dimecres, 22 d’octubre de 2008

Vides perdudes, quart lliurament

El silenci era profund, dur, envaïa tots els racons de la sala i tots els cors dels presents. – Ho sento, no sóc jo qui ha pres la decisió, ni tinc que estar d’acord amb ella. Tu ja ho saps. – I tant que ho sé, tant que era jo qui feia el que tu fas ara.

L’home s’aixeca de la taula i recull els quatre papers que havia estès mentre les llàgrimes s’escapen dels ulls en silenci. - Ho sento. Diu l’altre home mentre abandona la sala amb la sensació d’haver menjat quelcom amarga i fastigós.

El primer home arriba al seu despatx, al que fou el seu despatx, agafa un bolígraf, un ninot que feia les vegades de mascota i la foto de la família, es queda mirant la foto, no sap perquè encara la guarda, fa temps que no sap d’ells, fa temps que els va perdre.

Mentre espera l’ascensor recorda tota la seva vida, com va conèixer la Mariona, què fàcil va ser lligar-se-la! Massa fàcil, pensa ara, la vaig enlluernar amb un futur sense problemes. I en part havia acomplert, mai no li va faltar de res, va treballar perquè volia, no pas perquè li fes falta.

No, mai no li va faltar de res, ni a ella ni als nens, fins que la feina va ser cada vegada més absorbent, l’hora de tornada cada vegada era més lluny, fins i tot alguns caps de setmana es perdien entre les parets del despatx.

A poc a poc entrà en una espiral de la que no va saber sortir, quan més tard arribava més mala maror hi havia a casa. – Què et penses? Què tinc una amant? – Ja voldria jo! Almenys a ella li podria dir el nom del porc.

Tot va acabar el dia que, en tornar a casa ja no va haver-hi bronca. – Demà ens anem, els nens i jo. – No podem parlar-ho? – Parlar? El què? – Aquell dia sense saber-ho va ser el principi de la fi.

Si bé els primers dies es va prendre la feina amb més entusiasme quan arribava a casa sentia la buidor d’aquelles parets i l’hora de tornada es feia cada dia més llunyana. El ritme de la feina va començar a minvar, ja no veia amb els mateixos ulls aquelles operacions que abans es mirava amb delir.

Un dia va arribar el primer avís. – Està vostè baixant el ritme, i el tenim molt d’apreci, són molts anys amb nosaltres i la seva feina sempre havia estat bona. Potser li calen unes vacances, faci-les ara, recuperi forces.

Va fer aquelles maleïdes vacances, va ser pitjor que no fer-les, vint dies sol, sense saber que fer, on anar. Va trucar la Mariona. – Ho sento però tinc plans, a més, encara no t’ho havia dit, tinc parella. – Allò va ser un altre gerro d’aigua freda, es va quedar tancat a casa la resta de dies, sols sortia per menjar al bar de sota, mai no havia tastat res tan dolent.

En sortir al carrer va pensar d’agafar un taxi però recordà que no portava més de deu euros a la butxaca. Va cercar una sucursal del seu banc per treure-hi alguna cosa, però el caixer es va quedar la targeta, ordre de retirada. Merda! Ja no recordava que devia més de tres rebuts de la hipoteca.

En arribar a casa troba a la bústia una carta del banc i altra del jutjat, l’un li exigeix el pagament dels rebuts pendents, l’altre els pagaments a la Mariona, quan entra al pis no hi ha llum, els diferencials estan bé. Truca a la companyia, li han tallat, deu dos rebuts.

En penjar es deixa caure a terra, ara sap que l’ha perdut tot, ja no te on agafar-se. La resta del dia es deixa enfonsar en un munt de pensaments sense sentit.

Amb la nit tancada truca a la Mariona. – Perdona’m que et truqui en aquestes hores, però és important. Estic enfonsat, m’han acomiadat, dec rebuts d’hipoteca, m’han tret les targes, m’han tallat la llum, el telèfon me’l tallaran en qualsevol moment. Sols volia que sabessis perquè no podré pagar-te mai més el que et dec i que sabessis que me’n vaig, que no tornaràs a saber de mi. I demanar-te perdó, al final tot el que valia la pena éreu vosaltres i no vaig saber veure’l.

Deixa les coses a sobre la taula, encara hi passa la mà per sobre intentant quedar-se amb el record del que fou casa seva, fa una maleta amb la roba que li queda serà el que es portarà a més del que porti a sobre.

Al dia següent cerca on vendre els vestits cars, no li donen per tots ells ni una quarta par del que en va valer un de sol, empenya el rolex, l’anell que encara guardava, la Montblanc que li havia costat un ull de la cara i que ara li compraven a preu de bolígraf de xinès.

Amb la maleta i els darrers cèntims que li queden camina sense romb, sense voluntat, sense saber a on, sols camina, no pensa ni en menjar. Qui sentit te voler res si no pots tenir-ho? La nit el troba assegut en un banc, fa fred però no sap on anar no vol anar enlloc.

Una mà el sacseja. –Es troba bé. El pot anar a l’alberg, aquesta nit es massa freda per dormir al ras. – Instintivament mira l’hora al seu canell, en adonar-se de l’error pregunta. – Quina hora és? – les onze si fa no fa. – No sé on és aquest alberg del que parlen. – Ja el portem. – Els policies el fan entrar a la furgoneta, a dins un pidolaire seu en silenci, li sembla ésser d’un altre món, els cabells, de tan bruts, tenen l’aparença d’una mena de casc, la pell enfosquida per la brutícia sembla escamosa, la ferum que desprèn és una barreja de suor vella, orina i alcohol.

Una altra parada i puja una dona vella, porta una bossa de mà com a únic equipatge, se la veu neta malgrat les robes esquinçades. La dona abaixa la mirada, sembla que plori malgrat no li veu cap llàgrima.

El pidolaire s’enfarfolla a mitja veu mirant-se la dona de dalt a baix. – Ja et faria jo un favor. – Vol deixar-la en pau? – Li escridassa. La dona calla. Ell recorda on està i s’enfonsa als seus pensaments, el camí es llarg, els policies no volen deixar-ne cap al carrer, qualsevol mort per fred els hi cauria a les espatlles.

A l’alberg els hi demanen la documentació, el pidolaire en treu un carnet caducat. – Se l’hauria de renovar, i li aniria be una dutxa. – Ja vaig prou net. – Ell dona el seu carnet. L’home que l’atén pren nota de les dades i li torna. La dona li mostra una denúncia conforme li han robat o l’ha perdut, a la fi, és el mateix.

Quan se’n va a dormir hi pensa que potser li haurien fet un favor deixant que el fred de la nit posés punt i final a la seva història.

6 comentaris:

plugim constant ha dit...

M'agrada molt aquesta serie. Els contes estan molt ben escrits, són culpidors, com una patada a l'estòmac. M'agrada més que la série dels marcians. I sobre el conte dels fantasmes, docns el to d'humor del final no l'entenc. Potser és que m'agraden més els contes de por clàssics, he llegit forces i no estic acostumada a la barreja d'estils. Fins aviat

skorbuto ha dit...

Plugim: T'agraeixo de tot cor el comentari, i de fet estic d'acord amb tu, "Bella Lola" és un projecte que no acabo d'aconseguir fer sortir del meu cap com voldria i el conte del fantasma, tot i començar-ho, penso, bé no he aconseguit el final que hauria volgut.

Però no vull fer d'aquest bloc un recull de les meves millors obres sinò la meva humil feina escrivint, amb els cops afortunats on el text sembla sortir per ell sol i aquells que desprès de lluitar-hi no acaba sent allò que hagués desitjat. Sóc imperfecte, molt imperfecte, i aquest bloc és, en part, el meu retrat.

plugim constant ha dit...

Tant im-perfecte com la vida mateixa. El que més m'agrada de tu és la teva enoooooorme imaginació, sobre tot per contrast ja que encara que ho he provat no puc escriure res que no ho senti ben endins, (es nota que avui no tinc ganes de treballar gaire, estic com el dia -un plugim constant-. Fins aviat

skorbuto ha dit...

A mi m'has agafat amb la feina girada. La imaginació és sols una eina, tots en tenim, alguns més que d'altres però tots en tenim una mica, i com la intel·ligència funciona en cadascun de forma diferent. El meu pare, per exemple, te molt poca imaginació i la que te és molt tècnica, res de fantasies, algú que ens coneixia deia que érem el cosmos i el caos personificats i et puc ben dir que jo no era el cosmos.

El tacte de les paraules ha dit...

M'ha agradat i especialment les dues darreres frases: suggerents, directes...

skorbuto ha dit...

Tacte: I dures, molt dures.