treballava com un ruc per tenir una casa ben arreglada, amb el rebost ben farcit, amb la dona i els nens ben vestits.

Però ella li parlava d’igualtat, de responsabilitats compartides, de coses que ell no entenia. On s’és vist que la dona sigui igual a l’home? L’home aporta la riquesa, la dona aporta els fills i te cura de la casa. Així havia estat sempre i estava bé. Per què aquesta fal·lera en canviar-ho tot?

El got tornava a estar buit. – Posa’m un altre! – Hem de tancar. – Tan d’hora? – La família m’espera a casa. – I que no poden esperar? A la fi és per guanyar una mica més. – Prefereixo posar a dormir el meu fill. – Ja. – Abatut surt del bar, darrera d’ell el cambrer tanca els llums, abaixa la persiana i es fon en la foscor de l’altre extrem del carrer.

Camina sense rumb, bandejant per culpa de l’alcohol, fins que veu els llums d’un altre bar, aquest te més gent, més remor, més pudor a vi barat. Seu a una taula, demana un got, li porten el got i una ampolla plena. – Sols vull un got. – Un ara, altre després, i altre i així no acabem. O vol l’ampolla o escampi la boira.

Queda davant l’ampolla mentre torna al pou sense fons dels seus pensaments. Li tenia una casa gran i nova, ben arreglada, la hi feien pintar cada any, els mobles més cars i bons del mercat. I la cuina? Una cuina moderna, amb gas ciutat, amb forn i renta vaixelles, amb un frigorífic americà, d’aquells que tenen dues portes, i rentadora automàtica i assecadora i aspirador! Que més volia aquella dona?

L’ampolla ja ha baixat un terç, no recorda haver begut més que un got. Puta! Això és el que és aquella bagassa! Però ja es fotrà, ara que ja no treballa ella no rebrà un ral. Cabrons de l’empresa, mira que fer-me fora! I tot per què? Segons ells anava begut a la feina.

A magistratura en van portar fins i tot el delegat sindical, ningú no em va donar suport, ningú. Em van dir borratxo, a mi! Jo no en sóc un borratxo! Beure una mica no és ser un borratxo, beure una mica no és ser un borratxo.

L’ampolla ja s’ha buidat més enllà de la meitat i ell no recorda haver buidat el got. – Putes! Són totes unes putes! – Crida sense adonar-se que parla, creient-se en el seu monòleg mut. – A hòsties se les ha de portar! No estaria jo així si li hagués trencat la cara en el seu moment! Ara seria a casa meva, amb la meva dona!

On deu haver anat el vi de l’ampolla? No queda ja res. – En vol una altra? – Posa la mà a la butxaca. No li arriba per una altra ampolla. – Doncs au! Al carrer, Si no en consumeix no el vull aquí. – S’aixeca de la cadira recolzant-se a la taula, les cames li fan figa, però acaba per enfilar la porta. Les cames el porten fins un passeig amb bancs, fa bona nit, seu al banc a descansar, si més no s’ho pensa, i tanca un moment els ulls.

Quan obre els ulls es troba estirat al banc, te la boca totalment eixuta i sent una angunia que no el deixa pensar, la gent passa al seu costat sense pràcticament ni mirar-ho i els que el miren o ho fan amb fàstic o amb compassió, això quan no el miren de les dues maneres a l’hora.

Treu les monedes de la butxaca i se les mira, no són prou per un got de vi, potser a una tenda li arribarà per un tetra... com es digui, necessita treure’s de sobre l’angunia i humitejar-se la gola. Com pot s’aixeca del banc, ell no s’ha adonat però va moll i no ha plogut.

Una botiga de queviures acaba d’obrir, la noia encara està pujant la persiana. – Bon dia. – Deixa anar sense parar-se intentant entrar. – On va vostè? – Li pregunta amb por i fàstic la noia. - A comprar. – Què vol? – Un d’això de vi, quadrat. – un tetrabrick? – Sí això. – Quatre euros.

L’home es torna a mira les monedes, amb prou feines en te un euro i mig. – Sols en tinc això. - Li diu atansant-li les monedes. – La noia es mira les monedes. Millor que li doni, pensa, sinó no me’l treure de sobre. – Esperi aquí. No entri!. – La noia entra a la botiga tantcnat la porta al seu darrera.

Surt amb un cartró de vi. I la mà dins una bossa, la mà que li atansa al temps que li reclama: – Les monedes. – Ell li deixa les monedes a la mà i agafa el vi, gira cua i se’n va carrer avall, pensant en la manera d’obrir allò sense perdre-hi el contingut, pensant en el que pensa sempre des de que el va deixar la dona.

Un home s’apropa a la noia. – Bon dia. – Ai! Bon dia. Passi, passi. – Li diu ella amb un somriure. Mentre entren a la botiga li confessa l’ensurt. – No sap que malament l’he passat amb aquell borratxo. – El Ramonet? Ni cas, noia. El conec des de que érem marrecs. Està malament del cap, diu que l’ha deixat la dona però mai no ha estat casat, mai no ha tingut ofici conegut i diria que ja de ben petit li donava al mam.

La vida segueix mentre el Ramonet va donant bandades pels carrers, a voltes seu a terra i espera que la gent deixi algunes monedes, monedes que acabaran, com sempre, al fons d’una ampolla que es buidarà al pou sense fons dels seus pensaments.