divendres, 12 de desembre de 2008

Una balconada llunyana


Va ser el meu primer amor, un amor en la llunyania, segellat per la desconeixença d'un infant. La recordo jugant a la balconada, aquella balconada on mai no vaig estar, que veia des de la balconada de casa, tan lluny aleshores que mai no em vaig plantejar d'anar més enllà.


Jo era un marrec que no aixecava un pam del terra, ella, ella devia ser un any més gran, una diferència d'edat abismal en aquella època. Sovint la roba estesa l'amagava de la meva vista i sols podia fer-me a la idea del que feia al escoltar la seva veu, sovint esmorteïda pel pas d'algun vehicle pel carrer, aquell carrer que la convertia en inabastable.

Ja no recordo la seva cara, ni tan sols si era rossa o morena, d'alçades no en parlem, la cara arrodonida o allargada, la veu ... Totes les veus de la infantessa sonen agudes al meu cap, però la d'ella, ja desproveïda de paraules, la recordo melosa i encisadora, capaç de mantenir-me quiet durant eterns minuts mirant aquella balconada llunyana. Potser ella ja no hi és o potser sí, jo ja fa temps que vaig anar-me'n i potser ella no va ser mai conscient d'aquell admirador minúscul a l'altra banda del carrer.


6 comentaris:

LLuNa ha dit...

Els primers amors són desconcertants, sobretot si són molt primerencs. No naixem ensenyats, i ningú ens explica què és l'amor, què significa desitjar o estimar a una persona... ens n'adonem quan ho vivim. I de vegades fa molt mal i ens sentim confusos, estranys, diferents... un cop saps què vol dir estimar, ja no ets el mateix d'abans i no hi ha volta enrere. Hi ha gent que es perd coses meravelloses pel sol fet de no haver estimat mai... per mi, és un dels sentiments més contradictoris... sobretot quan aquest amor és ignorat o no correspost.

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per participar als meus jocs literaris

skorbuto ha dit...

Lluna: Totalment d'acord.

Jesús: És un plaer.

Ferran ha dit...

Coi, l'he trobat molt maco, molt "innocent" que és el que tocava llavors, oi? Bravo.

Carme ha dit...

Tendre, molt tendre. Bonic.

skorbuto ha dit...

Ferran: Gràcies, sospito que tots en més o en menys podríem explicar quelcom semblant.

Carme: Tendre com són els pensaments en aquelles edats.