divendres, 14 de novembre de 2008

Àngels

Relats conjunts: Àngels


Els vaig conèixer ja fa molt de temps, quan encara era un nen, deien que pertanyien a una organització religiosa, però mai no els havia vist a les misses de mossèn Carles, el cura del barri. He d’aclarir que en aquell temps jo anava a missa, si fa no fa, cada diumenge.

Ahir, després de molts anys, Mossèn Carles em va trucar, ella, la Pepita, havia mort. En arribar al tanatori vaig trobar el Manel, abatut, amb els ulls envermellits, en veure’m es va aixecar i se’m va abraçar, no sé com però m’havia reconegut després de tant de temps.

En tota l’estona no va dir ni paraula el vaig ajudar a seure i em vaig retirar una mica. – Gràcies per venir. – Em va dir algú, em vaig girar, era Mossèn Carles. – No res. La Pepita i el Manel van ser sempre un exemple per a mi.

Vam parlar llargament sobre la història de la parella, de la seva dedicació als altres, dels problemes que van tenir amb el règim anterior, de la seva presència constant allà on hi havia problemes.

Llavors va ser quan se’m va acudir. – El que no he sabut mai és quina era la seva religió, catòlics no eren, oi, mossèn?. – Al mossèn se li va dibuixar un somriure. – Han estat sempre la meva prova de foc. Són absolutament ateus.

Tot i que jo en sóc em vaig quedar palplantat, mentalment vaig repassar els meus records de la parella, efectivament mai no els hi havia sentit parlar de possibles déus, ni fe, ni res semblant. – I com t’ho vas fer? Perquè recordo que eres molt taxatiu en aquestes coses. – Vaig aprendre la lliçó.

Mai no hauria pensat que mossèn Carles digués allò. – Què vols dir? – Vaig aprendre d’ells que no cal creure en cap Déu per ser una bona persona. També em va ajudar El Seguí. Te’n recordes d’ell? – No gaire, la veritat.

Mossèn Carles va començar una dolorosa explicació. - Era el més fervorós dels creients, les seves almoines eren fins i tot ostentoses, no va fallar a cap ofici de diumenge o festes assenyalades, semblava un cristià modèlic.

Mossèn Carles va callar, arrossegat per ves a saber quins pensaments. – I? – Li vaig preguntar traient-lo del seu silenci. – Tot es va trencar el dia que la policia el detenia per abusar dels seus fills. Quan vaig parlar amb ell i exclamava que ell estava en el seu dret, que ho deia la Bíblia.

Vaig fer un esforç per recordar quin passatge podia ser interpretat així. – Ja em perdonaràs però d’on va treure aquesta conclusió. – Hi ha uns quants passatges de l’antic testament que, convenientment barrejats, li donen la raó. Aquell dia em vaig plantejar de deixar els hàbits.

Aquella confessió em va esglaiar. – Això sí és una sorpresa. I per què no ho vas fer? – Aquell home. – Va dir assenyalant al Manel. – Em va venir a veure, li vaig explicar el que pensava fer i em va deixar anar: “I què farà la gent sense tu? Ja em perdonaràs, al teu Déu que li donin, però a tu la gent et necessita, no els pots fallar.”

El mossèn tornà a enfonsar-se durant una estona, desprès continuà. – Vaig escriure al bisbat explicant-los el que pensava, donant-los opció a canviar-me per un altre. Et juro que era un escrit que em podia portar de dret a l’excomunió. Mai no vaig rebre resposta.

Francament mai no m’hauria pensat que un sacerdot fos capaç de dir-me el que em deia el mossèn. – Llavors, per què segueixes? – Vaig entendre que la meva missió no era estendre la paraula d’un Déu.

- I doncs? – Crec en un ser anomenat Déu? No, ja no, però no importa, mai no ha importat, Déu no importa, importa la gent, la resta són bajanades. – Estàs segur que els hi va arribar la carta? Amb el que dius podrien fer-te fora d’una volada. – Va arribar, vaig preguntar al Bisbe, sols em va dir que l’havia llegit i que tenia fe en mi.

- No sé si dir que són uns poca-soltes o que t’estava donant la raó. – Importa? – No, de fet no. – Ara se’ns en va la Pepita, i això vol dir una sols cosa, arriba la nostra hora, la del Manel, la meva ... però és que queda tant per fer!

El que molts esperaven com un respons va ser el discurs d’un amic en el comiat. Algú, a la sortida em va preguntar. – Tu creus en els àngels? – Amb ales i espases flamejants? No.


7 comentaris:

Nymnia ha dit...

Ei, molt bon relat! Molt diferent a la resta, però m'ha agradat molt, està molt currat! Felicitats!

Rita ha dit...

Un relat molt especial, fa pensar.
Gràcies!

Joana ha dit...

Molt bona història!

Jordi Casanovas ha dit...

Bona història i ben lligada.

Mon ha dit...

m'ha sorpres molt el teu relat es molt bo i totalment diferenmt al plantejament que hem fet la majoria...gràcies

skorbuto ha dit...

Gràcies a tots, encara estic llegint els blocs que s'han apuntat a relats conjunts i n'estic gaudint molt de la seva lectura.

Pd40 ha dit...

Bon relat, m'ha agradat, estaria bé que el llegissin alguns talibans de la sotana. Felicitats!!