divendres, 22 de febrer de 2008

En silenci.

Els seus pares van tenir el mal gust de posar-li per nom Adalberta, pel que sembla en honor d’una rebesàvia. Ja a l’escola va fer que li anomenessin com Ada, així doncs faré servir aquest nom.

L’Ada va ser educada en el més ferri codi catòlic, la paraula sexe per ella ja era un pecat. Les faldilles mai no superaven els turmells, i de cap de les maneres portaria mai el més mínim escot.

A l’Ada la realitat la va deixar descol·locada, sols unes dècades abans hauria estat l’objectiu de tots els joves de bé en edat de casar-se; a la seva època, però, els seus valors eren del tot obsolets. Els nois la defugien i veia com les “fresques” se’ls portaven.

Les “fresques” eren totes les altres noies i a casa, la mare, l’insistia que ella feia bé, que anés pel bon camí, que no es deixés temptar pel diable.

Els anys passaven ja tenia vint-i-tants i la mare li recriminava el fet de no tenir nuvi formal, “Nena, que et quedaràs per vestir sants! Que una dona no és res sense un bon marit, i amb fills.”

El tema dels fills era un dels forats negres de la seva cultura. Com és feia per tenir fills? L’havia preguntat a la mare més d’una vegada (les classes d’educació sexual se les va saltar per ordre expressa dels seus pares, ni el mossèn del barri els va convèncer) i la resposta era sempre la mateixa: “Déu te’ls donarà filla, quan et casis.”

Aquell dia l’Ada es va aixecar amb un fort negit, no acabava d’entendre que li passava, va anar a la dutxa com cada matí i es va ensabonar amb l’esponja, de sobte l’esponja se li rellisca de la mà, en comptes d’ajupir-se, va passar la mà pel seu cos. La resta us la podeu imaginar.

“Filla! Què et passa?”, preguntava la mare espantada pels sons que sortien del bany. “No res, mare, estic una mica restreta.”, Excusa perillosa, per dinar hi hauria arròs blanc i peix bullit.

L’Ada va sortir del bany, totalment trasbalsada. Què li havia passat? Què era allò que havia sentit? Perquè no es sentia malament? A l’arribar a la feina es va trobar amb la Lídia, una companya amb la que de vegades parlava ja que era la més decent del despatx.

Va dubtar en explicar-li, però es va decidir, això sí, posant-se vermella com un tomàquet. “Lídia, perdona’m però és que m’ha passat una cosa i no sé a qui explicar-li”. La Lídia era d’aquelles persones que tenen la sensació de portar un rètol al front “Estàs perdut/da? Jo tinc la resposta.”

Com sempre que li passava això la Lídia va parar l’orella. Quina bajanada podia preguntar-li una beata com l’Ada? A mida que l’Ada li explicava el que havia passat a la cara de la Lídia s’anava dibuixant un somriure. “Nena, d’això se’n diu tenir un orgasme, i el que has fet es masturbar-te. Felicitats, benvinguda al món real!”.

La conversa es va estendre una mica més, a les oïdes de l’Ada arribaven ara paraules mai sentides, raons mai explicades, respostes mai obtingues. La font, la Lídia, era fiable, estava casada, tenia fills, es confessava creient.

El cor de l’Ada bategava acceleradament. Hauria de parlar amb la mare. Com és que li havia amagat aquella informació? Per què?. Quan va arribar a casa s’atansà a la mare. “Mare. Em sento enganyada” “Qui t’ha enganyat filla?” “Tu, el pare, vosaltres.” “Què dius ara?” “He hagut de saber per altres el que vosaltres m’heu amagat. Resulta que per tenir fills cal el sexe.”

La mà de la mare es va estavellar contra la seva cara. “Això no el diu una senyoreta!” Els ulls de l’Ada s’ompliren de llàgrimes, anà a la seva habitació agafà una maleta i la omplí amb quatre coses, una camisola, roba interior, la justa per uns dies, un parell de faldilles i un jersei, els documents i la cartilla d’estalvis.

Quan estiguès instal·lada aniria a comprar roba, roba agossarada, si mes no per ella, faldilles per sobre el genoll, calcetes petites, fins i tot algun tanga, sostenidors d’aquells que no tapen tot el pit, camises i samarretes d’aquelles que mai no s’hauria comprat.

“Mare? Adeu” “on vas” “No ho sé, lluny de vosaltres, suposo” “No! Tu no te’n vas d’aquesta casa!” “No t’hi posis en mig mare, si no me’n vaig avui serà per la força, però demà m’aniré igualment. No cal endarrerir el que és definitiu.”

L’Ada surt per la porta, plorant en silenci, el seu món s’ha enfonsat en un sol dia i ara haurà de trobar-se amb la realitat, recuperar el temps perdut, assolir l’experiència que no va aconseguir a l’adolescència. La mare queda plorant a la cuina. Com li explicarà al pare que la nena s’ha anat per sempre més?”

9 comentaris:

Finestreta ha dit...

Quina història més de ciència ficció! jajajajaja

M'has fet recordar quan li vaig preguntar a ma mare com es feien els nens, tenia 3 anys, i la resposta va ser: els vols tenir, i els tens!

Al cap d'una estona: mama, jo el vull tenir però no em creix la panxa!!!

peperines ha dit...

jajaja
quina manera de perdre el temps..si que va trigar en tocarse aquesta noia no?

LLuNa ha dit...

em sembla que és un dels pecats de l'educació: t'ensenyen només el que volen. La resta l'has de descobrir...

Anònim ha dit...

Moltes gracies per la teva ajuda per crear un bloc deixada com a comentari al bloc de atup. Ja ho he aconseguit, i gracies pel desig de benvinguda. Per cert m'ha agradat molt aquest conte, quan tingui temps llegiré més.
adeu.

Lant ha dit...

Uau, realment molt bó.

M'ha agradat molt, eps, volem la segona part eh? ;)

Lant ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
skorbuto ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris, me n'alegro que us hagi agradat.

Lant: En principi no pensava donar-li continuitat, pensaré si val la pena, no vull fer una segona part perquè sí, si se m'acudeix alguna cosa bona ho faré sinò el deixarem aquí.

Striper ha dit...

Bo pero ara volem les aventures de la Ada.

skorbuto ha dit...

Me'l poseu molt difícil, L'Ada tant es pot convertir en una dona clàssica, més oberta de ment que els seus pares indubtablement, com en una fera devoradora d'homes (ja ens agradaria oi?).

Prometo que m'ho pensaré, però si m'acabo decidint per la segona opció la trobareu al meu altre bloc.