El fumador

Relats conjunts: El fumador, Juan Gris, 1913

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!