dimecres, 29 de juliol de 2009

Benvolguda veïna del davant

Benvolguda veïna del davant:

Estic convençut que és tot un cúmul de casualitats, tot i que algú em dirà que les casualitats no existeixen, de totes maneres em preocupa aquesta situació tot i que la història és tan dilatada que potser no importa tant.

Et posaré en situació, des de casa tinc una vista perfecta de les teves finestres del menjador, el bany i la porta del balcó d’una habitació de casa teva, la del bany sé que ho és perquè em recorda la del bany de quan jo tenia menys de deu anys i no patirem per ella, amb prou feines sé si el llum és encès o no.

La primera vegada va ser quasi una broma, veure aquell striptease velat per la persiana baixada em va sobtar i reconec que, una vegada passat, em va divertir més la meva reacció, més aviat manca de reacció, que no pas el fet del que veia, a la fi no vaig veure més que ombres, molt suggerents això sí.

La segona vegada va ser un matí de dissabte, potser diumenge, jo sortia a penjar la roba d’una rentadora, per a mi penjar la roba no és cap problema, m’ajuda a relaxar-me, poso les peces grans primer, després les petites, i amb les més minses aprofito els espais sobrers. Tu eres pintant la barana, portaves una bata i seies a una banqueta, res d’estrany fins que et vas girar i vas quedar cames obertes directe al meu camp de visió. Blanques.

Vaig fer via per acabar ràpid, a la fi tot el que podia veure ja estava vist i no em venia de gust quedar-me palplantat, tot i així recordo aquella estona com bastant llarga, això sí, tinc la sensació que no eres conscient del que passava.

La tercera va ser molt curiosa, la persiana del menjador la tenies pujada, els llums tancats indicaven que segurament eres fora malgrat això i després de penjar uns pantalons m’hi vaig trobar amb la teva imatge, corrents cap a la finestra per abaixar la persiana a corre cuita en roba interior, blanca, i amb un somriure nerviós.

M’hi vaig imaginar una d’aquelles reaccions que pensades després arribes a la conclusió que ningú no t’hauria vist així si no haguessis volgut abaixar la persiana. Tot i així aquesta vegada penso que sí eres conscient de la meva presència, de fet miraves cap a on era jo.

La quarta va ser una coincidència doble, tu penjaves la roba al teu balcó, jo la meva al meu xafareig, tot normal fins que vas entrar a l’habitació, t’hi vas girar i, no sé perquè, en aixecar-me d’agafar una peça de roba et vaig veure amb el vestit aixecat i una panoràmica complerta de les teves calces, blanques. Ja em perdonaràs però en aquest cas, no trobo raonament, entrar, girar cent vuitanta graus i aixecar-se el vestit per mirar no sé què a l’alçada de la goma.

Entenc que les casualitats per força improbables que siguin passen, entenc que de vegades tenim el cap a Honolulú, entenc que de vegades reaccionem aconseguint tot el contrari que no pas volíem, sé que seguiré penjant la roba al meu xafareig i probablement hi hauran més trobades així tot i que tu preferiries que no i jo preferiria que fos quelcom volgut, però voldria demanar-te, per no fer-ho monòton. Podries fer servir calces d’un altre color?

4 comentaris:

Marc ha dit...

Quina canya de veïna. amb la meva només intentem putejar-nos el màxim.

Ara que tampoc voldria veure-la en roba interior :-/

Ana ha dit...

Si, masses casualitats no? Si més no espero que valguin la pena les vistes. He rigut molt amb l'última frase, la de que faci servir un altre color. Sempre li pots deixar unes calces d'un altre color a la bústia ;)

Anònim ha dit...

jejejeje
veines com aquesta no es troven tots els dies!!!

jo tinc un cas semblant, pero en veí

Desig
http://deseo73.blogspot.com/?zx=393851c1d3564df3

skorbuto ha dit...

Marc: Amb aquesta difícilment em creuo de fet la tinc al davant a més de vint metres, així que discutir no discutirem, i tot i que no el busco està de bon veure.

Ana: No gosaria de deixar-li res a la bústia.

Desig: Si està de bon veure, felicitats.