dimarts, 25 de novembre de 2008

Oblit i perdó

Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.

Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.

Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde? Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?

Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina?

Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis? O mouria cel i terra per saber on són enterrats?

Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.

Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre. Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.

5 comentaris:

Shalheira ha dit...

Si us plau, senyor Rouco, silenci. Volem recordar la història que va succeïr ja fa més de 70 anys per tal de que no torni a passar. I volem que recordar no sigui quelcom que estigui prohibit.
I sí, senyor Rouco, calli per sempre i deixi'ns saber on són els nostres familiars (de la meva família, van ser 7 represaliats per els nacionals i encara no els hem trobat...) Dediqui's a llegir la Bíblia i deixi'ns enterrar els nostres morts.
Jo també vull esborrar-me del vostre llibre de mentides.

XeXu ha dit...

Tot això serà sempre una dura pugna entre els que volen oblidar-ho tot per vergonya, i només recordar el seu estimat generalísimo i els que volem que es faci justícia. Per la justícia més val tard que mai, i crec que ja és prou tard. Comença a ser hora.

Delfica ha dit...

La veritat, avui és el primer dia que puc escriure't un missatge... sigui com sigui, passa a veure'm. Hi ha una coseta que és teva.
Salutacions

plugim constant ha dit...

Aquest senyor ha oblidat que les ferides, per a que cicatritzin, primer s'han d'airejar, deixar-les ben netes, i nomès llavors podran fer costra i desaparèixer. El perdó impossat no és mai perdó. Però el pitjor de tot és l'al.lució que ha fet a les "actituts violentes", i jo em pregunto: violentes per part de qui? no serà per part de tanta gent que porta tantíssims anys esperant i que en el fons ja estan tristament resignats a no poder mai enterrar als seus com voldrien.

skorbuto ha dit...

Shaleira: Lluitarem perquè podeu recuperar-los.

Xexu: Encara haurem d'escoltar-los queixar-se però al final cauran.

Plugim: totalment d'acord, el problema és que l'església hauria de donar moltes explicacions i alguns dels candidats a beats caurien directament als inferns.