dilluns, 17 de novembre de 2008

Sirenes

El cos surava a l'aigua, empés per les onades s'apropava cadenciosament a la platja fins que una darrera onada el va deixar a la sorra. Ens vam apropar encuriosits, tot i que en un principi hauria semblat un cos humà van haver-hi uns quants detalls que cridaven l'atenció.

La pell estava formada per una mena d'escates, disposava de dues protuberàncies, si fa no fa, on nosaltres tenim els braços, però vistes de prop semblaven unes aletes llargues que recordaven les de les balenes, si bé als extrems hi havia uns palmells que recordaven les nostres mans.

La diferència estava en la cua, indubtablement no eren cames, la similitud amb la cua d'un tauró era absoluta, fins i tot en la seva orientació vertical, no pas horitzontal com la dels mamífers aquàtics.

Respecte al cap, tot i tenir unes dimensions semblants a les nostres i un aspecte homínid no disposava d'un nas i d'orelles sinó d'agalles. Quedava clar que es tractava d'un peix, un peix que podria ser el responsable del mite de les sirenes.

Mentre arribava la gent de salvament d'animals marins, vaig explicar als presents el que em semblava, descartant en absolut que fos un “humà marí”. Quan van arribar es van fer càrrec de l'espècimen. - Tota una troballa. - Li vaig comentar al cap. - Sí, de tant en tant el mar ens sorprèn amb una nova espècie. - Vull ensenyar-li una cosa.

El cap em va mirar sorprès però en comptes de donar-li més explicacions m'hi vaig encaminar cap a unes roques de la platja, ja lluny de a gent li vaig explicar. - Hi ha un altre cos. - Què diu! - Una cria. - On? - Ara arribem, però això no és el més sorprenent.

Darrera les roques li vaig ensenyar el cos de la cria, ja sense vida. - Quan la vaig trobar encara bellugava, no va durar gaire però li puc assegurar que se'm va abraçar, com si fos un nen humà. - Què vol insinuar? - No res, sols tracto d'explicar el que va passar.

M'hi vaig apropar a un racó i vaig agafar un objecte. - Com diria d'això? - Vaig dir brandant l'objecte. - Sembla ... Per tot el que es belluga! Sembla una espasa! - Jo diria que ho és, però no és de metall, això sembla fet a partir d'una espina, de tonyina? Tauró? - Li vaig lliurar l'espasa. - Jo no hi entenc gaire d'animals, entenc que l'han d'estudiar però els hi demanaria que ho fessin amb molt respecte, potser no estem tan sols com pensàvem.

L'home em va agrair la col·laboració, va avisar alguns del seu equip i se'n van emportar el cos de la cria i l'espasa. Un temps després vaig rebre un correu, no havien pogut esbrinar de quin peix era l'espina de l'espasa i havien constatat que el cervell de l'ésser era prou desenvolupat com per correspondre a un animal social complexe, com els simis.

4 comentaris:

plugim constant ha dit...

Tendre i trist. M'ha agradat. Salut!

Ana ha dit...

Una història maca, qui sap si existeixen o no :)

Somiant la lluna... ha dit...

M'ha agradat ;)

glamboy69 ha dit...

Eii! Imperdonablement m'havia desconectat un xic dels teus genials relats!!
Però veig que la teva qualitat es manté intacte!
M'he llegit aquest conte sobre els sirenes escoltant "Hope there is someone" de Anthony & the Jonhsons i m'ha arribat al ànima!
Ens llegim!