dimarts, 15 de setembre de 2009

Doble joc

Va treure’s la bata blanca i la llençà a un racó amb un gest de fastig. – Mal dia? – Preguntà el company que s’estava acabant de vestir. – Depèn. Si es tracta de resultats avui ha estat un dia rodó, però ... – Però? – No m’agrada, sento que l’estem enganyant ... Sí, ja ho sé, és tan sols una màquina, però sempre tinc la sensació de tractar amb una persona.

Mentre treu un cafè de la màquina el company li respon. – Ja saps que és un prototip, es tracta de comprovar com respon davant suposades situacions anòmales. Quan estiguem allà fora dependrem en quasi bé tot del que facin aquestes màquines. – Preferiria que fossin com els ordinadors, teclat, monitor i adéu, però aquest té ulls. Saps el que ha estat mirar els seus ulls quan li hem dit que s’havia cremat el port de comunicacions?

La dona s’eixuga una llàgrima fugissera amb un dit. – Va posar la mateixa cara que el pare quan li van dir que es moria... No puc. És superior a mi. – Dona! No sent, és tot un munt d’algorismes. – I per què preveiem que es puguin generar algorismes defectuosos? – Degeneració de hardware, és el problema que més por ens fa, recorda que són ordinadors quantics, un error al hardware, una sola posició de memòria que perdi la informació de tal manera que el sistema de comprovació l’accepti i podem tenir una màquina assassina, de fet ja l’has vist això.

La dona s’esvera. – Però li ho vam provocar! Li vam treure els algorismes de seguretat en aquell pobre desgraciat, i encara així sols va respondre amb ordres, ni un sol atac físic, ni quan el vam desconnectar ... i aquells ulls ... t’ho juro! Tenia la mirada d’algú que no es reconeix a si mateix, els seus ulls no deien el mateix que les seves paraules! – Va, calma’t, m’estàs convencent que necessites uns dies de descans, parlaré amb el cap. – Sí, potser, necessito aire fresc.

La dona surt de la sala i enfila el passadís fins arribar a l’andana de la llançadora, l’home l’ha mirada com marxava, la seva mirada delata la seva preocupació, quan la noia ha desaparegut més enllà de la porta de l’andana enceta el camí cap al despatx del coordinador amb pas ràpid. – Senyor!. – Diu abans d’entrar al despatx. – Passi, passi. – Senyor, tornem a tenir problemes. Està veient sentiments a la mirada dels prototips. – Ja, però no era això el que esperàvem? – Sí, si observa la mirada d’un humà però no en la d’un androide.

El supervisor mira les dades al seu ordinador. – Segons consta aquí es tracta d’un prototip de companyia, pensat com a confident, algú a qui la tripulació li pugui transmetre totes les seves angunies, que sigui capaç de simular comprensió, compassió, amistat, fins i tot amor. No veig el problema. – Senyor, està interpretant sentiments en androides que no estan programats per tenir-ne. – I com ho sap? – Què vol dir?

El supervisor l’invita a seure amb un gest. – Ella està preparada per interpretar canvis en els músculs facials a la recerca de canvis d’estat en l’individu, vostè diu que ha interpretat sentiments a la mirada i el programa ja ho preveu que l’expliqui així. S’imagina, de petit, quan vostè estava trist que la seva mare li hagués dit “Els teus músculs m’indiquen que penses en alguna cosa trista.”? No, la seva mare hauria dit “Se’t veu amoinat.” Aquest és l’objectiu.

L’home replica. - Però els androides no en tenen de reaccions facials. – S’equivoca, tot i que no són tant expressius com un humà tenen un mínim de reaccions facials, ens vam adonar que ajudaven a la comunicació entre humans i androides. – Ja, però ella dóna senyals d’esgotament. – Sí, això si que és un problema ... Manca de memòria? – No crec, jo pensaria en una saturació d’alguna variable.

El supervisor seu de nou davant de l’ordinador i revisa la fitxa de la dona. – On és ara? – Va camí de la seva cabina, deu ser a punt d’entrar. – D’acord, he preparat la cabina per que la posi en espera tan bon punt entri, quan li arribi el senyal faci’l un volcat de memòria i revisi si hi ha algun punt de saturació. Informi’m del que trobi. – D’acord senyor.

L’home surt del despatx, el supervisor espera a deixar de sentir les seves passes i fa una trucada. – Senyor director? ... Sí, és per informar-li que els androides funcionen dins els paràmetres esperats ... Sí l’androide tècnic és capaç d’interpretar anomalies en qualsevol androide sense necessitat d’una connexió directa, l’androide de companyia interpreta a la perfecció qualsevol sentiment encara que sigui simulat, sols necessita un petit ajustament i l’androide de gestió ha estat capaç d’assumir que ja no pot ser reparat des de fora ... Sí senyor, crec que en dues setmanes podrem crear les tripulacions per les naus i abandonar aquest planeta mort.

2 comentaris:

Striper ha dit...

Una historia real com les que podem trobar al girar la cantonada.

zel ha dit...

Uix, però fa patir, eh, noi? em provoca certa angoixa...