Inútil

El món és ple d’inútils, i jo, no ho dubteu en sóc un d’ells. Pensareu que faig aquesta declaració en un estat de depressió, no us ho cregueu pas, si d’una cosa estic orgullós és de ser un inútil.

La meva història comença allà quan acabava a primària, ningú no donava un duro per mi, els pares em van apuntar a la F.P. d’auxiliar administratiu perquè era on s’enviava a tot aquell que no havia aprovat la E.G.B. malbaratant, de pas, una professió de futur.

I tot i que la comptabilitat no m’entrava ni amb calçador, que la professora de mecanografia es desesperava davant els meus minsos progressos, que correspondència mercantil, la feina més mecànica que s’hagi vist mai a una oficina, se’m resistia i a taquigrafia vaig aconseguir reinventar l’escriptura rúnica, vaig acabar amb un títol d’auxiliar administratiu.

D’acord amb els estandards educatius de l’època, res del que vaig estudiar em va servir a la feina, afortunadament en el meu cas, desgraciadament una cosa és escalfar la cadira d’un pupitre i una altra fer el mateix a una empresa.

De totes maneres vaig aprendre aviat que havia de fer per sortir-me’n. Tenia un trepa com a cap, un paio que estava disposat a trepitjar el coll a qui fos amb tal de pujar. Tan sols tenia un problema, se li veia el llautó. Per a mi, però, allò va ser una benedicció, per a ell també, si més no els primer temps.

I és que si tinc una habilitat, que he sabut mantenir a raser és la de saber fer caure en un altre les culpes dels meus nyaps. Un dels casos fou aquell on el meu departament havia d’enllestir una comanda molt important, tant que en depenia la pèrdua d’un client.

El generador de la comanda, i màxim responsable era el cap del meu cap, persona poc agradable i que tenia al meu cap entre cella i cella. Per un error, de les vint pàgines de la comanda ens va arribar una de duplicada, la duplicació no venia pas per una reimpressió sinó perquè algú havia picat dues vegades el mateix.

Una trucada al telèfon del meu cap, que vaig atendre jo, ja que ell era al magatzem enllestint el lliurament, ens informava de les línies que no s’havien de servir i que al dia següent la comanda estaria corregida. Qui em parlava era el cap del meu cap, però va oblidar de preguntar amb qui parlava.

Jo, en la meva ineficiència, no vaig prendre nota de res i vaig baixar a dir-li de paraula al meu cap. Ell, amb una brillantor als ulls que delatava una jugada mestra, em va demanar. – Sap amb qui ha parlat? – Diria que no, el nom no me l’ha demanat. – Pots oblidar-ho? – El què? – Perfecte.

El meu cap va cridar la seva secretària, agafant-la del braç i en veu baixa li va xiuxiuejar alguna cosa. – Vol que faci res? – Vaig preguntar. – No, ja pots tornar amunt. – Em va respondre. Jo vaig obeir i vaig tornar a la meva taula on em dedicà a acabar la sopa de lletres que tenia a mig fer.

Al dia següent es va convocar una reunió d’urgència, el cap del cap del meu cap, el cap del meu cap i el meu cap. La comanda havia arribat malament i el client la tornava i el perdíem, els crits s’escoltaven més enllà de l’edifici. De sobte, van sortir tots tres, el cap del meu cap al davant, enfurismat. – Qui collons va agafar el telèfon ahir tarda? – Ningú no va parar boca.

El meu cap, cofoi. – Ja t’ho he dit, els tenia tots a baix, al magatzem. – Una merda! Jo vaig parlar amb algú. – Segur que vas trucar a d’altre departament. – Això voldries tu! – Prou crits. – Va dir el cap del cap del meu cap, i a un gest seu tots tres entraren de nou al despatx.

Al cap de mitja hora, va sortir el meu cap, portava un somriure tan ample que li devia fer mal, va cridar la seva secretària. – Truca al client, desviu-te demanant-li excuses, demana-li que t’envií la caixa on vam posar el que estava repetit a ports deguts i li envies això que manca a ports pagats. Quan l’hagis ensabonat prou me’l passes al despatx que li donaré la segona capa.

I així va ser que el meu cap va ocupar el lloc del seu cap, la seva secretària, amb la que compartia més coses que no pas feina, el seu lloc, i jo vaig ser traslladat a una taula a prop del seu despatx sense un objectiu especial, però amb un interessant augment de sou.

Va arribar un dia, però, que la parelleta es va discutir, ella no era una mosqueta morta i va voler pujar, a més tenia per la mà tot el que havia fet el meu cap, sabia, portava el control dels comptes derivats, es a dir, aquells on el meu cap desava els cèntims que li robava a l’empresa.

Jo en tenia coneixement d’aquests comptes, tot i que no en tenia accés. La ment maquiavèlica de la secretària va fer que, accidentalment, m’apareguessin al control de tresoreria, tema que portava jo i del que havia de fer un informe per la reunió mensual. Ella, malgrat la realitat deia el contrari, no en podia tocar ni un compte.

Així jo vaig fer l’informe sense assabentar-me, vaig fer les quatre còpies de rigor, una pel meu cap, una altra pel cap del meu cap, una altra per al cap del departament de vendes i la meva, per saber que collons els hi havia donat, que tinc molt mala memòria.

Mentre feien la reunió veia com la secretària s’estirava a la seva cadira amb un somriure malèvol, mirant-me somrient, de tant en tant. Em va cridar. Vaig anar a la seva taula i em va dir. – No has notat res d’estrany a l’informe? – Jo? No. – No hi havia tres comptes nous? – Vaig rumiar una mica. – Sí, i?

Ella va riure, aquests comptes no havien d’estar, són els comptes del mal parit. – Ostres! I ara que faig? S’emprenyarà com una mona! Em fotrà al carrer! – No, bonic, no pateixis. Ara sortiran. Tu no parlis, deixa’m a mi.

Efectivament van sortir en un moment, la mirada del meu cap era la d’un assassí, el cap del meu cap em va preguntar. – Ens pot explicar d’on han sortit aquests comptes? – Del programa, senyor. – Sí, això ja m’ho imagino. Vull dir, quan i qui els ha creat? – No ho sé, senyor.

Llavors la secretària es va aixecar i en veu alta i clara va dir. – Les vaig crear jo va un any, per ordre del meu cap, des de llavors he portat el control dels tres comptes, aprofitant que el sistema permet tenir-les aïllades. – El meu cap es posà blanc.

El cap del meu cap s’oblidà de mi. – Llavors, senyora, com és que ara apareixen? – Jo pensava que eren uns comptes especials per a l’empresa fins que em vaig adonar que era on el meu cap desava els cèntims que ens anava robant a tots, per això les vaig alliberar fent que apareguessin a l’informe.

El cap del meu ex cap va seure. – I com sé jo que vostè no te a veure més que el que ha explicat? – Li puc justificar totes i cadascunes de les sortides dels comptes, veurà que mai no ha anat a parar ni un duro als meus. Més li facilitaré tots els meus comptes personals per què pugui investigar-los.

En aquells moments el meu ex cap abaixava el cap sabent-se derrotat, traït, la mala puta, amb perdó, sempre havia fet els traspassos als comptes d’ell i n’havia tret els cèntims en efectiu, havia sabut mantenir un ritme de vida raonable al seu sou i ningú no la podia associar a una rossa minifaldera, mastegadora de xiclet, que signava com Vane i que era la que treia els cèntims del banc.

I així va ser com el meu ex cap va desaparèixer de la meva vida, la secretaria es va convertir en la meva cap i amant del seu cap, i jo vaig tenir un altre gratificant augment de sou, aquesta vegada em vaig quedar a la mateixa taula, la meva cap em volia a prop. – Ets massa perillós per tenir-te lluny, i mira que n’ets d’inútil.

No! No la jutgeu malament, això per a mi era una lloança, de fet també es va deslliurar del seu cap i amant, assumint les regnes de l’empresa, en aquest cas la meva intervenció no va ser necessària, tot i així em va mantenir a prop, la meva poca traça feia que a través meu enxampés tots els trepes que li anaven al darrera. Fins i tot una vegada vaig gaudir del premi d’una vetllada amb ella.

Així que ja sabeu, no perdeu el temps fent mèrits com a bons treballadors, el món és dels taurons i de les rèmores, dels trepes i dels inútils, els bons treballadors mai no arriben enlloc.