Dona desconeguda

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883

La vaig veure passar per primera vegada fa uns dies, amb el seu posat altiu, displicent, ufanós. Vaig sentir el desig de tenir-la al mateix temps que em sentia ofès per la seva mirada, per aquella sensació de menyspreu que irradiava. El carruatge es va perdre tres carrers avall i vaig sentir la necessitat de sortir darrera d’ella, per sort algú em va treure dels meus pensaments a temps.

Ahir, però, estava sol quan ella va passar, amb la mateixa mirada, amb el mateix posat, semblava més una estàtua que una persona. Lliure de cap compromís vaig seguir el carro des d’una certa distància, accelerant el pas quan van girar cap al carreró i caminant més lent quan el vaig tenir a la vista.

El transport es va parar davant una casa senyorial, el carreter va baixar d’un salt, va estendre l’estrep i agafà la mà de la dona, ella es va aixecar lentament, amb passes curtes i lentes s’apropà a la vora del carro, el carreter li deia alguna cosa que jo no entenia. Va acabar de baixar del carro lentament, pas a pas.

Amb els peus a terra no es va deslliurar del servent qui la va portar a dins la casa d’on va sortir sols ell, va pujar al carro i se’n va anar pel carreró del costat de la casa, després, ja a peu i sol, s’encamina cap a on jo estava. Vaig dissimular, però ni tan sols va reparar en la meva presència.

Quan va girar la cantonada vaig decidir el camí de tornada, ja havia fet prou el gamarús per un dia. Vaig tornar a la cantina, potser em trobaria algun conegut amb qui beure una cervesa. Però a qui vaig trobar va ser el carreter, mai no havia parat atenció en que fos ell qui guiava el carruatge de la dona i sempre l’havia vist a la cantina.

M’hi vaig apropar, vaig demanar una gerra i vaig encetar una conversa amb ell, vam parlar de bajanades, sobre notícies i altres temes variats, però no trobava peu per preguntar-li per la dona. Així que vaig optar per començar pel carro. – Vostè és carreter oi? – Cotxer és més correcte, un carreter porta carros amb càrrega, jo porto un cotxe de senyors, senyora en el meu cas.

L’Havia aconseguit, tot i que pensava que em costaria més, parlaríem de la dona. – Ja em disculparà la meva incultura, no volia pas ofendre’l. – I ara! Ningú no neix ensenyat. – És curiós, havia parat atenció al cotxe, és molt elegant i sembla robust, però no pas que sols portés una senyora, encara que ara que el diu ... – Sí, pobre senyora, una dona jove, sap, i vídua, ni un any va durar el senyor, malaguanyat, que en pau descansi.

El cotxer es persignava a l’hora que deia aquelles paraules. Estava disposat a saber tot el que pogués d’ella i més. – Què és el que va passar? Si no és molt preguntar. – Va emmalaltir, els metges no li trobaven res i cada vegada estava pitjor fins que un dia ja no va despertar. Imagini’s la situació una cega, amb molts de diners això sí, vídua i amb la família lluny, tan lluny que si no fos per mi i per la minyona no tindria ningú.

En aquell punt el meu desig per la dona es va afegir al desig econòmic, segur que aquella casa podia ser una mina. Sols havia de deslliurar-me del cotxer i, potser, de la minyona. – Ja, i es deuen organitzar perquè no estigui sola mai. – L’home, ben begut, em va dir que no sempre. – No li digui a ningú però els dijous al vespre s’hi passa més de quatre hores totalment sola, clar, fora la hem d’ajudar, però a casa s’hi mou talment com si veiés.

El meu cap ja estava dibuixant una estratègia. – Ja, però algun de vostès hi deu ser a la zona del servei, no? – I ara! És l’única estona lliure que tenim, la senyora és molt religiosa i ens sentiria, així que sortim per separat i ens trobem a una pensió que hi ha a la vora .... Vostè ja m’entén.

Mentre em deia això feia un gest de complicitat prou eloqüent. Vam seguir parlant fins que la borratxera de l’home ja no el deixava encertar amb les paraules, per tal de poder observar la casa i veure per on podria entrar el vaig acompanyar, va ser un recorregut lent i esgotador, amb prou feines es mantenia dempeus i me’l vaig haver de mig carregar a les espatlles.

La porta de servei de la casa era al costat oposat de la principal, just a una banda de la cotxera, l’home va cercar la clau dins les butxaques amb bastant dificultat, les va trobar però va ser incapaç d’obrir la porta, m’hi vaig oferir a fer-ho, s’ho va pensar però al final va accedir, lògicament la clau va acabar a la meva butxaca.

El vaig ajudar a arribar a la seva habitació, un forat petit amb un llit sense capçalera i una tauleta de nit vella i corcada. Vaig deixar-ho al llit tal com anava i vaig sortir. Vaig córrer esverat cap a cal ferrer, li vaig explicar que havia perdut la meva clau i que si l’amo se n’adonava em faria fora. Em va fer una còpia.

Vaig tornar a la casa i vaig provar la clau, funcionava, vaig tornar a tancar i vaig deixar la clau original a terra, el cotxer pensaria que ens va caure i no la canviarien. Al dia següent els vaig veure passar de nou, el cotxer em va saludar amb la mà, li vaig respondre, ella seguia amb el posat tot i que ara ja no em semblava ofensiu, sabent que era cega entenia que no em dirigís la mirada.

Apuntava el vespre quan m’hi vaig arribar a la casa, mig amagat rera un arbre d’una casa propera vaig observar com sortien la minyona primer i el cotxer després. Potser no calia més però els molt babaus s’esperaven a la mateixa cantonada de la casa on ja s’hi feien la primera repassada.

Vaig entrar dins la casa, la porta que permetia accedir a la zona noble estava al final del passadís, vaig entrar mirant de no fer soroll, al principi no vaig encendre cap llum, no fos cas que algú des del carrer em veiés, em vaig assegurar que les finestres eren tancades i vaig encendre una làmpada que en tenia tres espelmes.

El mobles corresponien a una casa senyorial, però a mida que obria calaixos i portes descobria que tot era buit. Esverat per no haver trobat res vaig pujar les escales, si no em podia portar res de valor si més no em beneficiaria la cega. Porta rera porta em vaig trobar cambres buides, alguna cadira trencada, pols, res. Ni objectes de valor ni dona, res.

Vaig baixar de nou, emprenyat per no haver trobat res, no entenia, on era la cega? On eren la vaixella, els coberts, els cèntims? Un dolor incisiu i punyent al cap és l’últim que recordo. Quan obro els ulls el cap encara em fa mal, no sé on estic, escolto soroll, quan tracto de moure’m descobreixo que estic lligat i estès a sobre d’una taula. – Deslligueu-me! Fills de puta! – Així que l’havies matat? Doncs crida molt per haver-la dinyat.

És la veu del cotxer, veig la seva cara a sobre meu. – Què tal pallús? – Mal parit! Deslliga’m! – I ara! Que soparíem si et deslligo? No pateixis però que no et torturarem. – Què estàs dient? On és la dona, la cega? – Nena! Pregunta per tu.

Se m’apropa i em mira, és ella, la dona del cotxe, però ara porta el vestit d’una minyona i la seva mirada no és la mateixa. – Au! Ja m’ha vist, acaba la feina. – Què voleu dir? Què em voleu fer? – No pateixis home! – Em respon ell.


S’asseu al meu costat mentre esmola un tallant. – Saps és un problema de supervivència, no és res personal. Pensaves buidar la casa i cardar-te-la, tots penseu el mateix. El problema és que la cega ja ens la vam menjar fa temps, al marit també. Un cos ens dura un mes, més o menys, ells eren uns nou vinguts, i tu, com els altres abans que tu, no sou res, no sou ningú. Nosaltres tampoc. Demà el teu amo pensarà que has escampat la boira, farà buidar la teva cambra i contractarà un altre per fer la teva feina.

La por s’apodera de mi. –Però quin mal us he fet? – Ningú, sols que hem de menjar i no pretendràs que treballem per poder comprar carn quan és tan fàcil d’aconseguir. – S’aixeca i em posa una mà al front. – Jo de tu tancaria els ulls. – Si us plau, no! – Veig com el tallant cau directament cap al meu coll.