dijous, 28 de febrer de 2008

Eclosió

Quan la Lídia entra al bany sent algú plorant, s’apropa a la porta d’on surten els plors. “Hola?” L’Ada surt amb els ulls envermellits. “Hola.” Diu entre el singlot que li ha esdevingut amb el plor. “Què et passa noia?” “M’he anat de casa, no puc suportar que em menteixin.”

Arrenca de nou a plorar. La Lídia l’abraça “Au va, ja veuràs com tot es soluciona.” Li diu tractant de calmar-la. “Però si no sé res de la vida! Ja em diràs que faig ara, fins ara no entenia perquè els homes no em venien, i ara no sé que fer per canviar-ho.”

“Tu tranquil·la que te n’atiparàs d’homes. Però ara no facis la rucada d’anar-te a l’altre extrem” “Quin extrem?” “Doncs de no haver fet res a intentar menjar-t’ho tot.” “No t’entenc ...” “Ja m’entendràs. Ara el que has de fer és calmar-te, rentat la cara i a la tarda ens anirem a renovar-te el vestuari, amb aquests hàbits no anirem gaire lluny.”

Al sortir de la feina les dues noies se’n van a assaltar els expositors de botigues, emprovant-se tot el que veuen. Per primera vegada l’Ada es veu amb una mini i se sent una mica avergonyida. “Però què dius, nena, si tens unes cames que ja voldria jo! Amb aquestes cuixes haurem d’eixugar el terra per on passis. Els tius se’t menjaran amb la vista”.

A l’Ada aquells afalacs encara li sonen a grolleria, però s’ha fet el propòsit d’escoltar-ho tot abans de decidir, i la veritat és que, una vegada passat el primer moment de pudor, la envaeix una agradable sensació.

Arriba el moment de la roba interior. Els ulls de l’Ada se surten de les òrbites. “Però si amb això el cul et queda a l’aire! Semblarà que no porti calces.” exclama en veure un tanga. “D’això es tracta.” “Però això els hi agrada als homes?” “Que n’has d’aprendre encara!” Li diu la Lídia mentre deixa anar una rialla.

Mitges de fantasia, camises escotades, faldilles curtes, sostenidors que aixequen i estrenyen els pits. L’Ada sent vertigen davant de tantes novetats, per primera vegada deixa de veure tot allò com roba per a meuques.

“A la mare li donaria un atac si em veiés així.” Diu mentre s’enfunda en uns pantalons ajustats. “Però encara hi ha un problema.” La Lídia se la mira. “Quin problema?” L’Ada envermelleix, abaixa el cap i en veu baixa diu “No he estat amb cap home.” “M’ho imaginava.” Diu la Lídia. “Quan no sabies que era un orgasme ..., però no pateixis, hi ha coses que s’aprenen ràpid.”

A l’endemà L’Ada arriba a l’oficina totalment renovada, una camisa blanca lleugerament escotada i que deixa endevinar uns sostenidors blancs amb puntes, faldilla negra just per sobre el genoll, mitges negres calades els llavis pintats d’un rosa suau, i la línia als ulls, el cabell deslligat, caient sobre l’espatlla dreta, fins quasi cobrir el pit.

Les mirades dels mascles de l’espècie es concentren a sobre d’ella, produint-se el silenci allà per on passa, fins i tot te la sensació que alguna dona se la mira més del compte. Aquella sensació li resulta afalagadora. Li estranya, però, que el Josep sembli no fer-li cas.

“Bon dia Josep.” Li diu, inclinant-se una mica endavant. “Bon dia Ada. Quin canvi noia! Estàs molt maca. Que t’ha passat?” “Gràcies. Doncs que he decidit que no vull ser monja.” “Felicitats.” Li respon el Josep. “No sembla que t’agradi el canvi.” Li recrimina. “I ara! És que estic en un núvol ara per ara.”

L’Ada agafa una cadira i s’asseu al costa del Josep. “Problemes?” El Josep riu. “No pas. De fet he passat d’estar sol a viure al paradís.” la Mireia entra, se’ls apropa i li planta un petó als llavis al Josep. “T’estimo, meu senyor.” Li diu a cau d’orella.

“Ja veig.” Diu l’Ada rient. “Deu n’hi do, quin canvi Ada.” Li diu la Mireia. “Gràcies, però vosaltres també esteu d’estrena no?” La Mireia somriu, S’apropa a l’orella del Josep i li mormola alguna cosa. “Si vols ... portar a casa, meu senyor.” El Josep somriu. “És d’hora per això amor.” I li fa un petó.

L’Ada no acaba d’entendre el que passa entre els dos, de fet li sobta l’expressió “meu senyor”, però se n’adona que els ulls del Josep i la Mireia brillen d’una manera diferent. Potser ara ella podrà tenir aquesta brillantor als ulls.

11 comentaris:

Finestreta ha dit...

Ostres ostres que anem avançant!!! Escolta això continuarà no? Estic intrigadíssima per saber què li passa a l'Ada!!!

Finestreta ha dit...

Per cert, m'ha agradat molt i molt ben escrita!

skorbuto ha dit...

Jo també estic intrigat. Passa que els personatges se'm revolten i fan el que volen

peperines ha dit...

habiam si convertirem l ada en un puton bervenero ara...compte..tant bona noia que era

skorbuto ha dit...

Això en tot cas l'haurem de veure.
Tanmateix si a la noia li agafa gust que ens ha d'importar a nosaltres.

Lant ha dit...

XD

visca visca, degeneració!

ups perdó, a veure si em preneu pel que no és ;)

pd.- Veus com era necessària una segona part?

Somiant la lluna... ha dit...

M'agrada com barreges els personatges dels diferents posts i dels diferents blogs. Espero anciosa la següent entrega... :)

plugim constant ha dit...

Hola, acabo d'aterrar en aquest món dels blocs, i estic una mica acomplexada del nivellàs que corre. Hi ha moltíssima gent que s'ho curra molt. He llegit alguns dels teus relats hi m'agraden molt. També tinc ganes de veure que passarà amb a l'Ada no triguis molt a escriure-ho, salutacions

skorbuto ha dit...

A tots:

Sembla que sí que l'Ada vol seguir la història, tanmateix us advirteixo que alguna part l'hauré de posar a l'altre bloc, espero que l'enteneu.

Somiant la lluna:
Benvinguda, i no t'amoinis amb la qualitat. Sí hi ha gent que escriu molt bé, altra que no tant, si els blocs tenen algun valor és aquest.

peperines ha dit...

tambe tens rao noi

LLuNa ha dit...

:) Molt bé, m'agrada que la gent descobreixi els camins que fins ara restaven amagats. A veure com acaba tot plegat!
Mua!!