dijous, 28 de febrer del 2008

Eclosió

Quan la Lídia entra al bany sent algú plorant, s’apropa a la porta d’on surten els plors. “Hola?” L’Ada surt amb els ulls envermellits. “Hola.” Diu entre el singlot que li ha esdevingut amb el plor. “Què et passa noia?” “M’he anat de casa, no puc suportar que em menteixin.”

Arrenca de nou a plorar. La Lídia l’abraça “Au va, ja veuràs com tot es soluciona.” Li diu tractant de calmar-la. “Però si no sé res de la vida! Ja em diràs que faig ara, fins ara no entenia perquè els homes no em venien, i ara no sé que fer per canviar-ho.”

“Tu tranquil·la que te n’atiparàs d’homes. Però ara no facis la rucada d’anar-te a l’altre extrem” “Quin extrem?” “Doncs de no haver fet res a intentar menjar-t’ho tot.” “No t’entenc ...” “Ja m’entendràs. Ara el que has de fer és calmar-te, rentat la cara i a la tarda ens anirem a renovar-te el vestuari, amb aquests hàbits no anirem gaire lluny.”

Al sortir de la feina les dues noies se’n van a assaltar els expositors de botigues, emprovant-se tot el que veuen. Per primera vegada l’Ada es veu amb una mini i se sent una mica avergonyida. “Però què dius, nena, si tens unes cames que ja voldria jo! Amb aquestes cuixes haurem d’eixugar el terra per on passis. Els tius se’t menjaran amb la vista”.

A l’Ada aquells afalacs encara li sonen a grolleria, però s’ha fet el propòsit d’escoltar-ho tot abans de decidir, i la veritat és que, una vegada passat el primer moment de pudor, la envaeix una agradable sensació.

Arriba el moment de la roba interior. Els ulls de l’Ada se surten de les òrbites. “Però si amb això el cul et queda a l’aire! Semblarà que no porti calces.” exclama en veure un tanga. “D’això es tracta.” “Però això els hi agrada als homes?” “Que n’has d’aprendre encara!” Li diu la Lídia mentre deixa anar una rialla.

Mitges de fantasia, camises escotades, faldilles curtes, sostenidors que aixequen i estrenyen els pits. L’Ada sent vertigen davant de tantes novetats, per primera vegada deixa de veure tot allò com roba per a meuques.

“A la mare li donaria un atac si em veiés així.” Diu mentre s’enfunda en uns pantalons ajustats. “Però encara hi ha un problema.” La Lídia se la mira. “Quin problema?” L’Ada envermelleix, abaixa el cap i en veu baixa diu “No he estat amb cap home.” “M’ho imaginava.” Diu la Lídia. “Quan no sabies que era un orgasme ..., però no pateixis, hi ha coses que s’aprenen ràpid.”

A l’endemà L’Ada arriba a l’oficina totalment renovada, una camisa blanca lleugerament escotada i que deixa endevinar uns sostenidors blancs amb puntes, faldilla negra just per sobre el genoll, mitges negres calades els llavis pintats d’un rosa suau, i la línia als ulls, el cabell deslligat, caient sobre l’espatlla dreta, fins quasi cobrir el pit.

Les mirades dels mascles de l’espècie es concentren a sobre d’ella, produint-se el silenci allà per on passa, fins i tot te la sensació que alguna dona se la mira més del compte. Aquella sensació li resulta afalagadora. Li estranya, però, que el Josep sembli no fer-li cas.

“Bon dia Josep.” Li diu, inclinant-se una mica endavant. “Bon dia Ada. Quin canvi noia! Estàs molt maca. Que t’ha passat?” “Gràcies. Doncs que he decidit que no vull ser monja.” “Felicitats.” Li respon el Josep. “No sembla que t’agradi el canvi.” Li recrimina. “I ara! És que estic en un núvol ara per ara.”

L’Ada agafa una cadira i s’asseu al costa del Josep. “Problemes?” El Josep riu. “No pas. De fet he passat d’estar sol a viure al paradís.” la Mireia entra, se’ls apropa i li planta un petó als llavis al Josep. “T’estimo, meu senyor.” Li diu a cau d’orella.

“Ja veig.” Diu l’Ada rient. “Deu n’hi do, quin canvi Ada.” Li diu la Mireia. “Gràcies, però vosaltres també esteu d’estrena no?” La Mireia somriu, S’apropa a l’orella del Josep i li mormola alguna cosa. “Si vols ... portar a casa, meu senyor.” El Josep somriu. “És d’hora per això amor.” I li fa un petó.

L’Ada no acaba d’entendre el que passa entre els dos, de fet li sobta l’expressió “meu senyor”, però se n’adona que els ulls del Josep i la Mireia brillen d’una manera diferent. Potser ara ella podrà tenir aquesta brillantor als ulls.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Ensurt

Sempre havia estat taxatiu en els seus principis i en les seves creences, no podia estar equivocat, era impossible. La moral que li havien ensenyat els pares, l’església, no podien estar equivocades; tot allò manava de Déu.

Un dia va caure sense sentit, al mig del carrer, algú va trucar a emergències i el van venir a recollir. A l’hospital va estar en coma durant quatre dies, els metges no en trobaven cap raó.

En algun lloc el nostre amic passejava sense saber molt bé ni com havia arribat ni perquè. “Hola.” Va sentir al seu darrera, es va girar, un homenet baix, gras i lleig se’l mirava. “Hola. Que em podria dir on som?” “Doncs la veritat és que sí.” Va esperar que li digués, però l’homenet no va dir ni una paraula més.

“I doncs?” Li va preguntar. “I doncs què?” respongué l’altre. “On som?” “Ah! Exactament aquí, que no ho veu?” El nostre amic va deixar anar algun renec i s’allunyà de l’homenet.

“pot ser el que vol saber és com sortir d’aquí” Va dir l’homenet fent que el nostre amic es girés. “I com puc sortir?” Li deia ja emprenyat. “Això serà una mica més difícil, primer m’hauràs d’escoltar, hi ha moltes coses a dir.” “Mir, jo no el conec de res, no sé on sóc, i vostè no m’ho diu. Algú altre em donarà la informació que necessito.”

El nostre amic es torna a girar, però s’hi troba de nassos amb l’homenet. “No hi ha ningú més aquí, som sols tu i tu, jo i jo, i sí, et donaré la informació que necessites, que no és pas la que vols.”

L’homenet li assenyala un banc on seure, el nostre amic no recorda haver-ho vist, es mira el rellotge, juraria que no s’ha mogut des de la darrera vegada. L’Homenet deixa anar una rialla. Seuen al banc i l’homenet comença a parlar.

“No pateixis pel temps, aquí no en tenim de temps, el temps no passa, no hi ha ni present ni futur ni passat. I ara vaig al que importa, quan vam acordar que hi viuries, volíem tastar el món temporal, fruir-ne dels seus encants, tenir aventures, omplir-nos.”

“Et vam posar per recollir tots els plaers possibles, aprendre a estimar, a donar-se, a fusionar-se amb d’altres; sí, a cardar nano, et vam enviar a cardar, a saber com sabien els cossos, a fruir.”

“I tu que vas fer? Et lligues a unes creences que ho tergiversen tot, a un llibre, escrit per una pila d’eunucs rancuniosos i fanàtics. A uns porcs que castren ments i us lliguen a ... com li dieu ... Ah, sí Déu.”

El nostre amic s’esvera i respon “Què em vols dir? Què no hi ha un Creador? Què el pare no existeix?” “No, si més no tal com tu el penses. O creus un ésser tot amor, omnipotent i omnipresent deixaria que passessin les coses que passen? No, des d’aquí no podem fer-hi res, sols veiem, i sols en situacions com aquesta en podem fer alguna cosa.”

“Quan acabem tornaràs i vull que redrecis la teva vida, hi ha un munt de persones a les que hauries hagut de fer felices, i no has acomplert” El nostre amic se’n mira l’homenet. “Tu ets Déu?” “No pas, jo sóc jo i tu, tu ets tu i jo, tu i jo en som. Déu? A qui l’importa?, fes el que t’he dit.”

El nostre amic es posa nerviós “Però si tinc dona i fills, que més vols?” L’homenet se’l mira, “ja no, t’ha deixat, te’n recordes? Ahir ja no era a casa, d’altre ara se la estima, i la fa sentir. És l’hora. Adéu” “Quina hora? On ets?”

L’homenet s’esvaeix, el nostre amic es sent marejat se li tanquen els ulls, sols una paraula sona en el seu cap “Carda, carda, carda”. Quan recupera el coneixement obre els ulls i una cara li mira, escolta una veu “Senyor m’escolta?” El nostre amic mou el cap, li costa es torba malament, “Què ha passat?” tracta de dir, però no surt cap só de la seva boca. “No s’esforci ara, senyor. Ara vindrà la metgessa i li explicarà tot.”

Al final el nostre amic pot dir alguna cosa: “Es vostè molt maca. Què voldria venir a prendre alguna cosa aquesta nit?” “No crec que vostè pogués senyor, però torni-m’ho a preguntar quan li donin l’alta.”

divendres, 22 de febrer del 2008

En silenci.

Els seus pares van tenir el mal gust de posar-li per nom Adalberta, pel que sembla en honor d’una rebesàvia. Ja a l’escola va fer que li anomenessin com Ada, així doncs faré servir aquest nom.

L’Ada va ser educada en el més ferri codi catòlic, la paraula sexe per ella ja era un pecat. Les faldilles mai no superaven els turmells, i de cap de les maneres portaria mai el més mínim escot.

A l’Ada la realitat la va deixar descol·locada, sols unes dècades abans hauria estat l’objectiu de tots els joves de bé en edat de casar-se; a la seva època, però, els seus valors eren del tot obsolets. Els nois la defugien i veia com les “fresques” se’ls portaven.

Les “fresques” eren totes les altres noies i a casa, la mare, l’insistia que ella feia bé, que anés pel bon camí, que no es deixés temptar pel diable.

Els anys passaven ja tenia vint-i-tants i la mare li recriminava el fet de no tenir nuvi formal, “Nena, que et quedaràs per vestir sants! Que una dona no és res sense un bon marit, i amb fills.”

El tema dels fills era un dels forats negres de la seva cultura. Com és feia per tenir fills? L’havia preguntat a la mare més d’una vegada (les classes d’educació sexual se les va saltar per ordre expressa dels seus pares, ni el mossèn del barri els va convèncer) i la resposta era sempre la mateixa: “Déu te’ls donarà filla, quan et casis.”

Aquell dia l’Ada es va aixecar amb un fort negit, no acabava d’entendre que li passava, va anar a la dutxa com cada matí i es va ensabonar amb l’esponja, de sobte l’esponja se li rellisca de la mà, en comptes d’ajupir-se, va passar la mà pel seu cos. La resta us la podeu imaginar.

“Filla! Què et passa?”, preguntava la mare espantada pels sons que sortien del bany. “No res, mare, estic una mica restreta.”, Excusa perillosa, per dinar hi hauria arròs blanc i peix bullit.

L’Ada va sortir del bany, totalment trasbalsada. Què li havia passat? Què era allò que havia sentit? Perquè no es sentia malament? A l’arribar a la feina es va trobar amb la Lídia, una companya amb la que de vegades parlava ja que era la més decent del despatx.

Va dubtar en explicar-li, però es va decidir, això sí, posant-se vermella com un tomàquet. “Lídia, perdona’m però és que m’ha passat una cosa i no sé a qui explicar-li”. La Lídia era d’aquelles persones que tenen la sensació de portar un rètol al front “Estàs perdut/da? Jo tinc la resposta.”

Com sempre que li passava això la Lídia va parar l’orella. Quina bajanada podia preguntar-li una beata com l’Ada? A mida que l’Ada li explicava el que havia passat a la cara de la Lídia s’anava dibuixant un somriure. “Nena, d’això se’n diu tenir un orgasme, i el que has fet es masturbar-te. Felicitats, benvinguda al món real!”.

La conversa es va estendre una mica més, a les oïdes de l’Ada arribaven ara paraules mai sentides, raons mai explicades, respostes mai obtingues. La font, la Lídia, era fiable, estava casada, tenia fills, es confessava creient.

El cor de l’Ada bategava acceleradament. Hauria de parlar amb la mare. Com és que li havia amagat aquella informació? Per què?. Quan va arribar a casa s’atansà a la mare. “Mare. Em sento enganyada” “Qui t’ha enganyat filla?” “Tu, el pare, vosaltres.” “Què dius ara?” “He hagut de saber per altres el que vosaltres m’heu amagat. Resulta que per tenir fills cal el sexe.”

La mà de la mare es va estavellar contra la seva cara. “Això no el diu una senyoreta!” Els ulls de l’Ada s’ompliren de llàgrimes, anà a la seva habitació agafà una maleta i la omplí amb quatre coses, una camisola, roba interior, la justa per uns dies, un parell de faldilles i un jersei, els documents i la cartilla d’estalvis.

Quan estiguès instal·lada aniria a comprar roba, roba agossarada, si mes no per ella, faldilles per sobre el genoll, calcetes petites, fins i tot algun tanga, sostenidors d’aquells que no tapen tot el pit, camises i samarretes d’aquelles que mai no s’hauria comprat.

“Mare? Adeu” “on vas” “No ho sé, lluny de vosaltres, suposo” “No! Tu no te’n vas d’aquesta casa!” “No t’hi posis en mig mare, si no me’n vaig avui serà per la força, però demà m’aniré igualment. No cal endarrerir el que és definitiu.”

L’Ada surt per la porta, plorant en silenci, el seu món s’ha enfonsat en un sol dia i ara haurà de trobar-se amb la realitat, recuperar el temps perdut, assolir l’experiència que no va aconseguir a l’adolescència. La mare queda plorant a la cuina. Com li explicarà al pare que la nena s’ha anat per sempre més?”

dimarts, 19 de febrer del 2008

Una història trista

La vaig veure a la Ronda Sant Antoni, en un primer moment no la vaig reconèixer, la seva cara ja no era la d’aquella noia darrera la que anàvem tots, fins i tot alguna noia.

La recordo amb la roba ajustada, marcant totes i cadascuna de les seves formes, passejant el seva bellesa davant dels nostres nassos, deixant que els nostres ulls la despullessin una i mil vegades, que es pot esperar d’uns adolescents.

Se’m va apropar oferint-me els seus serveis, no em va conèixer. No vaig gosar de dir-li que la coneixia, que la recordava de l’institut, sols vaig arribar a agrair-li i rebutjar els seus serveis.

M’anava quan em va cridar pel meu nom, el cor se’m va encongir, em vaig girar. “No te’n recordes de mi?”. “Es clar! Si que me’n recordo. Com estàs?” quina pregunta més estúpida, com ha d’estar una estrella quan és apagada?

“Quina sorpresa! Et ve de gust un cafè?”. Em va preguntar amb tota la naturalitat. “Com no, però no et faré perdre feina?”. “No pateixis, el dia és llarg i de clients no em falten.”

Vam parlar durant una estona dels temps passats, em preguntava per mi, pel que havia fet, si havia anat a la universitat, si em dedicava a escriure. Se’n recordava de mi molt millor que no pas pensava. Com podia ser? Jo no era ningú a l’institut.

Al final em vaig atrevir a preguntar-li “Perdona’m però com és que has acabat fent això?” Ella va somriure amb tristor. “és curiós no?, la tia més bona de l’institut, que podia elegir amb qui cardava, que és feia de pregar, acaba fent de meuca. Doncs, ja veus, vaig elegir, i vaig elegir el més maco, fornit i dur mascle que em vaig trobar. Ni tan sols anava a l’institut.”

S’havia embolicat amb ell, es va quedar prenyada i es van casar, desprès va aparèixer el cantó ocult, les borratxeres, les batusses, els cèntims que no arribaven. I el dia que és va presentar amb un desconegut a casa i li digué que havia de cardar amb ell, que havia pagat per ella.

El marit havia mort feia un parell d’anys d’una cirrosi i, ara, els cèntims que en treia eren per ella i pel seu fill. No sabia fer una altra cosa, deia, i, a la fi, l’alternativa era treballar en qualsevol taller per molts menys cèntims que no pas guanyava ara.

Desprès de la seva explicació, un silenci llarg que no sabia com tallar. “Així com és que et recordes tant de mi. Quasi be no vam tractar-nos a l’institut?” Li vaig preguntar. “Llavors no ho sabia, però m’agradaves, malgrat no ser el tipus que creia que m’agradava. Havia escoltat quan llegies algun dels teus poemes, eren molt bonics”

Va arribar el moment d’acomiadar-nos, un petó a la galta i ella va tornar a buscar clients, a oferir el seu cos per una estona a canvi d’un grapar d’euros. Vaig seguir el meu camí, amb una sensació d’haver perdut alguna cosa per sempre mai.

diumenge, 17 de febrer del 2008

És més dificil

És més difícil que no pas m’imaginava. Els problemes no acostumen a ser herbes superficials, que les arrenques i desapareixen. Tanmateix he après una cosa, no, he après dues, la primera cal dir el que sents, el que veus, el que et dol; el silenci sols porta al distanciament, més val una emprenyamenta momentània que un malestar continu.

La segona, demanar, explicar sense embuts que vols, que desitges, que somies; això sí, esperant un no per resposta, l’altre també pot dir el que vol i el que no, però això últim fa molts anys que ho sé.

I de que va tot això? Va de posar-se un dia preparant-te per donar-li a la persona que estimes allò que heu parlat. I de sobte et trobes amb un fantasma, una puta monja fastigosa que et bloqueja el pas a la teva estimada, la veus i ella no, busca excuses, apareix el temut “i no pot ser demà?”

Per moments te n’adones que tot es torça, les respostes deixen de ser si o no, per amagar un “au va acaba ja que vull dormir”, et sents com quan prepares una festa de disfresses i ets l’únic que va.

Llavors és quan surt la meva part dura, punyent, despectiva i orgullosa. Que ningú no es pensi en res dolent, ni maltractaments morals ni molt menys físics. Això sí, amb comentaris demolidors.

La discussió va ser dura, “de qui és la culpa? Quina culpa? És un problema. I no serà que el problema el tens tu? Definitivament no. Doncs no el veig com tu, que penses fer? No ho sé...” Francament pensava que a l’endemà hauria de fer la maleta, amb joguina inclosa, (disculpeu però es que estava pensant en que en faria d’allò jo sol i no puc evitar riure’m).

Vam dormir, un petit accident domèstic (a la petita se li va escapar el pipí), ens va fer despertar a les cinc de la matinada. Al tornar al llit se m’abraça, “Penso que tens raó, però m’has d’ajudar.” El que feia unes hores va ser un desastre es va tornar en un somni.

Bé, la primavera ja ho té això, una tempesta i desprès torna a sortir el sol. Ens queda un llarg camí, la puta monja tornarà a aparèixer, hi sé, però no podrà amb mi, ni amb ella.

divendres, 15 de febrer del 2008

Aprovat!

Doncs, sembla que no, que no sols no l’he cagat. Bé, he de dir que vaig modificar una mica els plans, i la flor si que l’hi he regalada, una per ella i l’altra per la meva petita trapella.

És cert que li vaig explicar amb carícies, parlant en plural, sense cap “i si no ...”, és cert que ella es va espantar una mica, doncs, a cau d’orella quan li donava les flors li vaig dir “després vull que parlem, tinc una altra cosa per tu.”.

No sé que es va pensar però me l’imagino, abans de donar-li li vaig explicar que pensava que havíem de canviar, que no podíem seguir, avorrint-nos un de l’altre, de fer sempre el mateix, que volia que provéssim coses, que les provéssim si més no una vegada, saber que realment ens agrada o no, provar-ho tot.

No estic segur on la vaig encertar de ple, la joguina va quedar desada per una altra cita, ja acordada, en principi no pensava que faríem res, però m’equivocava, vam fer l’amor com feia temps que no ho fèiem, quaranta minuts de carícies, petons, abraçades, de sentir-nos l’un amb l’altre, humits, desitjosos, excitats.

Diu el refrany que una flor no fa primavera, però la primavera comença amb la primera flor. Vull lluitar perquè aquesta sigui la primera d’una nova primavera.

En definitiva APROVAT!

Avui la cagaré

Sols és una sensació, però avui la cagaré. Per què? Senzillament, avui dia de Sant Valentí, dia dels enamorats no li regalaré una flor a la meva companya, no li portaré una caixa de bombons. Aniré a una botiga eròtica i li compraré una joguina.

Les previsions indiquen que la joguina sortirà per la finestra, a més, el risc que jo surti per la porta es alt, molt alt. Però m’és el mateix. L’experiència em diu que cada vegada que m’he llençat al buit he caigut de peu, i cada vegada que m’he frenat per por m’he fomut de lloros.

Recordo quan em treia el carnet de conduir, tenia por de tirar la valla al fer la prova d’aparcament, em van suspendre dues vegades, la tercera vaig pensar “Avui la tombo”, aprovat.

Doncs això, avui la tombo, o em fa fora per sempre mai o passem la primera nit d’una vida sexual totalment desfermada.

“Y si caigo, ¿que es la vida? Por perdida ya la di cuando el yugo del esclavo como un bravo sacudí. (Espronceda)”.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Presentació

Sóc un blogger emigrant, vull dir que vinc de blocat, on no parem de tenir problemes, em dol deixar-los, com a redactor de blocs vaig nèixer enllà.

Però la vida ens porta per camins inesperats, prenem decisions sobre la marxa, sense prou informació, però ja és això.

Encara no domino aquest entorn, voldria fer categories o carpetes, no sols per organitzar els textes, també per posar apart aquells mes pujats de tó.

També estic pensant en fer contes per a infants (passa que tinc una nena de tres anys i toca explicar-li contes)

Tot això sense ànim d'esdevenir, ni de lluny una figura de les lletres catalanes, però si de compartir amb tots la meva petita afició.

Respecte als missatges, m'agradaria saber que penseu del que escric, encara que sigui que no esteu d'acord, o no us agradi, fins i tot si veieu que tinc faltes d'ortografia (a patades) o de gramàtica, com si no m¡ho diu ningú em corregiré?

Sols em queda dir: Hola.