Meeting

M’havia sorprès aquella invitació, jo, que ni tan sols sortia a l’organigrama de l’empresa, que era un absolut desconegut per a la majoria de gent i que els pocs que em coneixien sols sabien de mi per correu electrònic o alguna visita esporàdica, havia estat invitat a un esdeveniment, un meeting que en diuen, de l’empresa.

Com que la meva lucrativa feina, per a ells no per a mi, es desenvolupa a casa del client, que és qui més en coneix tot i que em te en la mateixa posició dins l’organigrama (enlloc), vaig suposar que es tractava d’una reunió de tot el personal, tanmateix vaig treure el vestit d’anar a les entrevistes de l’armari, el vaig desenfundar i me’l vaig posar.

Encara m’hi entrava, tot i que ja feia més de deu anys que me l’havia comprat d’oferta al meu proveïdor habitual, una gran superfície plena de productes per comprar amb preus cars que semblen barats. Vaig agafar el metro i me’n vaig anar a la reunió o el que fos allò.

Tan bon punt vaig entrar una hostessa degudament uniformada i amb el somriure reglamentari em va demanar el meu nom per comprovar la llista, efectivament hi era, m’hi van acompanyar a una sala on ja hi havia algú deixant anar un soporífer discurs sobre l’estat de l’empresa, els reptes de futur i lo bones i bons que estàvem totes i tots.

Cinc discursos del mateix calibre més tard qui feia de moderador de la taula va donar per acabada la tortura, perdó el meeting i ens convidava al còctel posterior, per cert encara no entenc que cony s’ha de moderar quan hi ha cinc persones que fan cinc discursos seguits i no se’ls hi impedeix.

La sala on es feia el còctel era un espai obert, enorme, amb varies taules amb menjar repartides estratègicament, una taula que feia les vegades de barra lliure i tot de tauletes amb tovallons de paper i uns objectes decoratius de forma indefinible.

Donada la meva fama en aquell ambient, vaig anar passejant dissimuladament tastant tot el que m’oferien els cambrers que s’hi passejaven amb safates. Tot i que no sóc gaire donat a la beguda també m’hi vaig administrar un parell de gots d’alcohol aromatitzat, un darrera l’altre, que tan sols tinc dues mans i a l’altra portava el menjar.

Pel que fa als convidats vaig veure que, tot i que parlaven entre ells també s’estaven pel tema, així doncs no era difícil veure una executiva tractant de parlar a l’hora que s’empassava un tall de formatge d’un sol cop. També em vaig adonar que alguns s’estaven servint més coses que no pas les que hi havia a les taules, feia molt de temps que no veia tantes mans a sobre de tants culs.

En el moment que vaig voler fer ús dels serveis, tenia pipí, vaig poder observar com una parella passava d’estar perfectament nuada a estar separats un metre l’un de l’altre i observant el magnífic blanc de les parets, oposades, vaig entrar al lavabo i, per la cua de l’ull vaig veure com entraven al de dones i es tancaven.

Si no fos perquè jo no em sentia estrany, vull dir que no sentia que estigues borratxo, diria que el menjar o la beguda havien de tenir alguna cosa, sinó no s’explica que el nombre de mans als culs hagués augmentat ostensiblement tot i que moltes mans ja no hi eren al cul sinó que exploraven altres racons.

També vaig poder comprovar que els serveis estaven mal insonoritzats, ho vaig saber quan els gemecs de la parella d’abans van inundar la sala. He de dir que aquell fet va ser com el tret de sortida, les converses havien anat minvant i es podia observar algunes parelles, no sempre mixtes, que feien servir la boca per altra activitat.

Em va sorprendre notar que el volum de gent de la sala anava minvant, simulant desconeixement m’hi vaig apropar a una de les hostesses i li vaig comentar. – Sembla que la gent se’n va cap a casa. – L’hostessa, fent un somriure trapella va respondre’m en veu baixa. – Estan visitant els despatxos. – Ja. – Li vaig dir sabent de que parlava.

Veient el caire que prenia la reunió vaig decidir fer una darrera volta per acabar de sopar i anar-me’n. Mentre feia la volta encara m’hi vaig trobar la cap de recursos humans enfeinada amb algú que no coneixia i el cap de vendes també enfeinat amb algú que tampoc no coneixia.

La darrera persona que em vaig trobar va ser una de les secretàries que ja s’havia enfundat en l’abric i anava cap als ascensors. – Hola. – Vaig saludar, ella es va girar i es va quedar parada. – Hola. T’han invitat? – Sí. Què no havien de fer-ho? – De fet, no, era una reunió per l’alt staff, jo sols vinc a controlar que tot funcioni. – Doncs es veu que funciona. – Ella va envermellir una mica. – Això ja no depèn de mi.

Vam agafar junts l’ascensor i vam sortir del meeting. Abans d’acomiadar-se em va demanar. – Sisplau, no comentis que has estat aquí, em sembla que va ser un error a les llistes i si se n’assabenten qui haurà begut oli seré jo, no pas el cap. - I a qui li hauria d’explicar? No pateixis, ningú no ho sabrà. - Ens vam acomiadar i no vaig saber més fins el dia d’anar a recollir el lot de Nadal, junt amb el sobre amb la felicitació hi havia una nota anònima que em pregava silenci i un taló de tres zeros.