dimecres, 9 de març de 2011

Tingues amistats

Ves per on, vaig ser capaç d'escriure-li una nota, una curta nota on li deia que m'agradaria de conèixer-la, de fer un cafè amb ella i fer-la petar una estona. Després de tant temps quedant-me embadalit quan la veia sortir al balcó, quan em quedava garratibat al metro, si coincidíem, en plantejar-me apropar-me a dir-li res.

La resta va ser relativament senzill, el carrer de l'altra banda de l'illa, tres escales, quatre plantes, sort que eren plantes de dues portes. M'escolà a la porteria i deixà la nota a la bústia. Ja estava fet, si en uns quinze dies no responia ho deixaria estar, a la fi, era conscient que no era un sistema gaire ortodox i podia ser contraproduent.

Però les primeres noticies no es van fer esperar, tot i que no eren les que esperava. Va sonar el timbre, en obrir la porta vaig poder veure una dona de cabells rossos, segurament de pot, ondulats per una permanent en caiguda lliure i aspecte de jugadora de rugbi, maca i imponent.

Va treure la placa i me la va mostrar per identificar-se. - Es vostè qui ha escrit aquesta carta? - Va preguntar sense miraments. - Era la nota que havia deixat a la bústia. - Porta les meves dades i la meva signatura, sí. Hi ha algun problema? - Potser s'esperava una negativa perquè va dubtar per un moment. - I pot dir-me què pretén amb això? - Exactament el que he escrit.

Em va mirar d'amunt a avall, intentant fer-se una idea de amb qui tractava. - No sembla tan tímid com diu a la nota. - Si intentés lligar amb vostè ja li dic que ho seria, per a la resta sóc bastant descarat, fins i tot una mica prepotent.

Va fer una ganyota. - Miri, l'Adelaida és la meva amiga i no m'agrada que els borinots la empaitin. Si me n'assabento que la molesta ... - Perdoni, però ve en qualitat d'amiga o de policia? Perquè la diferència és radical.

El tall la va descol·locar de nou. - Quina és la diferència? - Primer de tot, si ve en qualitat de policia és perquè hi ha, si no una denúncia, si una reacció negativa per part de la seva amiga, en aquest cas, li asseguro que penso seguir al peu de la lletra el que dic a la nota, si ella no mostra interès jo no insistiré, la seva amiga no ha de tenir por. Per contra, si ve en qualitat d'amiga no hauria hagut d'ensenyar-me la placa, per cert, no venen de dos en dos?

La rossa es va envermellir de cop, sabia que teia raó, les suspensions per fer servir la placa en temes particulars havia suposat per a molts veure truncada la seva carrera. - No pateixi, entenc que li preocupi la seguretat de la seva amiga, de totes maneres vull entendre que si li ha donat la nota a vostè puc donar per fet que no li interesso.

La rossa feu un gest amb la mà. - No, no, si l'Adelaida no sap que li he agafat la nota. - Per un moment van passar pel meu cap totes i cadascuna de les entremaliadures que li podia fer. - Ja, això vol dir que vostè és d'aquelles amigues que volent ajudar aixafen la guitarra. - El vermell de la cara de la rossa arribà a límits insospitats. - Li asseguro que la hi torno ara mateix. - I això què canvia? - La rossa que ja girava cua es va tornar amb una mirada entremaliada i un somriure. - No penso respondre a això.

I així em va deixar, amb l'angunia de no saber si l'Adelaida estava interessada o no. Si més no ara ja sabia el seu nom, cosa que podia haver esbrinat quan li vaig deixar la nota, però anava tan esperitat que ni m'hi vaig parar.

Vaig seguir amb el matí de dissabte, la rentadora havia acabat i anava a penjar la roba, vaig poder veure la rossa parlant amb l'Adelaida al balcó, no s'escoltava el que deien però els gests d'una i altra em feien pensar que no voldria estar al lloc de l'amiga policia.

Havien passat els quinze dies, jo ja donava per fet que l'Adelaida no trucaria així que vaig seguir la meva vida, però vet aquí que m'hi vaig trobar de nou amb la mossa rossa. - Què tal agent? - Li vaig deixar anar. Ella va tornar a envermellir. - El coneixes? - Preguntà el seu company de patrulla, o com li diguin – Sí, és un veí ... - va respondre tractant d'evitar més explicacions - ... t'importa deixar-nos un moment? - No, i ara. Bon dia senyor. - Bon dia. - Vaig respondre.

Quan el mosso s'havia apartat prou la mossa rossa es girà cap a mi amb una mirada assassina. - Què vol? - Em va preguntar de mala manera. - Res, sols la saludava, de fet ni tan sols la buscava. - Ja i ara em dirà que passava per aquí i ha parat a fer en cafè. - Tant com passava ... no, però si que he parat a fer un cafè, un Blue Mountain per ser exactes.

Vaig acabar el cafè i enllestí. - I ara me'n torno a la feina, que tinc per unes quantes hores fent proves. - L'ha trucat? - Qui? - L'Adelaida. - No, de fet ja no hi pesava ... com vaig dir. - Li ho recordaré. - Agent, li seré franc, no faci d'amiga aixafa-guitarres, cada vegada que intervingui serà pitjor, si ella tenia algun interès vostè ho va tallar, si ara torna a intervenir, ella acabarà odiant-me, sap millor ni li digui res.

Vag sortir del bar deixant la mossa rossa a dins el seu company era atenent un grup de turistes perduts. vaig tornar a la feina i oblidà la conversa.

(Continuarà)

3 comentaris:

khalina ha dit...

vaja, vaja. Hi ha amics que es passen amb el seu afany protector.
Doncs bé, esperarem per saber què passa amb l'Adelaida.

Josep B. ha dit...

D'aquí a poc, Khalina, la veritat és que els estudis em treuen molt de temps.

khalina ha dit...

seguim esperant. Els estudis el primer