Troballa accidental (primera)

L’atzar és una llei de la que desconeixem l’enunciat, quan tires una moneda a l’aire i surt cara és perquè hi ha un motiu, o varis, perquè passi, altra cosa és que coneixem aquest motiu. Partint d’aquesta idea no podem negar que el fet que ara estigués en una reunió on no entenia un borrall del que parlaven és devia a un cúmul de decisions encadenades, moltes d’elles inconscients.

Potser, però que comenci pel principi. L’observatori em va contractar per fer un programa d’ubicació automàtica per al telescopi, una cosa senzilla i que en d’altres telescopis més moderns està plenament integrat, però en aquest cas es tractava d’una andròmina que anava a pedals, i ho dic literalment. Per girar el telescopi i posar-ho en posició s’havien de fer servir unes manlleves graduades i unes taules per controlar la data i l’hora.

Algú es va gastar els cèntims en automatitzar tot allò de tal manera que les manlleves es podien moure per un motor controlat per un ordinador on es posaven els valors numèrics per fer girar aquell tros de ferralla. La meva feina va ser fer un programa que els hi estalviés els càlculs i, en base a la data i hora i la posició relativa del cel el telescopi es mogués fins al punt desitjat.

Sí, a mi també em va semblar complicada l’explicació, però resumint, i amb l’exemple elegit com a mostra s’entenia molt millor. – Per què m’entengui, diguin el seu signe del zodíac. – Àries. – L’home en va agafar les taules, va mirar la data i l’hora i va moure les manlleves. – Aquí el té, miri per aquí, el que veu és la constel·lació d’Àries. Li deixo marcat quins valors ha d’introduir, depenent de l’hora, hora UTC, no pas la del seu rellotge i això és el que ha de veure.

Així va ser que, mig en broma, vaig anomenar el projecte com a Àries. Durant tres mesos vaig anar desenvolupant l’algoritme, ajustant tot per aconseguir que, sense cap errada sempre apareguessin Hamal i Sheratan en la mateixa posició. Amb el temps, de tant mirar, acabes identificant punts de llum més petits, sempre els mateixos, però va haver-hi un dia que fou diferent.

Acabava d’instal·lar la darrera versió després de retocar un parell de punts del programa, la imatge d’Àries però no era la mateixa, Sheratan, que sempre tenia una mida bastant estable, havia minvat, com si estigués fent implosió. Vaig cridar un dels astrònoms. – Crec que hauria de veure això. – L’home va mirar. – Què he de veure? – Sheratan, a mi, em sembla més petita que de costum.

L’home aixecà el cap i mirà les coordenades de les manlleves, feu uns càlculs i cridà als seus companys, en poques hores tenia tot l’equip mirant taules i el visor del telescopi. – Ho sento però no podrà tocar més el telescopi per uns dies, volem seguir aquest esdeveniment. – Poden fer servir el programa, si més no, per provar-ho? – És segur? – Sou davant una prova.

Els hi vaig fer les quatre explicacions que necessitaven per fer-ho servir, a la fi no era massa complicat, les coordinades del laboratori no calia tocar-les les d’Àries eren a la base de dades i l’hora es calculava a partir del rellotge de l’ordinador que s’actualitzava cada hora a través d’una connexió segura amb un rellotge atòmic del que desconec la seva ubicació.

Quatre dies després rebia una trucada, em convocaven a una reunió d’alt nivell, paraules textuals, unes hores després em recollia un cotxe que em portava a l’aeroport i m’embarcava en un avió privat, sense cap anagrama que l’identifiqués. A l’avió un parell d’astrònoms de l’observatori em saludaren efusivament, no és per menysprear la meva feina, però tampoc no era per tant, vaig pensar.

Uns minuts més tard entrava el director de l’observatori i seia al meu costat. – Bon dia. Ja li han dit el què? – Bon dia, doncs la veritat és que no. Tan meravellós és el meu programa? – Vaig preguntar fent broma. – Està prou bé el programa, però no és pas això. Vostè va dir que Beta Arietis li semblava minvada. – Sheratan? Sí. – Això podia ser que efectivament estigués minvant o que alguna cosa passés pel davant. – Ara em dirà que és la segona opció.

L’home va somriure. – Molt perspicaç! I què podria ser, segons vostè? – El més lògic seria pensar en un planeta que girés a l’entorn de l’estrella. – No és el cas. – Potser un asteroide? – També podria ser, però hi ha un petit problema, les òrbites dels asteroides són el·líptiques com les dels planetes però això que va veure està fent un recorregut aparentment lineal. – podria ser un meteorit? Un pedrot que se’ns apropa?

- Podria, però sospitem que no ho és, però l’avorriria amb els raonaments. El que és segur és que se’ns apropa, i que emet algun tipus de senyal que fins ara no havíem sentit. – Què vol dir? – Encara res. A la reunió en parlarem amb d’altres observatoris, i de la gent de SETI. – Allò em va esglaiar. – Extraterrestres? – Vaig dir mecànicament. – No ho sé, tanmateix si puc dir-li una cosa, benvingut a la història de l’astronomia.

L’avió va aterrar en un aeroport que, o era militar o estava pres per l’exèrcit. Ens van registrar l’equipatge, ens van fotografiar amb l’excusa de fer-nos una targeta d’identificació, i ens van portar a una sala de conferències. La sala ja era plena a vessar, així que vam mirar on seure i quan ja havíem localitzat un grup de cadires on seure el director em va agafar pel braç. – No, vostè no va aquí, avui te seient reservat.

I així em vaig veure a dalt de l’escenari, assegut al costat del director de l’observatori i enmig d’un munt de gent que de ben segur sabia molt més que jo del que estava passant. – Perdoni, però el meu anglès està una mica oxidat, fa molt de temps que no en parlo. – No pateixi, parli en castellà, hi te un intèrpret. – Allò m’acollonia.

Em vaig posar els auriculars i immediatament vaig sentir una veu. – Buenos días, soy Adam Lopes, su interprete, Confirme que me oye, por favor. – Sí, l’escolto ... Perdón, si, le oigo, Buenos días. – Després d’unes quantes indicacions més ja sols en tenia un neguit. Què havia de dir quan em toqués parlar? I així li ho vaig preguntar al director. – El que va veure, tan sols això, no s’estengui en explicacions sobre el programa, i no pateixi, tothom sap que no és vostè especialista.

La xerrada no va trigar gaire a començar, afortunadament em van fer parlar molt poc i em van felicitar i donar les gràcies per la meva col·laboració. Després d’això la resta van ser explicacions dels responsables dels diferents observatoris, explicacions de les que no entenia ni un borrall tot i que al final em sonava tot, com quan estàs amb gent que parla una altra llengua i després de quatre hores continues sense entendre’ls però juraries que sí.

El que vaig entendre era que l’objecte estava dins el nostre sistema, que avançava en una ruta lineal, no el·líptica, que patia correccions sobre la ruta totalment anàrquiques respecte a les forces d’atracció dels asteroides i planetes, en definitiva que no s’assemblava a res conegut. Per altra banda la seva ruta passaria, si no hi havia més canvis, molt a prop del nostre planeta. El punt i final el posava el responsable del SETI, he de dir que l’havia vist tota l’estona amb un mig somriure sospitós i de fet va ser l’únic que va provocar una exclamació general.

L’home es va aixecar i va dir això: - Senyors, si que s’assembla a alguna cosa que coneixem, indubtablement encara no estem segurs però voldria que veiessin aquestes imatges, obtingudes des del HST II aquest matí. – La gent es va exclamar abans que pogués girar el cap, malgrat això vaig sentir una esgarrifança.

La imatge, tot i que no era massa definida, semblava alguna mena de vehicle espacial. Mentre, el responsable del SETI seguia les explicacions, de les quals sols recordo la seva insistència en els senyals emesos per l’objecte, senyals que si bé es repetien constantment semblaven massa llargs i complexos com per ser radiacions naturals.

Després d’això vam anar a sopar i a dormir, havia passat tot el dia entre el viatge i la reunió, una reunió llarga i, per la resta dels convocats, extremadament enriquidora, però que a mi em va semblar bastant pesada. El sopar va ser un seguit de gent saludant-me efusivament, fins i tot algú en un espanyol macarrònic em va dir que m’envejava.

De bon matí un avió em tornava cap a casa, això sí després ser instruït per un grup de científics del perillós que podia ser escampar la noticia abans de temps. De tot això ja fa més de seixanta anys i en tot aquest temps no he tingut cap més notícia fins fa uns dies quan vaig rebre una trucada informant-me de la mort del director de l’observatori.

A la vetlla vaig coincidir amb un dels astrònoms d’aquella època, vaig gosar de preguntar-li dissimuladament. – Que tal va l’estudi sobre Àries? – L’home no va poder evitar un somriure, em va portar a un lloc apartat i em va dir. – Ja ha parat, està més enllà de la Lluna i no es mou des de fa més de quatre anys tot i que les emissions continuen. Hem enviat una llançadora amb experts per abordar-ho.

Vaig pensar de fer-li la pregunta clau, però ell se m’avançà. – Creiem que no hi ha ningú a dins, si més no viu, tanmateix d’aquí a tres mesos sabrem si ens equivoquem. – Al dia següent rebia un correu sense remitent amb una fotografia i cap explicació, efectivament allò no podia ser un pedrot. No he indagat més, segur que d’aquí a uns anys serà públic però no crec que l’arribi a veure.