Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.
El sergent, sense pensar-s’ho va intentar disparar contra meu. La seva cara va ser un poema en veure que l’arma no responia. – No s’escarrassi, sergent, aquest matí he activat l’inhibidor, les seves armes no funcionen, però les nostres sí. – Vaig treure’m de la butxaca una pistola del segle vint, d’aquelles que funcionaven amb pólvora, la Mariah també va treure’s la metralladora de sota la taula, davant la mirada atònita dels militars.
El sergent va deixar el fusell a terra i els seus homes van fer el mateix. – Inspectora, això sí queda fora de les seves atribucions, puc comptar amb vostè ara? – La Isis, que encara estava espantada, va respondre tremolant. – No, vull dir sí, ara queda clar qui s’ha saltat les normes. – Doncs agafi això. – Li vaig llençar una metralladora que ella va caçar al vol per grata sorpresa meva.
Desprès d’assegurar-nos que els militars no es mourien vam portar el sergent a una cambra diferent de la seva. – Quan arribem el lliurarem als tribunals. – Li vaig dir. – No aconseguirà fer res sense nosaltres. – Potser no, però el responsable serà vostè.
El vam tancar i vam tornar cap al pont. – Què penses fer amb els altres. – Em pregunta la Mariah. – Els tancarem per separat i negociarem el seu ajut d'un en un. – Quan els vam tenir tots tancats els hi vaig fer una visita individual, el primer era un veterà poc donat a desobeir ordres, malgrat el vaig amenaçar amb la possibilitat de ser jutjat la seva fe cega en el seu superior el feia no creure'm.
El segon era un soldat novell, estava espantat, sabia, perquè li ho havien explicat a l'acadèmia, que una rebel·lió li podia suposar el final de la seva carrera i fins i tot la presó. - Sempre ajudarà que col·labori amb nosaltres, a la fi fins que no va entrar al pont no sabia el que anaven a fer. - Però si col·laboro amb vostès mai més no podré tornar al cos. - Potser, però les forces espacials hi han d'altres cossos, i el seu no és el més respectat, perdoni'm que li digui.
En un intent de quedar bé amb tothom, inútil per cert, em va oferir la seva col·laboració a canvi que no denunciés els seus companys. - Excepte el seu cap. - D'acord. - Santa innocència, l'únic que pagaria amb presó seria el cap, tots els altres tenien l'eximent de desconeixença
El tercer era també un veterà, no vaig haver de negociar. - Vostè vol que li ajudi, no cal que ho digui i doni-ho per fet. - Em puc refiar de la seva paraula? - Els meus superiors m'havien demanat un informe sobre l'actitud del meu cap, volen netejar la imatge del cos i el meu cap forma part de la brossa.
Vaig fer una ullada al seu historial. - Te un historial ple d'insubordinacions vostè. – Ha, ha, em coneixen com la dalla. De fet li he de felicitar pel cop de mà d'abans, m'ha estalviat haver de matar el meu cap. Faria vostè un gran servei al cos. - Ja m'ho van proposar però lo meu no són les armes.
Aconseguida la col·laboració de dos dels soldats vam iniciar la recerca del satèl·lit. El vam localitzar a unes instal·lacions segurament militars. vaig revisar tan ràpid com vaig poder la informació que en teníem, el sistema polític era semblant al del segle XXI a la Terra, totalment corrupte. Vaig demanar a la Mariah que muntés una andròmina que pogués passar per un arma sofisticada.
El següent pas va ser esbrinar amb qui havíem de tractar, un micro-satèl·lit de recerca que portaven a la brigada ens va ajudar a localitzar el cap de la instal·lació, vam carregar l'andròmina a la llançadora i m'hi vaig acoblar el traductor i vaig posar l'atordidor en marxa. Em van deixar a la porta del mòdul on era el cap, mentre ells amb la llançadora anaven al hangar on estava el satèl·lit.
Vaig entrar sense fer soroll, l'home no va aixecar el cap – No li han ensenyat a saludar? - Em va dir sense mirar-me. - Sols quan em miren. - L'home es va aixecar espantat pel soroll metàl·lic de la veu. - No s'espanti, i no faci cap bestiesa, sols vull negociar. - Qui? Què és vostè? - Això és una mica llarg d'explicar, deixem-ho en que se'ns ha caigut un aparell i el tenen vostès.
No gaire tranquil l'home em preguntà. - Suposem que el tenim, per què li hem de tornar? - Veurà, amb la seva tecnologia actual no podran fer servir aquest aparell fins d'aquí a uns dos-cents anys, i per a nosaltres hi ha informació que ens resulta vital, de fet jo sóc el diplomàtic, podem negociar, però si jo no torno o torno sense el satèl·lit en unes hores hi ha un cos del soldats que arrasaran aquestes instal·lacions i tenen per costum no deixar viu a ningú.
L'home va riure. - Conec aquesta estratègia, jo la he fet servir sovint, el problema és que per fer-la servir no s'ha de servir aigua bruta al final. - el traductor havia fallat, segurament era una expressió similar a fer el fatxenda. – Te raó, potser això li ajudarà a entendre’m. - Li vaig disparar amb l'atordidor, un tret bàsic, que el va fer tremolar una mica, molt molest però innocu. - Això sols és un arma defensiva.
L'home, astorat, va seure i es va calmar. - Si us plau no m'ho torni a fer. - No pateixi, no m'agrada fer aquestes coses. - Bé, vol negociar, suposem que els hi torno el seu aparell, que hi guanyo? - S'imagina això mil vegades més potent? - Li vaig dir brandant l'atordidor. – Capaç de destruir un edifici sencer a més de cinc quilòmetres. – Què són els quilòmetres?
Bona pregunta. Vaig veure una mena de regle graduat a sobre la taula. – Això serveix per amidar distàncies? – Sí. – Em permet? – L’home m’ho va atansar, vaig fer que l’ordinador el comparés amb un regle de trenta cm. Cada marca corresponia aproximadament a un cm i mig. – segons els càlculs cinc quilòmetres serien com 335000 unitats d’aquestes. – Interessant.
A l'home se li van encendre els ulls. - Quants? - Un de sol, després el podran replicar quantes vegades vulguin, a la fi és un aparell molt senzill. - Quan vol fer l'intercanvi? - Ara. - Vam sortir del mòdul i ens vam encaminar al hangar, li vaig indicar que obrís la porta gran i va entrar la llançadora, la cara de l'home veient-la maniobrar a dos metres del terra era un poema.
Quan es va posar i es va obrir la rampa encara es va sorprendre més. - Tenen moltes d'aquestes? - naus petites? Moltes. - En tenen més grans? - Sí però no acostumen a aterrar, per aterrar en fem servir aquestes. - La Mariah va baixar l'andròmina mentre els soldats entraven el satèl·lit, o el que quedava d'ell a la llançadora.
Li vaig mostrar l'aparell. - Com pot veure és d'ús senzill, sols s'ha d'apuntar i després prémer en aquest botó. - Al fer-ho va sortir un raig de llum vermella cap a l'exterior. - No s'espanti, la càrrega actual és de simulació, per les pràctiques. - La Mariah m'hi va atansar un cilindre metàl·lic. - Aquesta és la càrrega de foc real, sols ha de substituir una per altra.
Li vaig donar la suposada càrrega i ens vam acomiadar. Una vegada dins de la llançadora vam sortir el més ràpid que vam poder abans no se n'adonés de l'engany. - Mira que ets! - Va dir la Mariah. - Què li has posat a la “càrrega”? - Res. - I el làser? - Làser? És un led d'aquells vells i a més s'ha fos al prémer el botó, havia d’estar encès mentre el premies. – Navegant, no vull ser mai el seu enemic, és molt perillós vostè. – Va dir el soldat veterà.
Camí de tornada a la SSF-0101 el soldat veterà em va demanar d'enviar un informe al seu cos i jo vaig comunicar tota la història al coronel. En arribar ja ens esperaven, tant el coronel com els superiors de la unitat. Van portar-se detingut el sergent. El soldat veterà era en realitat un oficial i la seva missió era impedir les accions del sergent. – Què passarà amb els altres dos soldats? – Li vaig preguntar. – Res, van actuar sota les ordres del sergent. Ens quedaríem sense soldats si els anem fent fora per obeïr.
La inspectora em va comunicar que havia de fer algunes gestions i la Mariah i jo teníem alguns serrells per tractar, serrells que tractaríem fent una visita a la zona civil de la nau.
El sergent, sense pensar-s’ho va intentar disparar contra meu. La seva cara va ser un poema en veure que l’arma no responia. – No s’escarrassi, sergent, aquest matí he activat l’inhibidor, les seves armes no funcionen, però les nostres sí. – Vaig treure’m de la butxaca una pistola del segle vint, d’aquelles que funcionaven amb pólvora, la Mariah també va treure’s la metralladora de sota la taula, davant la mirada atònita dels militars.
El sergent va deixar el fusell a terra i els seus homes van fer el mateix. – Inspectora, això sí queda fora de les seves atribucions, puc comptar amb vostè ara? – La Isis, que encara estava espantada, va respondre tremolant. – No, vull dir sí, ara queda clar qui s’ha saltat les normes. – Doncs agafi això. – Li vaig llençar una metralladora que ella va caçar al vol per grata sorpresa meva.
Desprès d’assegurar-nos que els militars no es mourien vam portar el sergent a una cambra diferent de la seva. – Quan arribem el lliurarem als tribunals. – Li vaig dir. – No aconseguirà fer res sense nosaltres. – Potser no, però el responsable serà vostè.
El vam tancar i vam tornar cap al pont. – Què penses fer amb els altres. – Em pregunta la Mariah. – Els tancarem per separat i negociarem el seu ajut d'un en un. – Quan els vam tenir tots tancats els hi vaig fer una visita individual, el primer era un veterà poc donat a desobeir ordres, malgrat el vaig amenaçar amb la possibilitat de ser jutjat la seva fe cega en el seu superior el feia no creure'm.
El segon era un soldat novell, estava espantat, sabia, perquè li ho havien explicat a l'acadèmia, que una rebel·lió li podia suposar el final de la seva carrera i fins i tot la presó. - Sempre ajudarà que col·labori amb nosaltres, a la fi fins que no va entrar al pont no sabia el que anaven a fer. - Però si col·laboro amb vostès mai més no podré tornar al cos. - Potser, però les forces espacials hi han d'altres cossos, i el seu no és el més respectat, perdoni'm que li digui.
En un intent de quedar bé amb tothom, inútil per cert, em va oferir la seva col·laboració a canvi que no denunciés els seus companys. - Excepte el seu cap. - D'acord. - Santa innocència, l'únic que pagaria amb presó seria el cap, tots els altres tenien l'eximent de desconeixença
El tercer era també un veterà, no vaig haver de negociar. - Vostè vol que li ajudi, no cal que ho digui i doni-ho per fet. - Em puc refiar de la seva paraula? - Els meus superiors m'havien demanat un informe sobre l'actitud del meu cap, volen netejar la imatge del cos i el meu cap forma part de la brossa.
Vaig fer una ullada al seu historial. - Te un historial ple d'insubordinacions vostè. – Ha, ha, em coneixen com la dalla. De fet li he de felicitar pel cop de mà d'abans, m'ha estalviat haver de matar el meu cap. Faria vostè un gran servei al cos. - Ja m'ho van proposar però lo meu no són les armes.
Aconseguida la col·laboració de dos dels soldats vam iniciar la recerca del satèl·lit. El vam localitzar a unes instal·lacions segurament militars. vaig revisar tan ràpid com vaig poder la informació que en teníem, el sistema polític era semblant al del segle XXI a la Terra, totalment corrupte. Vaig demanar a la Mariah que muntés una andròmina que pogués passar per un arma sofisticada.
El següent pas va ser esbrinar amb qui havíem de tractar, un micro-satèl·lit de recerca que portaven a la brigada ens va ajudar a localitzar el cap de la instal·lació, vam carregar l'andròmina a la llançadora i m'hi vaig acoblar el traductor i vaig posar l'atordidor en marxa. Em van deixar a la porta del mòdul on era el cap, mentre ells amb la llançadora anaven al hangar on estava el satèl·lit.
Vaig entrar sense fer soroll, l'home no va aixecar el cap – No li han ensenyat a saludar? - Em va dir sense mirar-me. - Sols quan em miren. - L'home es va aixecar espantat pel soroll metàl·lic de la veu. - No s'espanti, i no faci cap bestiesa, sols vull negociar. - Qui? Què és vostè? - Això és una mica llarg d'explicar, deixem-ho en que se'ns ha caigut un aparell i el tenen vostès.
No gaire tranquil l'home em preguntà. - Suposem que el tenim, per què li hem de tornar? - Veurà, amb la seva tecnologia actual no podran fer servir aquest aparell fins d'aquí a uns dos-cents anys, i per a nosaltres hi ha informació que ens resulta vital, de fet jo sóc el diplomàtic, podem negociar, però si jo no torno o torno sense el satèl·lit en unes hores hi ha un cos del soldats que arrasaran aquestes instal·lacions i tenen per costum no deixar viu a ningú.
L'home va riure. - Conec aquesta estratègia, jo la he fet servir sovint, el problema és que per fer-la servir no s'ha de servir aigua bruta al final. - el traductor havia fallat, segurament era una expressió similar a fer el fatxenda. – Te raó, potser això li ajudarà a entendre’m. - Li vaig disparar amb l'atordidor, un tret bàsic, que el va fer tremolar una mica, molt molest però innocu. - Això sols és un arma defensiva.
L'home, astorat, va seure i es va calmar. - Si us plau no m'ho torni a fer. - No pateixi, no m'agrada fer aquestes coses. - Bé, vol negociar, suposem que els hi torno el seu aparell, que hi guanyo? - S'imagina això mil vegades més potent? - Li vaig dir brandant l'atordidor. – Capaç de destruir un edifici sencer a més de cinc quilòmetres. – Què són els quilòmetres?
Bona pregunta. Vaig veure una mena de regle graduat a sobre la taula. – Això serveix per amidar distàncies? – Sí. – Em permet? – L’home m’ho va atansar, vaig fer que l’ordinador el comparés amb un regle de trenta cm. Cada marca corresponia aproximadament a un cm i mig. – segons els càlculs cinc quilòmetres serien com 335000 unitats d’aquestes. – Interessant.
A l'home se li van encendre els ulls. - Quants? - Un de sol, després el podran replicar quantes vegades vulguin, a la fi és un aparell molt senzill. - Quan vol fer l'intercanvi? - Ara. - Vam sortir del mòdul i ens vam encaminar al hangar, li vaig indicar que obrís la porta gran i va entrar la llançadora, la cara de l'home veient-la maniobrar a dos metres del terra era un poema.
Quan es va posar i es va obrir la rampa encara es va sorprendre més. - Tenen moltes d'aquestes? - naus petites? Moltes. - En tenen més grans? - Sí però no acostumen a aterrar, per aterrar en fem servir aquestes. - La Mariah va baixar l'andròmina mentre els soldats entraven el satèl·lit, o el que quedava d'ell a la llançadora.
Li vaig mostrar l'aparell. - Com pot veure és d'ús senzill, sols s'ha d'apuntar i després prémer en aquest botó. - Al fer-ho va sortir un raig de llum vermella cap a l'exterior. - No s'espanti, la càrrega actual és de simulació, per les pràctiques. - La Mariah m'hi va atansar un cilindre metàl·lic. - Aquesta és la càrrega de foc real, sols ha de substituir una per altra.
Li vaig donar la suposada càrrega i ens vam acomiadar. Una vegada dins de la llançadora vam sortir el més ràpid que vam poder abans no se n'adonés de l'engany. - Mira que ets! - Va dir la Mariah. - Què li has posat a la “càrrega”? - Res. - I el làser? - Làser? És un led d'aquells vells i a més s'ha fos al prémer el botó, havia d’estar encès mentre el premies. – Navegant, no vull ser mai el seu enemic, és molt perillós vostè. – Va dir el soldat veterà.
Camí de tornada a la SSF-0101 el soldat veterà em va demanar d'enviar un informe al seu cos i jo vaig comunicar tota la història al coronel. En arribar ja ens esperaven, tant el coronel com els superiors de la unitat. Van portar-se detingut el sergent. El soldat veterà era en realitat un oficial i la seva missió era impedir les accions del sergent. – Què passarà amb els altres dos soldats? – Li vaig preguntar. – Res, van actuar sota les ordres del sergent. Ens quedaríem sense soldats si els anem fent fora per obeïr.
La inspectora em va comunicar que havia de fer algunes gestions i la Mariah i jo teníem alguns serrells per tractar, serrells que tractaríem fent una visita a la zona civil de la nau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada