No! No podia, no havia de fer-ho! Malgrat la ràbia s'apoderés de tots els meus sentits, malgrat sentir el meu cor bategar com mai no l'havia fet, malgrat els meus punys s'hagessin tancat fins clavar-se les ungles a la carn.
A més, jo no odiava aquell home, no havia assassinat ningú que conegués personalment, no hi havia res personal. Simplement era un delinqüent, un traficant que s'escudava en un passaport diplomàtic per no ser detingut.
No recordo en quin moment em vaig adormir però el soroll de l'escala on els fills dels veïns baixaven cridant i corrents com si d'una estampida a la sabana es tractés em va despertar. Vaig fer una ullada la rellotge, ja arribava tard. Una trucada a comissaria per avisar que trigaria una mica i encetà la feina matinera, treure'm la roba, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, dutxar-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, vestir-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, esmorzar, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit.
L'adreça continuava a la taula del menjador, vaig fer pensament de no agafar-la, la vaig agafar, vaig pensar que l'havia de llençar a les escombraries, la vaig desar a la butxaca, millor llençar-la a qualsevol paperera del carrer, vaig arribar a comissaria i l'adreça seguia a la meva butxaca.
Vaig seure i encendre el meu ordinador, el programa de correu s'obrí com cada dia sense necessitat de demanar-ho, un missatge amb l'explicació del meu informador, un altre d'una dona russa que s'havia enamorat bojament de mi, i algú que m'oferia un producte revolucionari anomenat Power-Balance ... el cabronàs del Pintures havia muntat el seu negoci a la xarxa.
No tenia ganes de més. M'aixecà decidit a fer-li una visita al Pintures per recordar-li que si volia vendre trossos de plàstic havia de dir que ho eren. Vaig passar per davant del cap, el saludà. - Passi Mestres, passi, tanqui la porta i segui. - Vaig fer el que em deia. - Vostè dirà cap. Sols volia dir-li que ho sento. - Jo també. - Ahir vaig rebre una trucada ... de molt amunt ... - No podien permetre's un conflicte diplomàtic, és això? - En altres paraules, però sí, ho és. - Què passaria si aquest passerell desaparegués? - Ja ha desaparegut. - I ara! demà hi serà en una altra ambaixada, d'agregat del que li surti dels collons. Vull dir si desaparegués del tot, si de sobte ningú no sabés on és.
El meu cap em mirà fixament, era clar que allò no li havia agradat. - Vol segrestar-ho? - Vaig reaccionar. - No! no pas, però com que estan passant coses tan estranyes darrerament ... - Si, la veritat és que comença a ser preocupant. - Bé, cap, si em perdona .. vaig a solucionar un problema de polseres miraculoses. - El Pintures? - El mateix. - No li ho han dit? - El què? - Ahir nit el van ingressar a l'hospital, l'havien esbatussat de valent. - Merda!
Vaig sortir de comissaria, agafà l'autobús, no tenia ganes de conduir i l'hospital era a cinc parades. L'autobús era pràcticament buit, vaig seure prop de la sortida del mig. Tan bon punt l'autobús arrencà algú, des de darrera digué: - Sols cal un missatge i la mà agafarà l'ocell per no deixar-lo escapar mai. - Em girà, darrera meu una dona llegia un llibre. - Perdoni què ha dit? - Ella aixecà el cap. - Jo? Res, sols llegia un poema. - Em va respondre amb un somriure a l'hora que tancava el llibre i s'aixecava. - La meva parada. - Digué al prémer el botó i es girà cap a la porta. La dona baixà però encara li vaig sentir dir – Un sol missatge. - Vaig arribar a la meva parada.
El malnom de Pintures li ho havien posat quan el van enxampar venent quadres falsos. uns quadres fets a partir de litografies que empastifava amb una barreja de productes que donaven un tacte rugós al paper. No va vendre ni un, el primer comprador potencial el va denunciar. A partir d'aquell moment la seva carrera havia estat una estafa fallida darrera una altra, l'únic que el salvava era la seva capacitat per assabentar-se de tot el que passava, tot excepte quan la seva dona l'atonyinaria de nou. L'únic cas de violència domèstica que he conegut on la víctima era l'home.
Vaig preguntar a recepció on hi era la seva habitació, em va costar recordar el nom real, massa temps anomenant-lo Pintures. En arribar a l'habitació em va sorprendre la presència d'una dona, no era la seva. - Bon dia. - Bon dia. - va respondre mentre s'aixecava. - Vostè deu ser l'inspector Mestres. - Sí, perdoni, ens coneixem? - El Ramon en parlava molt de vostè, deia que si tenia problemes sabia que podia acudir a vostè, tot i que el collava en els seus negocis. - Això darrer ho va dir amb un mig somriure còmplice.
La dona va seure. - L'apreciava, sap? El meu germà era un pobre desgraciat, però no es mereixia això. - Però ... és ...? - Mort? Quasi. I aquella puta ja ha escampat la boira. - No haurà fugit gaire lluny. - I tant, s'ha fugat amb un diplomàtic txetxè. - Una esgarrifança corregué per la meva esquena. - Però què tenien a veure? - Cardaven. - Per això la informació que em donava el Pintures era sempre de primera mà. Però com ho permetia? - Ell era així, la estimava a ulls clucs, li ho perdonava tot, fins i tot això.
Vaig posar la mà a la butxaca i trobà la targeta. Per un moment vaig pensar de fer-la servir, després em vaig penedir. Jo no podia fer-ho, tot i que em dolia el que li havia passat al Pintures no era jo qui havia de prendre venjança. - Sap, ahir vaig visitar un conegut, va muntar una empresa ... o negoci ... no sé com dir-li. - I? - Crec que la podrien ajudar, a vostè. - Com? - Veurà, jo no puc explicar-li, de fet crec que estic passant el llindar hores d'ara.
Vaig treure la targeta. - Ells em van donar aquesta targeta amb un compte de correu, sols cal posar “feina pendent” a l'assumpte i ells s'encarreguen de tot. - Perdoni però de què s'encarreguen? - Vaig seguir sense fer cas de la pregunta. - Jo no li puc donar aquesta targeta, però la volia llençar, així que la deixaré aquí. Crec que no caldrà que els hi digui res de mi, ja ho sabran.
La dona agafà la targeta i la llegí. - Ja n'havia vistes d'aquestes. Vol dir que enxamparan la meuca de la meva cunyada? - No sé de que em parla. - En aquell moment la màquina que controlava les constants del Pintures va xiular. El Pintures, el Ramon havia mort. La dona se li apropà i li feu un petó a la galta. - Adéu germanet. - Va dir amb els ulls amarats, em va mirar un moment i mostrant la targeta digué – Gràcies.
Vaig sortir de l'habitació després d'acomiadar-me de qui, sense saber-ho havia estat el meu amic. Vaig agafar l'autobús de tornada a comissaria, pel camí vaig recordar quan el vaig conèixer, va ser una de les primeres vegades que la dona l'apallissava, el vaig trobar pel carrer donant tombs, el vaig fer portar a l'hospital, ell no va voler fer la denúncia. - L'he feta enfadar, és culpa meva. - Va dir aquella vegada i totes les altres que li van seguir.
A partir d'aquell dia, però, el Pintures s'apropava a comissaria, quan no l'apropàvem per un dels seus “negocis”, i em donava informació sobre plans de robatoris, lliuraments de drogues i armes. Les drogues eren la seva fixació, el fet d'haver perdut el germà gran d'una sobredosi el va marcar per sempre. - Se'm va morir a les mans. - Em va explicar una vegada. I el cert és que mai no li vam trobar embolicat amb drogues, fins i tot fèiem broma sobre els negocis que muntava.
Les notícies volen, diuen, i quan vaig entrar a comissaria tothom estava ja assabentat de la mort del Pintures i tothom em donava el condol. Jo havia estat l'únic que no sabia que érem amics, em pregunto si a ell li passava el mateix.
Vaig encendre l'ordinador, de nou el correu amb l'spam de rigor i un missatge amb l'assumpte “Feina enllestida” vaig dubtar d'obrir-ho un moment, el cos del missatge era críptic:
Benvolgut senyor.
Li comuniquem que el nou soci que ens ha presentat ha estat satisfet en les seves aspiracions, aspiracions que pensem que també són seves donat que han estat dos els convidats. No dubti de presentar-nos més socis, i quan vulgui, sàpiga que serà acceptat com a soci.
Atentament.
Unes hores després arribava la notícia, el cotxe del txetxè havia estat trobat buit en un semàfor del centre de Londres, al cotxe havia quedat la seva documentació i la d'una dona que suposadament l'acompanyava, la dona del Pintures. Gràcies a la documentació del txetxè es van poder detenir un centenar de persones a tota Europa, el més curiós és que en la majoria d'ells se sentia l'alleujament d'estar sota la protecció de la justícia. - No vull desaparèixer. - Va dir un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada