dilluns, 26 d’abril del 2010

El drac (relats conjunts)


Quan em vaig fer càrrec d'aquell magatzem em van deixar clar que, fora de les feines rutinàries de recompte anyal, ningú no vindria a buscar res enllà, tot allò havia estat retirat i emmagatzemat amb la idea de fer-ho oblidar.

Les caixes estaven marcades amb codis de barres que sols eren útils si es disposava del corresponent lector i la base de dades que guardava la informació del seu contingut.

Cada matí repassava l'immens dipòsit assegut en aquella màquina que feia el mateix recorregut cada dia, carrer a carrer, de nord a sud, d'est a oest, entre tots els tons del marró, llegint tots i cadascun dels codis, amb l'impertinent bip a cada lectura. Tot s'acabava amb el bip final, un só llarg i continuu indicant que l'inventari era correcte.

Sempre em preguntava què hi havia en aquelles caixes, què volien amagar dels ulls de la gent, però no em vaig plantejar mai d'obrir-ne una, a la fi no m'importava, o això creia.

Aquell dia va ser diferent, l'alarma trenca el tedi del que havia de ser un dia més. Esverat pels nervis desenfundà la pistola i sortí de la garita amb la por al cos, la pistola bandejava a la meva mà tremolosa mentre anava on m'indicava la pantalla del terminal.

Una ombra manegava una de les caixes, semblava intentar obrir-la amb una pota de cabra, les meves ordres eren clares: identificar, apuntar, disparar; i així ho vaig fer.

El cos caigué a terra, m'apropà, encara bellugava, li vaig treure el passamuntanyes. - Què buscaves, babau? - El drac. - Quin drac? - l'home va treure's una fotografia de la butxaca, una mena de llangardaix de pedra. - I això està aquí? - Sí. - I per què el busques? - Recuperar l'art. - Digué abans de fer el darrer alè.

Em guardà la fotografia, revisà la caixa, encara no era oberta, i cercà per on havia entrat mentre esperava l'arribada dels cossos de seguretat. Quan arribaren els hi explicà tot, excepte l'existència de la fotografia. - Aquest terroristes són uns eixelebrats. - Digué el caporal. - Estan entestats en tornar als temps del caos, quan les entitats oficials dedicaven recursos a les bajanades dels anomenats artistes.

No va ser fins al dia següent, quan ja no quedava ningú i el silenci tornava a cobrir el dipòsit que vaig tornar a la caixa on remenava el babau. Obrí la caixa i per sorpresa meva allà hi era, una figura de prop de dos metres de llargada, amb bocins de rajoles de colors, o quelcom semblant, simulant la pell d'un drac.

Vaig obrir la caixa del costat, i hi vaig trobar un altre més, en una altra caixa vag torbar una mena de cercles estriats que semblaven formar part d'alguna mena de columna. Al cap del dia havia identificat diferents tipus de continguts, escultures, quadres, columnes ...

Mai no havia pensat en la bondat de la meva feina, del que custodiava, de l'objectiu de mantenir-ho tot tancat, lluny dels ulls de la gent. Què importava si la gent veia allò? Què significava aquell animal de pedra?

Vaig assegurar-me que totes les caixes fossin tancades a fi que ningú no s'assabentés de la meva malifeta. Vaig passar la fotografia per la destructora de documents i vaig emmagatzemar en la part més fosca de la meva memòria el que havia vist. Si algú havia decidit que allò era dolent per a la moral havia de tenir bones raons.

dissabte, 10 d’abril del 2010

365 Contes: Més enllà del turó fosc



365 contes, de 365 paraules màxim,
com 365 dies té un any

Continua aquest repte, que des del 01.06.2009, ens ofereix un conte diari al blog http://365contes.blogspot.com/ on cada dia podem trobar nous relats.
(Això d'abans m'ho he copiat de Xarel-10)

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

diumenge, 4 d’abril del 2010

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.