dilluns, 25 de febrer de 2008

Ensurt

Sempre havia estat taxatiu en els seus principis i en les seves creences, no podia estar equivocat, era impossible. La moral que li havien ensenyat els pares, l’església, no podien estar equivocades; tot allò manava de Déu.

Un dia va caure sense sentit, al mig del carrer, algú va trucar a emergències i el van venir a recollir. A l’hospital va estar en coma durant quatre dies, els metges no en trobaven cap raó.

En algun lloc el nostre amic passejava sense saber molt bé ni com havia arribat ni perquè. “Hola.” Va sentir al seu darrera, es va girar, un homenet baix, gras i lleig se’l mirava. “Hola. Que em podria dir on som?” “Doncs la veritat és que sí.” Va esperar que li digués, però l’homenet no va dir ni una paraula més.

“I doncs?” Li va preguntar. “I doncs què?” respongué l’altre. “On som?” “Ah! Exactament aquí, que no ho veu?” El nostre amic va deixar anar algun renec i s’allunyà de l’homenet.

“pot ser el que vol saber és com sortir d’aquí” Va dir l’homenet fent que el nostre amic es girés. “I com puc sortir?” Li deia ja emprenyat. “Això serà una mica més difícil, primer m’hauràs d’escoltar, hi ha moltes coses a dir.” “Mir, jo no el conec de res, no sé on sóc, i vostè no m’ho diu. Algú altre em donarà la informació que necessito.”

El nostre amic es torna a girar, però s’hi troba de nassos amb l’homenet. “No hi ha ningú més aquí, som sols tu i tu, jo i jo, i sí, et donaré la informació que necessites, que no és pas la que vols.”

L’homenet li assenyala un banc on seure, el nostre amic no recorda haver-ho vist, es mira el rellotge, juraria que no s’ha mogut des de la darrera vegada. L’Homenet deixa anar una rialla. Seuen al banc i l’homenet comença a parlar.

“No pateixis pel temps, aquí no en tenim de temps, el temps no passa, no hi ha ni present ni futur ni passat. I ara vaig al que importa, quan vam acordar que hi viuries, volíem tastar el món temporal, fruir-ne dels seus encants, tenir aventures, omplir-nos.”

“Et vam posar per recollir tots els plaers possibles, aprendre a estimar, a donar-se, a fusionar-se amb d’altres; sí, a cardar nano, et vam enviar a cardar, a saber com sabien els cossos, a fruir.”

“I tu que vas fer? Et lligues a unes creences que ho tergiversen tot, a un llibre, escrit per una pila d’eunucs rancuniosos i fanàtics. A uns porcs que castren ments i us lliguen a ... com li dieu ... Ah, sí Déu.”

El nostre amic s’esvera i respon “Què em vols dir? Què no hi ha un Creador? Què el pare no existeix?” “No, si més no tal com tu el penses. O creus un ésser tot amor, omnipotent i omnipresent deixaria que passessin les coses que passen? No, des d’aquí no podem fer-hi res, sols veiem, i sols en situacions com aquesta en podem fer alguna cosa.”

“Quan acabem tornaràs i vull que redrecis la teva vida, hi ha un munt de persones a les que hauries hagut de fer felices, i no has acomplert” El nostre amic se’n mira l’homenet. “Tu ets Déu?” “No pas, jo sóc jo i tu, tu ets tu i jo, tu i jo en som. Déu? A qui l’importa?, fes el que t’he dit.”

El nostre amic es posa nerviós “Però si tinc dona i fills, que més vols?” L’homenet se’l mira, “ja no, t’ha deixat, te’n recordes? Ahir ja no era a casa, d’altre ara se la estima, i la fa sentir. És l’hora. Adéu” “Quina hora? On ets?”

L’homenet s’esvaeix, el nostre amic es sent marejat se li tanquen els ulls, sols una paraula sona en el seu cap “Carda, carda, carda”. Quan recupera el coneixement obre els ulls i una cara li mira, escolta una veu “Senyor m’escolta?” El nostre amic mou el cap, li costa es torba malament, “Què ha passat?” tracta de dir, però no surt cap só de la seva boca. “No s’esforci ara, senyor. Ara vindrà la metgessa i li explicarà tot.”

Al final el nostre amic pot dir alguna cosa: “Es vostè molt maca. Què voldria venir a prendre alguna cosa aquesta nit?” “No crec que vostè pogués senyor, però torni-m’ho a preguntar quan li donin l’alta.”

7 comentaris:

Finestreta ha dit...

Apa que bèstia! Home suposo que és senzillament una història, però jo trobo que realment aquí hi som per moltes coses... I per cadascú la vida tindrà un sentit diferent, que s'hauria de respectar, mentres no faci mal a ningú...

skorbuto ha dit...

Finestreta:

No és tracta d'un dogma, és sols una història amb un toc irònic, si més no això intento.

L'esquema correspondria a tot el contrari al que explico, un "vividor" que té un ensurt i Déu li recrimina la vida "pecaminosa" que porta. Jo jugo a explicar-ho al revès.

I com diu cert mentalista: Tot és producte de la nostra imaginació, no li donem més voltes.

Finestreta ha dit...

Si home, ja m'ho suposo que només és una història, però jo per si de cas... :P

Jo per exemple tinc una amiga que és molt religiosa i considera que jo peco pels descosits em sembla, però ella nestà convençuda i tot té un sentit així... No és que jo sigui una pecadora eh ara! Però sóc normal...

skorbuto ha dit...

I com tot és molt respectable, sempre i quan s'ho apliquin ells i no jutgin els altres.

A mí no me fa res que una persona no tingui relacions sexuals fora del matrimoni perquè pensi que ha de ser així.

El que no accepto és que vulguin que jo també ho faci.

LLuNa ha dit...

Està bé la visió des d'on ho redactes. Si més no, per adonar-nos que ens passem gran part de la nostra vida calmant els desitjos per culpa d'una doctrina imposada.

En fi, que cadascú en tregui les conclusions que més li convinguin :P

Una abraçada!

glamboy69 ha dit...

Ei, que gràcies per comentar al meu blog!!
Et poso a favoritos i un dia em miro el teu amb calma!

Somiant la lluna... ha dit...

Bona historia, d'aquí en podriem treure moltes conclusions... Despres de molts anys d'escoles de monjes, ja n'hi ha prou d'imposicions idealistes :)