dimecres, 27 de gener de 2010

Decisió

Aquell matí em vaig aixecar disposat a canviar la meva vida. Havia de ser dolent, volia ser dolent, trencar les normes i ser capaç de dir al meu cap que ja n'estava fins al capdamunt de les seves impertinències, de la seva incompetència i de les seves apropiacions.

Com que imaginava el resultat, liquidació i al carrer, vaig optar per vestir-me de diumenge, es a dir, texans esquinçats, camisa de quadres, jersei de llana amb els colzes desgastats i unes bambes amb restes de pintura de la darrera vegada que vaig pintar a casa, em vaig mirar al mirall avui pintava bandarra total.

Vaig enfilar carrer avall fins arribar al metro, tip de ser l’únic que picava la targeta, vaig saltar per sobre les barres entrebancant-me amb un peu i anant a parar a terra, sort que vaig poder posar les mans sinó hores d’ara la meva cara formaria part del terra de l’estació.

Sense defallir per l’incident vaig baixar a l’andana, el tren va parar deixant just davant meu l’espai entre els dos vagons, vaig apropar-me a la porta i sense esperar a la sortida de la gent vaig entrar-hi. No sé si l’heu viscut mai, però us puc assegurar que els colzes de les iaies s’haurien de classificar com armes letals.

Vaig cercar els seients reservats però estaven tots ocupats i després del cop de colze no estava com per barallar-me amb ningú així que vaig seure en un altre lloc. Quan estava a punt d’arribar a la meva parada em vaig dirigir a la porta, vaig veure el pom d’emergència, vermell com un semàfor, no m’hi vaig poder resistir. El tren es va parar amb tota normalitat a la parada mentre jo em mirava el pom a la meva mà deslligat del sistema d’emergència.

Em va treure del tren d’una empenta un manso que feia tres com jo, no pas perquè en critiqués la meva acció sinó perquè no li deixava pas. Una vegada a l'andana vaig esperar que tothom hagués pujat a les escales mecàniques i, dissimuladament, vaig prémer el botó d'emergència, l'escala es va parar i va fer marxa enrere, aquell botó no era per parar sinó per canviar el sentit, vaig acabar sota un munt de gent que era literalment vomitada per l'andròmina.

Amb el cos adolorit per la pressió de ves a saber quantes tones d'humanitat vaig decidir seguir el meu camí, a la fi el que volia era enviar a pastar al meu cap. Vaig sortir al carrer i després de cinc minuts caminant arribà a l'entrada de l'edifici, hauria de passar la targeta que m'identifica com a treballador perquè el torno girés, vaig passar la targeta i vaig saltar sobre el torno, no recordava que ja havia comprovat que no era una habilitat meva això de fer salts.

Després de deixar-me una part del nas en forma de taca vermella al marbre del vestíbul, aquella vegada no vaig estar a temps de parar el cop amb les mans, m'aixecaren de terra el guarda de seguretat i la recepcionista, llàstima que no pogués enfocar, era la primera vegada que hauria tingut una visió en profunditat del seu pitram.

Després d'assegurar-los que estava bé, cosa evidentment falsa, vaig seguir fins l'ascensor, entrà i esperà l'arribada de la meva planta, la vuitena, ... segona, entraren dues dones xerrant, cinquena sortiren les dues dones, entraren dos comercials dutxats amb perfum d'home; em preguntava si no s'havien adonat que olora igual que quan has cagat i no t'has netejat bé; novena ... I la vuitena? Merda, m'havia oblidat de prémer el botó. Els dos comercials sortiren deixant un rastre podent, entrà una noia que ensumà i em feu una mirada condemnatòria.

Vuitena. Vaig sortir embalat cap a la porta del meu cap, la secretària no hi era, vaig fer un amag de picar la porta, per sort em vaig adonar, vaig baixar la ma fins al pom i obrí la porta. - Estic fins als coll... - Llavors em vaig adonar que no hi havia ningú al despatx, em vaig girar i vaig veure un company que s'entestava en solucionar un solitari.

M'hi vaig apropar. - Coi nano! Que t'ha passat? - Res, un entrebanc. - Doncs t'has deixat mitja cara! Més val que vagis a que et curin. - Després. On és el cap? - El cap? Enlloc, no tenim cap, si més no pel moment. - No t'entenc, què ha passat? - Ahir, després que et clavés l'esbronc, va entrar la secretària, i una mica després el director. - I? - diguem que no li estava dictant cap carta.

De sobte em vaig sentir malament, jo ja sabia de temps ençà el que passava, a la fi, vaig conèixer l'anterior secretària, una gran professional de l'administració, per contra aquesta ... francament, crec que el meu ex-cap la portava posada quan va entrar per primera vegada. - Llavors ara? - Ara ha de venir el nou cap, no sé quan, però ha de venir. - Doncs me'n vaig a que m'arreglin això. - Vaig dir assenyalant el meu nas. - Si avui vingués el nou cap m'excuses, sisplau.

Vaig agafar l'ascensor, premé el botó, sortí de l'edifici passant la meva targeta, baixà al metro marcant el viatge, esperant a que tothom sortís per poder entrar, arribà a casa, em posà roba menys destralera i anà al centre de salut per veure si em feien res. Sovint les coses roden soles i tractar de sortir-te'n del propi paper no serveix de res.


5 comentaris:

plugim constant ha dit...

Excel.lent. El teu personatge deu tenir un bon àngel de la guardia. Salut!

Striper ha dit...

Desitjo que ja estigui millor de la pàtacada.

Rita ha dit...

Un bon relat i un gran optimisme per part teva. :-)
Petons!

Grocdefoc ha dit...

El trobo molt bo aquest relat, Josep B. Qui no és dolent no sap ser-ho encara que ho vulgui ser.
M‘has fet pensar en aquella altra historia, la d’aquell que es proposa atracar un banc i es dedica a preparar-ho tot fins el mínim detall durant molts mesos amb pensament, cos i ànima. El dia abans de l’atracament, va i li toca la loteria que el fa milionari. Tot i la seva sort, encara es pregunta si ha d’atracar el banc... Ja sé que les històries no s’assemblen, però m’hi has fet pensar.
L’única crítica que espero sigui constructiva, és dir-te que en el teu relat hi ha una frase que no veig del tot clar si està ben escrita: [...un manso que feia tres de mi...]. ¿Podria ser “... un manso que en feia tres com jo...”?
Continuo passant-m’ho molt bé llegint les teves històries.
Coneixes www.relatsencatala.com?, crec que allí les teves històries també serien benvingudes.
Fins a la propera, M. Pilar

Josep B. ha dit...

Plugim: Potser sí, però amb molt mala baba.

Striper: Les patacades passen.

Rita: Gràcies.

Grocdefoc: Gràcies, tant pel comentari com per la correcció que aplico tan bon punt Internet em deixi.