dimecres, 16 de setembre de 2009

El fumador

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!

12 comentaris:

Striper ha dit...

Orhihubut , prohibir fumar..

kweilan ha dit...

Expliques molt bé com s'ha anat canviant la mentalitat. Bon relat!

plugim constant ha dit...

Espero que no siguis el paio del conte... més que res per la teva salut. M'ha agradat molt. Salut!

glamboy69 ha dit...

Genial la idea d eefr un relat a partir d'un quadre, me l'apunto!
I en quan a la gurra del tabac, al final es crearan ghetos sencers epr fumadors!! Igual ja n'hi ha prou no?

Carme ha dit...

Je, je, je... ara és la nostra! Els no-fumadors de tota la vida estem apunt de guanyar la guerra, després d'haver avançats tantes posicions... he,he,he un bon relat, Josep.
És ben bé així mateix, el prestigi ha canviat de bàndol.

Elvira FR ha dit...

Bon relat....és talment la història dels fumadors i com ha canviat , ho han fet canviar, la seva imatge pública...m'esgarrifa pensar si un dia això mateix ho faran amb els bevedors de cafè, o amb els de coca-cola i també seran perseguits i hauran de beure d'amagat...Quin món!

Ramon ha dit...

No se t'ha escapat res!!!

fanal blau ha dit...

Ostres! m'has fet imaginar una parella de mossos requisant cigarretes de tabac...Bufff!

Molt bon relat, Josep!

Pd40 ha dit...

Homeee, els fumadors els amos del món? En tot cas les tabaqueres!!
Buf, recordo la pudor que em feia la roba del fum de tabac, sols de l'estona que anava a esmorzar, i ara que ho han prohibit m'adono del que m'estava empassant.
Res, cadascú amb els seus pulmons ja s'ho farà, però un respecte pels meus, que me'ls estimo molt ;)

Per cert, bon relat!!

Josep B. ha dit...

Abans de tot un aclariment, jo no fumo des de fa vint anys.

Striper: Tard o d'hora serà així.

Plugim: Afortunadament no és el meu cas, ara ja no.

Glamboy: Pel que fa als relats conjunts porten ja temps. Pel que fa al tema dels ghetos prefereixo que tothom visqui amb tothom, això sí. Si algú vol fer una cigarreta que la faci sense fer fumar als altres.

Carme: Tan sols és una qüestió de temps, quan el fumador se n'adona que no és ell qui decideix fumar, llavors és quan es fa el pas definitiu.

Elvira FR: Benvinguda. El tabac te un afegit que no en te el cafè o la cocacola i és que el fet de fumar fa fumar els que et rodegen, si et prens un cafè, dolent o pitjor, ets tu qui s'ho empassa.

Ramon: Benvingut. Gràcies.

Fanal blau: Benvingut. Bé no és gaire difícil, hores d'ara ho fan amb les drogues il·legals.

Pd40: La realitat és que són les tabaqueres però la sensació; i jo ho vaig viure com a fumador; és que els fumadors tenien carta blanca pràcticament arreu, afortunadament ara ja no és així. Respecte a la pudor de tabac puc dir que als fumadors els hi costa molt de ser-hi conscients i ho dic per experiència.

manuscrits ha dit...

Tot un canvi de mentalitat. Ben trobat, felicitats!

Nymnia ha dit...

Ostres, deu ni dor, el protagonista! Quin anàlisis més social, i sobretot, quin canvi de mentalitat. És el mateix que fan els que no fumen, però a la inversa... La veritat, jo sóc partidària de que cadascú faci el que vulgui, evidentment. M'agrada que hi hagi llocs que es fumi i llocs que no, aixi tothom té per escollir, i despres no es pot queixar! jeje! Bé, sigui com sigui, és un relat molt bo!