divendres, 6 de maig de 2011

Eternitat, segona part

Mirà l'home esverat. - Com ha entrat a casa meva? - li pregunta mentre buscava la meva arma. - De la mateixa manera que sortirem. Està preparat? - No. - Qui és vostè? - Com ja li he dit, m'envia els senyor Sabater, acceptarà la seva invitació? - I i no ho faig? - M'aniré sense vostè. - En Sabater ha dit? - Sí. - On és? - Ja em perdonarà però no tenim tot el temps, hi treballem, però encara no, hauríem d'anar-nos si ol venir és clar. - Hem delia per anar-hi però a l'hora m'espantava la idea del que podria trobar. Els humans som així d'especials si hi ha un forta amenaçador ens hi acabem fincant. - Anem. - Vaig respondre.

No sé exactament que va passar, vaig perdre tot de vista, tot excepte l'home, semblava que fóssim en una mena de tub, per dir-ho d'alguna manera, poc després al nostre entorn es dibuixà una sala i vaig sentir una fort mareig. L'home m'agafà. - Les primeres vegades passa això no pateixi, se li passarà de seguida. - Em va ajudar a seure en un sofà i s'acomiadà. - Ara vindrà el senyor Sabater.

No havien passat ni cinc minuts i la porta s'obrí de nou. - Benvingut inspector. - Era en Sabater, tenia un posat diferent, un somriure que em neguitejava. - Se li ha passat el mareig? - Hola, sí, què ha passat? - Doncs francament no sé explicar-li, alguna cosa de doblament de l'espai-temps em van dir, però la veritat és que són conceptes que van més enllà dels meus coneixements, això sí, ens permet desplaçar-nos quasi a l'instant a qualsevol lloc del planeta. - El somriure d'en Sabater s'esborrà momentàniament. - Desgraciadament sembla que sols podem viatjar en un sentit, molt ràpid, però en un sentit. ... Bé deixem-ho, si vol podem fer la visita.

En Sabater em portà per un llarg passadís sense cap altra porta que la sala on era jo. - On ens hem trobat és la porta de les instal·lacions, s'entra i s'en surt allà, això ens permet evitar visites descontrolades. - Però allò era una habitació. - Efectivament, una petita habitació on es gestiona la connexió física amb l'exterior. - I aquest passadís? - Per que es faci una idea és com un “finger” d'aeroport, més llarg però.

Vam tombar a dreta i obrí una porta que donava a una sala plena de monitors. - La sala de control? - Vaig preguntar. - No exactament, com pot veure tots els monitors estan apagats, de fet des d'aquí es fan els experiment que poden ser un perill per als investigadors ... després l'invitaré a veure'n un, però abans vull presentar-li a uns convidats molt especials. - Vam creuar la sala parant davant d'un ascensor, la porta s'obrí sens prémer res. - RFID. - Va dir sense afegir res més, per sort jo en tenia les mínimes nocions de que era allò, la maleïda etiqueta dels texans que et sona a l'arc del supermercat.

L'ascensor ens portà a la planta superior, tot i que aquesta em semblà ser bastant més amunt que l'alçada d'un pis. - Li vull avançar que al final de la visita tenim una proposta per fer-li. - No sé si en voldré col·laborar. - Digui'm quantes vegades ha sabut que un culpable s'ha lliurat del càstig i no ha pogut evitar-ho? Víctimes que no parlen per por, escoltes telefòniques que són desestimades perquè algú no va demanar l'autorització judicial, jutges i policies corruptes que destrueixen proves o que en creen de falses, testimonis que menteixen, culpables que són a països que els donen empar ...

En sortir de l'ascensor vam entrar en un altre passadís, aquest sí que en tenia portes a ambdós costats, totes amb una petita finestra i una xifra. - Aquí tenim els nostres convidats, jo sols en tinc dos que ara els hi presentaré. - Vam arribar a la porta 523, en Sabater la obrí empenyent-la, a dins en una mena de llit de quiròfan hi havia un home d'aspecte àrab que en veure'm va començar a cridar en espanyol – Amigo, mátame amigo por favor, mátame. - Aquest és Ayman Hazbun, aquell assassí maldestre que es va equivocar i que vostè no podia perseguir. - Va dir en Sabater sense fer cas de les paraules de l'home.

Vam sortir i va tancar la porta, obrí la següent i vaig veure, en condicions similars a un altre home, aquest no va parar boca. - I aquest és Ammin Abu ... no sé que més, la veritat és que no li ho vaig entendre mai, aquest era el cap de la màfia àrab, un altre intocable. - Vam deixar l'habitació. Ara anirem a la sala de reunions, en coneixerà part dels meus socis, després veurem un experiment, no el farem amb cap dels meus convidats perquè estan en recuperació. - No l'entenc. - Veurà aquí hi han convidats i socis, vostè és candidat a soci, no pateixi. Cada soci aporta un nombre indeterminat de convidats i els convidats ens ajuden a finançar les instal·lacions col·laborant en experiments que ens aporten capital.

Va obrir una altra porta on hi havia una sala de reunions i s'hi estaven quatre persones més. - Aquests són alguns dels meus socis. - Digué mentre m'assenyalava una cadira invitant-me a seure. - El senyor Wolfang Smitch, el senyor Ahmed Annan, el senyor Gichinga Owusu i El senyor John Steinmann. - Cadascun d'ells em saludà mentre en Sabater em presentà en anglès.

Una vegada assegut vaig preguntar a Sabater. - Perdoni, recordo que em va dir que li costaria no odiar la gent àrab ... - Sí, és cert, afortunadament el senyor Annan va ser el contrapés que m'ajudà a solucionar el problema, ara les meves fòbies tenen nom, cognom i cara. Però no parlem del passat, parlem del futur i el futur passa per que vostè se'ns uneixi. - Què vol dir? - Vull dir que te un arxiu de delinqüents que se li escapen de les mans, que no pot enxampar perquè estan protegits per legislacions permissives o per càrrecs diplomàtics ... o no és veritat que el secretari de cultura de l'ambaixada txetxena és l'actual cap del tràfic d'estupefaents?

Em vaig quedar a quadres. - Com saben que l'estic investigant? És un tema que porto sol, no ho sap ningú. - Sabem molt més del que s'imagina, desgraciadament no som els únics, dins d'uns dies l'ocell aixecarà el vol i vostè no podrà evitar-ho ... es clar que també podria ser que el vol acabés aquí i vostè tingués un convidat.

Sabia que tenia raó, que a la mínima sospita el major traficant de droga del país desapareixeria i tota la meva investigació seria paper mullat. - Què li passaria aquí? - Un somriure general es dibuixà a totes les cares excepte la meva. - Ara li fem una mostra, digué en Sabater. - Premé un botó i al fons de a sala s'encengué un monitor, davant meu s'encengué un altre. - com pot veure en el seu monitor personal l'invitat 25-4 participarà en un experiment de control dels somnis, dit d'una altra manera ara està dormint plàcidament però dins d'un moment se li induirà un malson, el contingut del mateix el desconeixem, però com pot veure a partir de les reaccions de l'individu ha de ser esfereïdor.

L'home en el monitor principal saltava al llit tractant de despertar alhora que emetia esbufecs com si volgués cridar. - Però que guanyen amb això? - Venjança, venjança eterna, i els que han demanat l'experiment ... crec que volen esbrinar el comportament d'un tranquil·litzant que se li subministrarà més tard. - Respongué en Sabater. - Però aquesta gent hauria de ser jutjada, si és que han fet res de dolent. - El meu monitor canvià i aparegué la fitxa de l'home, una llista interminable de víctimes innocents amb l'excusa de protegir el seu país, va ser apartat d'escena per la seva organització fins ser “convidat” feia poc més d'un any.

En Sabater va prémer un botó i el monitor principal s'apagà. - Bé. - Va dir. - Ara li toca decidir-se, l'home que li va anar a buscar vindrà ara i l'acompanyarà de nou a la sala de transport, també li facilitarà una adreça de correu electrònic, sols cal que ens enviï un missatge amb l'assumpte: “Feina pendent” i passarem per casa seva a saber quin és l'objectiu, per cert les condicions: ha de ser un criminal, drogues, tràfec de persones, assassinat ... sempre i quan no hagi assassinat un candidat a convidat, i no se li pot jutjar i condemnar per les vies normals.

En Sabater i tots els seus companys s'acomiadaren de mi. Suposo que la meva cara era un poema, estava trasbalsat, desorientat, fins a cert punt acollonit. Dins el meu cap es barrejava el desig de respectar les normes amb el caramel de poder castigar culpables sense haver de respectar les normes.

L'home va arribar i em va invitar a seguir-ho, varem recórrer el camí a l'invers fins arribar a la sala de transport, em donà una targeta amb l'adreça de correu. - Vostè és soci d'això? - Sí. - I paga la pena? - Sí. - L'home s'acomiadà, vaig sentir-me de nou en una mena de tub sense parets fins que vaig aparèixer de nou a casa.

Vaig pensar en anar a dormir, però just en aquell moment sonà el telèfon. - Sí? - Mestres, sóc el Gómez, ens acaben d'informar que el txetxè acaba d'escampar la boira. - Ha desaparegut? - Què dius? Ha agafat un avió privat cap a l'Azerbaidjan. - No podia ser d'una altra manera. Vaig recordar l'adreça electrònica ... vaig pensar ... vaig...


2 comentaris:

pluja ha dit...

Aix... i què va passar després??? :)

Josep B. ha dit...

Hola

Tacte de les Paraules: Perdona'm, sembla que els meus dits són massa grans per traginar a la pantalla del mòbil i en comptes de publicar vaig prémer esborrar.

A tots:

Estic en un moment de trànsit a la meva vida i m'estic reorganitzant, no penso deixar les dues històries inacabades però em cal acabar de posar ordre.

Us agraeixo la paciència.