dimecres, 25 d’agost de 2010

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Bufff.... tinc un bon amic que sempre em diu: Joana, jo soc crsitià, no catòlic...
Espero veure la diferència algun dia.

GURMET ha dit...

Jo sempre qhe pensatt que fora de la manipulacio del poder en benefici propi els valor de la religio son força bons i etics. I m'agrada molt la actuacio de els cristians de base a les parroquies.

Stel ha dit...

el que més em sorprent, es que encara hi ha molta gent, i molt jove, que continua creient i molt!

Josep B. ha dit...

Joana: Jo també ho deia, fa molts anys.

Gurmet: Benvingut, De cristians de base hi ha molts, tanmateix si t'agrada el que fan no és perquè siguin cristians sinó perquè són ells, no veuràs ningú que abandoni la fe i es converteixi en un bandarra si no ho era prèviament.

Stel: Cert, però no sovint aquestes creences es basen més en la pròpia inseguretat (Superman sàlva'm, que deia Homer Simpson") que no pas en la convicció, molts d'aquests joves arribaran a l'edat adulta oblidant les seves creences actuals.

Josep B. ha dit...

Se m'oblidava, Stel: benvinguda.