dilluns, 1 de setembre de 2008

Vides perdudes, 1er lliurament

Ella l'havia perdut tot desprès de morir el seu marit, un home a l'antiga, que manegava el sou al seu caprici donant-li a la dona lo just per pagar el lloguer i comprar quatre queviures. Així va descobrir que la cartilla del banc havia passat més temps en vermell que en negre i que, no tan sols no hi havia un cèntim sinó que en devia més del que mai podria pagar.

Així va haver de fer la maleta amb les quatre peces de roba que tenia i la bossa de mà amb la documentació i un pot de Channel 5 que algú li havia regalat feia molts anys. Amb la xavalla que portava al moneder, s'hi va anar a l'estació d'autobusos amb la idea de tornar al seu poble.

Va arribar dotze hores desprès amb l'estomac buit. Recordava la casa d'una amiga d'infància de la que feia molt de temps que no en sabia res. Quan va arribar al carrer enlloc de la casa d'una planta s'hi va trobar un edifici de vuit plantes. Per sort a l'altra banda encar hi era l'adroguer, si més no la botiga.

Va entrar, al mostrador hi havia una dona jove, quasi una nena, va pensar. - Perdoni'm què no hi és el senyor Ramon? - El senyor Ramon? No conec ningú amb aquest nom. - Sí, un senyor calb, amb ulleres de pasta negra, prim. - Esperi, vostè deu preguntar per l'antic amo. - Sí, si. - És mort ja fa molts anys. - Vaja! Però potser em podries dir, on hi han aquest pisos del davant, abans hi havia una casa petita. Saps res de la família que hi vivia?

La noia se la mirà amb cara de pena. - La casa la recordo, la van tirar avall fa uns quinze anys per construir els pisos. De la gent que hi vivia no en sé res, jo la casa la vaig conèixer ja buida. Potser li sabrien dir a l'ajuntament, però ja fins demà no el trobarà obert. - Gràcies nena.

Va sortir, la gana li removia l'estomac, va caminar pels carrers del poble tractant d'esgarrapar els records dels llocs que encara no havien estat canviats. Tot caminant es va trobar a la plaça del poble, amb l'església i l'ajuntament. Va recordar els diumenges al matí, tot anant a missa amb la mare i després jugant amb les amigues i envermellint-se amb els nens quan aquests començaven a apropar-se amb d'altres intencions diferents a tirar-les de les trenes.

Va seure en un banc i va plorar en silenci, havia tornat al poble, però ja no era el seu poble, era una estranya. Llavors va veure algú, l'aspecte que tenia podia arribar a fer por, però aquella cara, el coneixia! - Miquel! - va cridar a l'hora que s'aixecava. L'home va girar la cara i la va mirar. - Manela? - Sí, Miquel, quant de temps! - Tu no t'havies cassat amb el bandarra del Pere?

Aquella pregunta li va girar les entranyes. - Sí, em vaig casar amb en Pere i ens vam anar a Barcelona, però és mort, ja fa un mes, d'això. - Malparit! Se te'n va emportar després de deixar prenyada la Marina. No ho sabies, oi? Doncs sí, O pensaves que lo d'anar a Barcelona era per millorar?

Les llàgrimes sortien sense aturador quan recordava el dia que li ho va dir. - Ens anem ara mateix! M'ha sortit una oportunitat de negoci que ens farà viure com reis! Au, fes les maletes que marxem aquesta nit. - Mai no ho havia entès, tenia una bona feina i vivien bé, no calia buscar sort a d'altres llocs, però era el seu marit i la muller ha de fer cas al seu marit.

El cor se li encongia recordant quan va morir la mare i el seu marit no la va deixar anar. - No se'ns ha perdut res en aquell poble de mala mort. A la teva mare ja la enterraran allà, que a mi no em va voler mai.

El borratxo seguia escopint paraules feridores. - Vint anys, vint, vaig haver de carregar amb el seu bastard, fins que es va morir de sobredosi, va ser el millor que va fer a la seva vida, morir-se. I ara em diràs que coi se t'ha perdut a tu aquí? - Ella se'l mirava de fit a fit. - I la Marina? On para? Ella era la meva amiga. - Si, ja es va veure que s'entenia bé amb vosaltres, ja. Es va morir també. No va superar a mort del bord i me la vaig trobar amb un pot de pastilles buit al costat.

El Miquel es va mirar la dona. - Però a tu la vida t'ha anat millor, tens bon aspecte, fins i tot em vindria de gust fer un clauet amb tu. - L'agafà del braç tirant d'ella cap a un racó mentre ella cridava – Deixa'm Miquel! - No et facis l'estreta, meuca, a la fi el teu marit t'ha posat es banyes de ben segur tot el temps. Posa-li tu ara.

Sense saber molt bé com es va lliurar del borratxo, que va començar a cridar. - filla de puta! M'has obert el cap! Meuca! Bagassa! - Un municipal va córrer cap a ells. - Què ha passat aquí? Miquel! Coi! Què t'ha passat? - Aquesta bandarra que em volia robar! - No! Agent, ell em volia violar! - El Miquel? Senyora, vostè no és d'aquest poble oi? El Miquel no li faria mal a una formiga.

Al poc estava els cotxes de la policia i el de la Guàrdia Civil, ella veia com ningú no se la creia i com el Miquel hi tenia tot el crèdit. Se la van portar a la caserna de la Guàrdia Civil oblidant la maleta al bell mig de la plaça.

Després dels tràmits de rigor la van tancar, al poc li van portar menjar, si més no aquella nit dormiria amb l'estomac ple. De bon matí, en arribar La sergent, màxim responsable de la caserna del poble, la van fer anar de nou a les oficines.

Desprès de la identificació de rigor la sergent va tancar la carpeta i se la va mirar de dalt a avall. - Senyora, jo me la crec més a vostè que no pas al bandarra del Miquel. Me'l conec prou bé, el problema és que si ara cursem la denúncia d'intent de violació se'm tirarà al damunt tot el poble, sols els hi fa falta això, que la nena que mana ara al cos els hi toqui un “sant” com el Miquel.

La dona se la mirà. - I què em passarà a mi llavors? - Faré que retiri la denúncia, però serà millor que se'n vagi del poble. - No tinc on anar! Jo sóc filla d'aquest poble però no em queda ningú, el marit es va morir i no em van quedar més que deutes, arribo aquí i m'assabento que la meva amiga havia tingut un fill del meu home i que tots dos són morts! Faci'm un favor faci servir la pistola aquesta que porta. Engegui'm un tret i acabem això d'una vegada.

La sergent s'havia aixeca't per consolar-la i l'abraçava. - Jo no en puc fer això, senyora! Miri, ara li buscaré una llista ... Sí, la tinc aquí, miri és una llista d'albergs per a transeünts, normalment es pot fer nit dues vegades seguides. La portarem a la parada del cotxe de línia i li pagarem el bitllet fins a la ciutat, allà li recomano que vagi a l'ajuntament, sempre hi ha alguna manera per que l'ajudin a tornar a Barcelona i allà posis en contacte amb alguna associació segur que la hi poden ajudar.

La sergent va agafar les claus del cotxe, i va acompanyar la dona a la parada, es va estar amb ell fins que va arribar l'autocar, li va pagar el bitllet i encara li va donar cinquanta euros. - És tot el que porto a sobre. Si més no tindrà per comprar alguna cosa per menjar. I faci'm cas, torni a Barcelona.

L'autocar va enfilar la carretera cap a la ciutat, tot i que no era gaire lluny va tenir temps de pensar en tot el que li havien dit, tot el que havia passat, tot el que havia sabut desprès de tant de temps. Però com se li va acudir tornar? Ni tan sols havia pogut anar a veure la tomba de la mare. De sobte una idea va ennuvolar-li el cap, la maleta! Havia perdut la Maleta!

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Una situació certament dura, a veure com evoluciona, però de moment no pinta massa bé per la Manela.

Antonio ha dit...

Muy bueno Skorbuto,algunas cosas me suenan de algo,jeje,nada,muy bueno,a ver como evoluciona.

El tacte de les paraules ha dit...

Hola Skorbuto!
Jo també he tornat del meu 'viatge'
Ara mateix em pos al dia.
Una besada

fada ha dit...

Ostres, pobra dona!! A veure si ho arregles una miqueta... Aquest relat que l'enxampo al primer capítol no me'l vull perdre! Petons.

Lant ha dit...

Alça manel·la, jo que llegia el conte per animar-me!!! que cabrón el marit!!!

i l'altre que la vol violar. Nano què vas esmorzar quan vas escriure la història?

@Antonio, a ver si aparece en tu blog XD

skorbuto ha dit...

Primer de tot un aclariment, aquesta història me la han inspirada les persones que hi passen per l'alberg de transeünts on està l'Antonio (també conegut com Mangas), tot i que els tractaré amb molt de respecte no espereu un conte de flors i violes.

Xexu: Efectivament no pinta gens bé.

Antonio: Ya te iré avisando.

Tacte: Perfecte, pren-te el temps que et calgui. Un petó.

Fada: Dins el que pugui si que miraré d'endolcir-ho una mica.

Lant: He de reconèixer que he rigut de valent amb el teu comentari. Saps què quasi per la mateixa frase (què vas esmorzar quan vas escriure la història?) vaig rebre una esbroncada majúscula? Res, que sí, que vaig esmorzar de valent. :)

Ah! i de fet han aparegut al bloc de l'Antonio abans que al meu.