divendres, 24 de setembre del 2010

Mars Royale, Capítol 3: Lladre!

En Sigfrid obre els ulls, mig en somnis veié l'Elionor deixant restes de menjar al seu armari. - Què fas? - Pregunta encara mig adormit. - Felicitats, ets el proper de la llista, et toca córrer perquè no et matin. Sort. - Dit això i sense respondre els crits d'en Sigfrid sortí de la cel·la i es tornà al seu armari.

Sonà l'alarma i tots sortien de les seves cel·les, tot menys en Sígfrid. - Què passa? - Preguntà en Horton. - En Sígfrid, blanc sortí de la seva cel·la. - Fill de puta ... - Digué mentre es passava la mà pel cap neguitós. - Què et passa? - Li preguntà la Sakura. - L'Elianor ... m'ha parat una trampa. - Què dius ara! - exclamà el Romeu. - En Sígfrid obrí la porta i veieren les restes de menjar a terra. - L'acaba de deixar.

Un silenci profund s'apropià de l'ambient, durant uns segons ningú no parlà fins que la Martha corregué cap a la seva cel·la. - On vas? - Li preguntà la Nereida. - A buscar les meves armes, aquest lladre golafre ho pagarà. - Espera, jo m'ho crec. - Tu ets una crèdula, una beneita. - Escridassà en Horton mentre enfilava cap a la seva cel·la. - Un tret el va parar de cop, la Nereida havia disparat el seu Colt. - Vull veure l'Elianor abans de condemnar-ho.

Remugant la Martha i el Horton seguiren al grup fins l'armari de l'Elianor, la Nereida trucà a la porta i l'Elianor sortí. - Voleu fer alguna consulta? - Sí. - Digué la Nereida. - Qui ha robat menjar aquesta nit? - Sígfrid. - Com ho saps? - Perquè el te a la seva cel·la. - Quan ho ha fet? - Fa vint minuts. - Gràcies. - L'Elianor es tornà al seu armari.

La Nereida mirà a Sígfrid. - Quant menjar hi ha a la teva cel·la? - Una ració de carn dessecada. - Us sembla que anem a veure com està el rebost? - Tots seguiren a la Nereida, en obrir el rebost van poder observar que mancaven totes les racions de carn. - Ja em perdonareu però si en Sígfrid s'hagués cruspit vint-i-nou racions de carn en menys de vint minuts no caldria matar-lo, seria mort.

- Llavors, l'Elianor no és de fiar. - Sentencià el Romeu. - Què us sembla si li preguntem? - Digué de nou la Nereida. Tots la seguiren mentre en veu baixa el Horton li digué a la Martha. - Semblem un ramat darrera la pastoreta. - La Martha somrigué i ningú més feu senyal d'haver escoltat però fins i tot la Nereida la més allunyada s'assabentà del comentari. - Ja ens trobarem, parella, ja ens trobarem. - Va pensar.

Una vegada més feren sortir l'Elianor, aquesta, programada per fer comentaris fora de to, preguntà. - Sembla que no teniu clar el joc, què voleu ara? - Quant temps fa falta perquè una sola persona es cruspeixi vint-i-nou racions de carn dessecada sense morir en l'intent. - L'Elianor realitzà els càlculs durant una estona. - No tinc informació sobre la probabilitat de mort, però per menjar tot això fan falta entre quatre i sis hores. - I com pots explicar que en Sígfrid l'hagi fet en menys de vint minuts? - Impossible. - Ja, però a la cel·la te una sola ració, suposem que s'ha cruspit ... dues? En manquen vint-i-set. Les tens tu?

L'Elianor callà davant la pregunta, el seu programa no contemplava la possibilitat de respondre-la. Amb una actitud quasi humana respongué. - No ... No tinc resposta per a aquesta pregunta. - No tens resposta o no pots respondre? - Pregunta massa complexa ... Replantegi-la. - No cal. - Dit això la Nereida intentà accedir a l'armari. - No està autoritzada per accedir a aquesta zona. - Digué l'Elionor apartant la Nereida agafant-la pel braç i tirant-la a terra.

La reacció de l'Elianor provocà que tots se li llencessin a sobre, la batussa va servir per comprovar que aquella androide tenia més força que no pas semblava, tot i així van poder amb ella en el moment en que la Sakura li separà el cap de la resta del cos. - Això que em feu no és correcte. - Digué l'Elianor. - Haver col·laborat. - Respongué la Nereida. - El Romeu obrí la porta de l'armari. - Merda! - Cridà tancant la porta de cop. - Què passa? - N'hi han unes deu Elianors aquí a dins. - I la carn? - Preguntà el Horton.

El Romeu, espantat va mirar l'Elianor que va deixar anar. - Més val que us prepareu, les meves germanes us perseguiran i eliminaran tan aviat s'activin. - I quan ho faran? - Quan rebin l'ordre. - El Horton tornà a preguntar. - La carn! On és la carn! - A dins. - Va respondre l'Elianor. - Lluny de les vostres mans. - La Martha d'un cop de mall va aixafar el cap de l'Elianor enmig d'un munt d'espurnes i restes de circuits. - Veurem qui elimina a qui, puta!. - És una màquina, Martha. - Digué el Sígfrid. - Són els cabrons del programa els que haurien de rebre el cop de mall.

El Horton va obrir de nou l'armari i entrà a la recerca del menjar, la porta es tancà darrera d'ell, intentaren obrir de nou però fou impossible, semblava tancada des de dins i tot i els cops de mall desesperats de la Martha no arribaven a fer més enllà d'uns minsos bonys. Tots, a excepció de la Nereida quedaren esperant la sortida de Horton.

Nereida va anar al garatge, comprovà que la porta, tot i haver-hi una mica de runa era practicable, el blindat disposava d'espai per als sis i bona part dels queviures si renunciaven a la munició pesada. - Amb portar munició per la metralladora tindrem prou. - pensà. Revisà el dipòsit de combustible, omplí un parell de bidons que eren arraconats i els posà en un compartiment que va trobar adient.

Acabà la feina i tornà amb la resta del grup. - Senyors, mentre torna en Horton podríem carregar els queviures al blindat i, quan surti ell, escampar la boira. - Jo em quedo aquí a esperar-lo. - Digué la Martha. - Com vulguis, però no sortirà abans, si surt. - Sortirà! M'escoltes? Sortirà! - Millor per ell ... i per a tu segons sembla. La resta, veniu?

Tots els altres seguiren la Nereida, recolliren el menjar i alguns materials i l'encabiren al blindat. No fou fins que quasi havien acabat al feina que escoltaren els crits de la Martha. Quan arribaren varen poder veure el Horton als braços de la Martha, ensangonat i agonitzant, amb un sac d'on sortien algunes de les racions de carn. - És tot el que he pogut rescatar ... les Elianor porten armes blanques ... i no fan broma.

El Horton va tenir un espasme i morí. La Sakura aixecà la Martha ajudada pel Romeu, El Sígfrid aixecà la bossa i tots anaren cap al blindat deixant el cos inanimat del Horton estès a terra. El Romeu agafà el comandament del vehicle i arrencà el motor, en el mateix moment sonà una alarma i la porta del garatge baixà de cop. - Merda! - Cridà el Sígfrid. - Tira endavant! - Ens mataríem. - Digué en Romeu, i dit això premé l'accelerador a fons. - Agafeu-vos! - Cridà mentre el blindat corria marxa enrere fins estavellar-se amb la paret que es trenca en mil bocins.

Una vegada fora girà i posà una marxa endavant sortint a tota velocitat d'allà. - I ara, on anem? - Preguntà. - Què us sembla anar a l'origen de l'onada de runa? - Preguntà la Nereida. - A falta d'una alternativa tots van estar d'acord. - El Romeu encarà el vehicle. - Collons! - Cridà la Sakura mentre mirava per la minsa finestreta del darrere. - Què passa? - Això no són deu Elianors, són prop de cinquanta! - Un míssil caigué uns metres per darrer del vehicle. - Ens em salvat per poc. - Digué la Nereida. - Per molt poc.