divendres, 16 d’octubre de 2009

Fortor

A gat mort, un terrible ferum a gat mort envaïa les nostres pituïtàries, ningú no sabia d’on emanava aquella fortor que ens feia venir basques als més posats en ambients pudents, però aquell dia la ciutat sencera es despertà sota els seus efluvis.

El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.

La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.

Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.

Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.

Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.

Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.

Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.

El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.

Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.

Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.

Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.

Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.

Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.

Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.

Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.

Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.

Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.

Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.

3 comentaris:

Striper ha dit...

Un post amb gust de triller i rarafons ecologica, magnific.

Joana ha dit...

Quina angoixa m'has fet patir!
Fins i tot he notat certa oloreta... :)

Josep B. ha dit...

Striper: No m'atreviria a dir-li thriller.

Joana: De fet era la meva intenció (Sí ja sé que sóc dolent)