diumenge, 4 d’abril de 2010

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.

4 comentaris:

Striper ha dit...

La hipocresia social ha estat molt marcada amb temes religiosos i de fet encara ho esta i aixo també perjudica a la religió, i potsetr ha sigut culpa de voler imposar la religio de formes que no eren correctes.

glamboy69 ha dit...

Jo de petit també havia fet tota a questa parafernàlia litúrgica, peró quan vaig passar davant una eglesia el passat diumenge (de la d'Hospitalet precisament) i vaig veure una munió de gent amb palmes i palmons, durant uns instants vaig dubtar que redimonis feia aquella gent...havia oblidat completament que aixó existia!

glamboy69 ha dit...

Jo de petit també havia fet tota a questa parafernàlia litúrgica, peró quan vaig passar davant una eglesia el passat diumenge (de la d'Hospitalet precisament) i vaig veure una munió de gent amb palmes i palmons, durant uns instants vaig dubtar que redimonis feia aquella gent...havia oblidat completament que aixó existia!

Joana ha dit...

Em sembla que tots hem passat per aquest ritual, a mi em portaven a la Sagrada Família amb vestit nou, que no em tornva a posar mai més, per allò de portar faldilles, però mai no havia arribat a entrar, sempre arribàvem tard. Al meu germà al palmó li guarnien amb cintes i un rosari de sucre. Vaig veure que ara les palmes i palmons són de colors.