divendres, 11 de setembre de 2009

Records

La seva mirada repassà tots els racons de la sala, la recordava més atapeïda, trobava a faltar les carpetes A-Z dels prestatges i el garbuix de papers que amagava la superfície de la taula. Els aparells de telèfon també havien desaparegut i ara hi havia un monitor hologràfic amb só incorporat.

Havien passat molts anys i moltes coses. En aquella època encara existia Espanya i res no feia pensar que hagués de passar el que va passar. Aquell onze de setembre, tot just havent acabat els actes oficials les televisions van emetre la notícia, Una part de l'exèrcit havia pres la Moncloa i la Zarzuela, les emissores de la televisió i ràdio nacionals, espanyoles, i l'aeroport de Barajas.

Per la televisió anunciaren la presència del nou president de l'estat en poca estona i quasi tothom esperava la imatge d'un militar. La sorpresa va ser majúscula quan qui es va presentar va ser l'anterior president del govern del mateix partit que ara governava. Visiblement i sospitosament eufòric va encetar un discurs on declarà dissoltes les corts, derogada la constitució i els estatuts de les autonomies i ordenava la detenció de la família reial i els diferents governs autonòmics no corresponents al seu partit.

La següent sorpresa va se veure una ombra al seu darrera, tot seguit sense temps d'entendre res un só estrident i una taca vermella que s'estavellava directament a l'objectiu de la càmera i a les pantalles de tots els televisors.

La connexió es va tallar, el fet que el cap colpista estigués mort no va suposar la retirada de l'exèrcit però si l'aixecament en contra de l'exèrcit lleial al govern. Davant de la desaparició del govern de Madrid, després es va saber que els membres que no havien fet costat al cop havien estat assassinats, els governs autonòmics van prendre les regnes de la situació. A Catalunya el comandament de l'exèrcit va donar suport al cop però una part important d'oficials i sub oficials s'hi van negar i es van posar a les ordres del govern de la Generalitat.

Ell recordava les reunions en aquella sala, els intents de comunicar-se amb els diferents governs de les altres autonomies. Recordava la cadira on havia dormit poc més de quinze minuts després de quasi dos dies sense dormir. Recordava com anaven arribant les notícies, la majoria a través d'Internet on es podien veure els combats als carrers de les principals ciutats.

Van se tres mesos d'incertesa, tres mesos d'angúnia. Llavors va haver-hi una treva, els colpistes havien aconseguit Madrid, Castella La Mancha, València i part de Castella Lleó, Andalusia, Extremadura, Múrcia i havien creat una mena de confederació, Galícia va demanar ajut al veí Portugal amb qui al final es va fusionar, Les Canàries s'havien declarat independents al veure que l'exèrcit colpista va ser traslladat en bloc a Madrid deixant-los a la seva pròpia sort.

Ceuta i Melilla van ser envaïts pel Marroc, la resta de comunitats van quedar sota control autonòmic, la treva va servir de poc, a la zona colpista es va establir un govern dictatorial que va caure uns anys després portant al desmembrament final. La resta van campar cadascú per la seva i, fora d'alguns acords bilaterals, el que s'havia conegut com Espanya va desaparèixer per sempre.

Recordà les negociacions amb la Unió Europea per tenir representació, les reunions pels acords amb les Balears, i posteriorment amb València per crear un acord de reconeixement mutu, l'intercanvi d'ambaixadors amb Euskalherria i amb Portugal. Recordava les negociacions per ser reconeguts per la majoria de països i el dia que l'ambaixador de Catalunya es va presentar a l'ONU oficialment.

I avui, de nou un onze de setembre, rebrien al flamant ambaixador de Castella i Aragó, el país veí amb qui feia un munt d'anys que no es parlaven tot i haver-se reconegut mútuament feia ja un munt d'anys. Recordava tot dins una boirina, se li feia difícil assumir que ell havia viscut tot allò.

Va veure entrar un vell company, tan vell com ell. - Quan de temps! - Ja ho pots ben dir. - Quantes coses vam viure en aquesta sala, oi? - I tant! - Saps, si algú m'hagués dit al 2009 que avui seriem un país independent, una república li hauria dit que no m'aixequés la camisa. - Jo li hauria dit que tant de bo tingués raó. - Saps? L'altre dia em vaig assabentar pel meu net, que treballa a Nova York, que el Felip de Borbó encara ronda per allà, és un assidu dels programes del cor. - Encara en fan aquestes bajanades? - Sembla que allà sí.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Cal recordar totes aquestes coses avui dia de la diada. Bona diada Josep.

plugim constant ha dit...

I van ser feliços i van menjar anisos. Un bon conte de ficció.

Joana ha dit...

Bona imaginació, ja ho crec!

Joana ha dit...

Ostres! amb tantes coses no havia llegit que havies canviat el nom de tot. Ara no tinc temps per llegir-lo, em queda pendent.

glamboy69 ha dit...

Tot ho hem de solucionar a cops d'estat?? Que trist...
En tot cas em sembla a mi que dins la UE poques aventures militars tenen cabuda!

Josep B. ha dit...

Striper: Tot i ser una ficció, potser algun dia podrem recordar alguna cosa semblant.

Plugim: Cert, avui per avui una ficció, però potser no tant.

Joana: Són canvis que havia de fer, que necessitava fer.

Glamboy: Amb la UE, tot i que no eren estats membres hem patit una guerra, El país anomenat Espanya porta als gens el virus del cop d'estat, creus de debò que el conjunt de l'exèrcit europeu entraria a posar ordre i engarjolar els colpistes? Si la resposta és positiva ets més fantasiós que jo, que ja és dir.