Una distorsió! Havíem trobat una distorsió! Per primera vegada a la història l’ull humà podia veure en directe una distorsió d’espai i temps.
Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.
Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.
Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.
Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.
Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.
La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.
Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?
El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?
Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.
Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.
No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.
M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?
Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.
Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.
Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.
Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.
Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.
La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.
Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?
El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?
Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.
Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.
No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.
M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?
14 comentaris:
M'ha agradat la idea del relat, ara a aquests dos se'ls ha girat feina!
Genial relat! I trobo el quadre molt ben ecollit!!
M'agrada aquest final ... Quin mon per descobrir..
Encara que es mes complementari que paralel.
Anem-hi tots doncs a entrar en aquest altre món! ben plantejat!
Genial! M'encanta el final.
Molt bona història i aquest final... m'has fet pensar en Calvin & Hobbes.
Perfecte; original i sorpresiu...
fantàstic!! :)
Ooh, has trobat l'Stargate!! No un, hi ha mils d'universos que descobrir!! Bon viatge, esperem més relats amb les seves aventures!
Bon relat, molt bona idea :)
Un forat de cuc! Una eina per no parar ni deixar d'apendre mai! Un relat molt bo!
Uhm.... moralina? Qui no s'arrisca, no pisca! :D
Molt ben trobat!!!
Un forat? Aquesta idea m'agrada, pensar què hi ha més dimensions. Genial.
Gràcies per la visita al meu blog, encantada de coneixe't.
Salutacions
Xexu: Més que feina tot un món.
Glam: La idea del quadre és dels Relats conjunts, no pas meva.
Striper: Potser sí.
Elvira FR: Ja m'agradaria tenir-ne l'opció.
Kweilan: Gràcies.
Jordi Casanovas: Home, sí, Calvin & Hobbes hi viuen en mons paral·lels, però són els de la imaginació d'un nen, aquí el personatges intenten ser més adults, però ves a saber, potser també són una mica nens.
Ramon i Clarissa: Gràcies.
Pd40: Ostres, no m'havia plantejat la possibilitat de seguir-los el fil ... M'ho pensaré.
Nymia: No exactament, els forats de cuc són,segons les lleis de la fantasia cosmonàutica (crec que també hi ha alguna cosa a la teoria de la Relaitvitat) uns punts de concentració d'energia que traslladarien qualsevol objecte a un altre punt molt distant en l'univers. En aquest cas el desplaçament en l'espai seria cero ... o potser no, ves a saber.
Alepsi: No era la meva intenció posar-hi moralina, en tot cas si del text s'extreu això ja em va be.
Tonina: Igualment.
Publica un comentari a l'entrada