Eternitat, primera part

Vaig conèixer en Pere Sabater en el pitjor dels moments per conèixer una persona. No us avorriré amb termes policials que no venen al cas, aquell dia començà amb un doble assassinat al mig del carrer, una dona i la seva filla havien estat tirotejades. Feia més de trenta anys que no havíem tingut cap cas semblant.

En Sabater era el marit de la dona i pare de la criatura, quan el vaig anar a veure a l'hospital, havia patit un atac d'ansietat, em vaig trobar amb un home de mitjana edat, amic de la bona taula i poc amic de l'exercici, estava estirat a la llitera mentre li prenien la tensió. M'hi vaig identificar, no em va donar opció a seguir. - Qui ha estat? Per què? A qui he fet mal? - Això és el que pretenem esbrinar.

De l'interrogatori vaig treure poc o res, era un tècnic, sense capacitat per acomiadar ningú, deslligat de qualsevol tracte amb clients o proveïdors, de classe mitjana - baixa, vivia en un barri adient al seu estatus. de la investigació, comptes corrents, lloc de treball, etc. vam treure conclusions similars.

Durant tres setmanes vaig llegir i rellegir la informació, vaig tornar a investigar els comptes, possibles comptes paral·lels ... Res, o es tractava d'un geni o no tenia res a amagar. La investigació va canviar de rumb quan, interrogant el Pintures, un dels meus confidents, em va comentar que tenia informació sobre l'assassinat. - Va, Pintures, saps que et puc complicar la vida si no xerres. - Ja la tinc de complicada, m'acabes de treure gènere per tres mil euros. - Però si són polseres de plàstic amb una enganxina! - Power Balance! Se'n diuen Power Balance!

No ve al cas però es tractava d'unes polseres que s'havien venut a principis de segle fins que van ser prohibides pel ministeri de Sanitat i ara algú les havia tret de l'oblit i es venien al mercat negre. - Saps que no es poden vendre. - Torna-me-les i t'explico el que he sentit. - explica-m'ho i si és interessant parlem.

El Pintures va acotar el cap. - Ets pitjor que la meva dona. - Ho dubto, mai has sortit d'aquí amb més blaus dels que portaves en entrar. - Va ser un error. - Què va ser un error? - Havien de pelar una altra dona. - I la nena? - Danys col·laterals. - Qui? - Qui què? - Qui va cometre l'error? - Els àrabs, volien pelar la família del cap dels moldaus, un desacord, ara les famílies dels moldaus són a raser.

Els anomenats àrabs eren una màfia sortida del desaparegut exèrcit saudí, van fugir d'Aràbia en caure la monarquia, acostumaven a extorsionar les comunitats musulmanes, traficaven amb drogues de disseny i darrerament amb combustibles fòssils. Els moldaus eren en realitat una branca de la màfia russa, especialitzats en extorquir les comunitats originàries de l'antiga Unió soviètica, prostitució i tràfic d'òrgans, darrerament també havien volgut ficar cullerada al petroli. Ara ja sabia perquè no trobava res, no hi havia res a trobar.

En Sabater em va venir a veure dilluns com feia des del dia del crim. L'home em mirà amb una mirada trista. - Gràcies, ja sabia que havia estat un error ... quins fills de puta ... un error ... M'ho van dir l'altre dia, em van parar al carrer, em van ficar en un cotxe i em van portar a veure un moro gras que parlava en espanyol. Em va recomanar d'oblidar-me. Sap, mai no havia sentit odi cap a ningú però ara, quan em creuo amb algú amb aspecte àrab ... Ho sento, sé que no tots ho són ... però ... - No va acabar la frase. - Com es fa per deixar d'odiar? - No ho sé. - Bé, la indemnització servirà per alguna cosa. - Quina indemnització?

L'home em mirà directament als ulls, aquella mirada era profunda i fosca, delatava clarament una ment turmentada maquinant un pla, em va fer por, autèntica por. - Inspector, oblidi-ho, serà menys infeliç. - Aquella va ser la darrera vegada que va venir a veure'm.

Varem seguir amb la investigació i vam arribar a tenir un nom: Ayman Hazbun, un assassí professional. Desgraciadament la localització d'aquest element era inviable, si més no als que hem de seguir les regles. Hazbun vivia amagat a l'Azerbaidjan i sols sortia per realitzar els “encàrrecs”. Després de la dissolució de la federació russa l'Azerbaidjan s'havia convertit en un cau d'assassins a sou, amb un govern supeditat a les màfies i sense cap relació amb la diplomàcia internacional.

Vaig anar a fer una visita a en Sabater, no tenia obligació, de fet em podien amonestar però donat el cul de sac on es trobava la investigació vaig pensar que no passaria res. No el vaig trobar a casa, i ningú del veïnat sabia on havia anat. - Un dia vam veure el rètol d'”en venda” i res més. Des de la mort de la dona i la filla no parlava amb ningú, crec que ni tan sols anava a la feina. - em comentà un veí.

A l'empresa on treballava em van confirmar que feia temps que havia demanat la liquidació, vaig recavar informació a l'Institut d'Ocupació però no s'havia donat d'alta a l'atur. Res, s'havia volatilitzat. Al cap d'uns dies amb una trucada internacional es va posar en contacte amb mi. - M'han dit que em buscava. - Sí, volia posar-lo al corrent de la investigació. - Li ho agraeixo, però ja estic al corrent. - Què vol dir? - No poden agafar a Ayman Hazbun, no poden vincular-ho a la màfia àrab, no poden ... - Ho sento, però li asseguro que seguirem a sobre el cas ... - No s'esveri però no cal, hores d'ara estic en la grata companyia dels assassins intel·lectual i material de la meva família.

Se'm va glaçar la sang. Què feia aquell home amb aquella gent? - Sap? Anem a jugar al científic boig, jo seré el científic i ells ... bé ells seran els conillets d'índies. - Sabater, faci el favor, si ens els lliura seran jutjats i condemnats. - I ara! vostès no tenen jurisdicció aquí. - On és? - Fora de la Unió, lluny de qualsevol sistema judicial, lluny de qualsevol policia. - Sabater, li prego que no faci res del que pugui penedir-se, ja li vaig explicar qui és aquesta gent, si torna ara podrà viure segur.

A l'altra banda es va fer un llarg silenci. - Sabater? Hi és encara? - Podria dir-se que sí, que hi sóc encara. - Sisplau, aquí podrem fer justícia. - No vull justícia, vull venjança, una llarga i càlida venjança. - Entén el que pensa fer amb la seva vida? - Vida? La meva vida va desaparèixer amb la meva família, ara n'estic fent una de nova, i no sóc l'únic. Tinc una idea, uns col·laboradors passaran a recollir-ho un dia d'aquests i podrà visitar les instal·lacions del meu nou negoci. Ens veiem inspector.

Va penjar sense donar-me peu a dir res més. Mentre parlavem havien intentat localitzar la trucada. - Saps si al mig del pacífic-sud hi ha alguna illa? - Les illes Hawaii. - No, més al sud, a mig camí de Nova Zelanda, l'Antàrtida i Xile, les coordinades són: -44.893239,-15.43213. - Vaig mirar a l'ordinador, allò era exactament al mig de l'oceà pacífic-sud, i si no s'havia format una illa volcànica en les darreres vint-i-quatre hores allà no hi havia res.

Va passar prop d'un més, des de la conversa amb en Sabater, el meu confident em va confirmar que el cap de la màfia àrab, havia desaparegut, que totes les màfies estaven neguitoses perquè els seus membres desapareixien de la nit al dia, sense cap explicació i que sempre apareixia una targeta de visita. - Em pots aconseguir una? - La targeta no, però una còpia sí. - Em va atansar un parell de pamflets, un d'ells en àrab i català, l'altre en rus i espanyol. - Diuen que passa a tota Europa fins i tot sembla que a Sudamèrica també hi ha hagut algun cas. Acabaran demanant-vos ajuda. - Va riure.

La targeta portava un símbol que vaig interpretar com el d'infinit matemàtic. - Una cinta de Moebius. - Em va dir un company. - Una sola cara, una sola aresta, pots recórrer-la sencera amb el dit sense aixecar-ho per canviar de cara. - Sols apareixia un lema comercial, si se'n pot dir així: “On la mà de la justícia no pot arribar arriba la mà de la venjança.”

Vaig recordar les paraules d'en Sabater “Vull venjança”. No, no podia ser, aquell homenet no podia ser el cap, ni tan sols membre d'una organització que segrestava criminals. El vaig comentar amb els meus companys. - Doncs, que vols que et digui, mentre no pelin cap innocent ... - Però què dius? - Mira, jo no sé que fan amb ells, però sé que venen aquí maten innocents i volen al seu paradís. No és que no podem condemnar-los, no podem tocar-los, tenen carta blanca. Si els estan pelant celebrem-ho.

La resposta del meu company em va decebre, tot i així l'entenia, l'Azerbaidjan era un paradís, un port franc on ni els serveis secrets de cap país eren capaços de fer més que escoltar dissimuladament. Vaig anar a casa, no havia sopat però tampoc no tenia gana, obrí el moble bar on m'esperava el darrer got de Chivas, l'ampolla quedà buida i l'armari també. M'assegué al sofà i m'empassà el whisky d'un glop. - Inspector Mestres, el senyor Sabater el convida a visitar-lo. - Em vaig girar espantat, darrera el sofà un home amb vestit de corbata i ulleres s'estava de peu. - Com? Quan? Qui? ... - Ara mateix.