dilluns, 3 de gener del 2011

Feia tant que no la sentia així

Ella va ser el meu primer amor, un amor adolescent no correspost, el centre d'un infern del que, ara en sóc conscient, jo era l'únic autor. La vaig estimar amb delir, no sé si dir-ne bogeria, però mai vaig tenir el favor que volia d'ella.

Mai no ho vam parlar després però suposo que el seu record de mi d'aquella època deu ser digne dels pitjors malsons de qui llavors no era més que una nena. Jo també era un nen, aclarim-ho, i vaig ser covard incapaç de dir-li que sentia però alhora un borinot.

Tampoc no va ajudar el fet que, a les darreries, es convertís en una mena de musa per a, si fa no fa, uns nou borinots més i com que el borinot més antic, es a dir, jo, no havia tingut els nassos de dir res, vam entrar en una voraginé de la que, avui entenc, ella devia voler escapar.

He de dir que no hi havia cap raó per aquella situació, era maca, els seus cabells i els seus ulls em feien tornar boig, però no la recordo com la noia del grup més exuberant ni tampoc no anava llaurant el camí perquè els nois l'hi anéssim al darrera, no vestia extremada, no incitava, no ... no sé que va passar perquè fos, sospito que a despit seu, el centre d'aquella bajanada.

La vaig veure de nou moltes vegades en aquests trenta-cinc anys però no va ser fins la darrera vegada, ara farà uns mesos, que la vaig tornar a veure com la veia llavors, vaig sentir de nou la força que m'atreia als meus tretze anys i vaig recordar com me l'havia estimada.

M'apropo als cinquanta i, fora de moments puntuals, ja no m'arrosseguen les sensacions, afortunadament he aprés a gaudir del que se'm dóna i vaig gaudir de la conversa, de la seva presència i de la sensació que ella també en gaudia.

Hi ha molts moments als que voldria tenir la capacitat de viatjar en el temps per dir-li quatre coses en aquell marrec i quan ens vam separar al metro va ser un d'aquests moments. No penso en recuperar res, no hi ha res a recuperar, em sento agraït pel moment viscut, per tornar a sentir el que havia sentit per uns instants i per no sentir-me rebutjat com m'havia sentit.

10 comentaris:

Judit ha dit...

El temps té això: que ens fa créixer. Però que bonic poder tornar a sentir per uns moments el que vas sentir anys enrere...
Ah! jo també li diria quatre coses a la nena que era fa uns anys... i alguna estirada d'orella també li faria!

Carme Rosanas ha dit...

Una bonica història! Que crec que tots podem fer una mica nostra.

Rita ha dit...

Una història bonica i tendra, potser li ho podries comentar i fer-la sentir afalagada i tot...

Bon any, Josep!

montse ha dit...

T'animo a què li expliquis l' atracció que senties per ella, quan eres un nen.
Potser això serà l'inici d'una relació.

Joana ha dit...

Cert... viatjar en el temps i poder expressar... seria magnífic!
Bon any bonic.

Josep B. ha dit...

Gràcies a totes pels comentaris.

De totes maneres no te gaire sentit explicar-li i fins i tot podria ser contraproduent. Tots dos tenim feta la vida i una cosa que he aprés al llarg d'aquests anys és no crear situacions dubtoses (una mica d'allò de si no vols pols no vagis a l'era)

D'altra banda crec que ella ho tenia molt clar en aquella època, millor deixar-ho en aquest darrer bon record.

Anònim ha dit...

M'ha encantat el relat! Per fi un conte que comença i acaba al mateix post i no arribo a misses dites! Genial!

zel ha dit...

Res com aquest amors preadolescents, un record inesborrable!

khalina ha dit...

Quan trobes amors del passat, tot és ben curiós. Tornen les sensacions d'una altra manera

khalina ha dit...

Quan trobes amors del passat, tot és ben curiós. Tornen les sensacions d'una altra manera