dimecres, 23 de setembre de 2009

Invisible

Portaven llegits més de cinquanta currículums per a un lloc d’investigador d'empresa, un espia industrial tot i que preferien dir-li informador. Sols quedava un, ell va començar a llegir:

“Senyor director de recursos humans, senyora secretària del director de recursos humans:” Coi! Quina entrada més estranya. – Va dir ell per continuar amb la lectura. - No els hi detallaré els meus estudis donat que no venen al cas.” - Quin morro! – Va dir ella. – Calla, calla que segueixo. “Crec que sóc la persona idònia per al lloc que ofereixen perquè sóc invisible.! – Tots dos van riure. – Això es posa divertit!

Ell va seguir llegint. - “Sí, ja sé que no s’ho creuran, he d’aclarir que no es tracta d’un invisibilitat física, però el cert és que ningú no repara mai en la meva presència. Ja sé que això s’ha de demostrar per això els hi relataré el que han fet des de primera hora fins que han començat a llegir aquest currículum.”

Tots dos es van mirar entre estranyats i incrèduls, ell va continuar la lectura. – “La senyora secretària ha arribat a les 8:05, ha anat al lavabo on s’ha repassat la roba i el maquillatge, ha escollit els currículums, entre els que no hi era aquest perquè encara no els hi havia lliurat. Després a arribat el senyor director, ha dit bon dia i li ha magrejat el cul a la senyora secretària, després s’ha assegut i han anat llegint els currículums.”

Ella, envermellida se’l mirà. – No ho sé! – Respongué ell endevinant la pregunta. – La porta, era tancada? – Preguntà ella. - I tant! ... Potser s’ho ha inventat i, ves per on, l’ha encertat ... Segueixo: “Després de mirar-se vint tediosos currículums han fet una pausa, la senyora secretària ha portat un cafè per al senyor director i un cafè amb llet, descremada, per a ella. En acabar el senyor director li ha dit que necessitava alguna cosa, la senyora secretària ha preguntat: Flauta o simbomba? El senyor director ha elegit flauta, la senyora secretària s’ha agenollat davant el senyor director i després de treure-li l’instrument ha executat un concert de flauta digne d’enveja.”

Ella s’aixecà de cop. – Hi han càmeres! Ens estan vigilant! – Ell, garratibat, va seguir llegint. – “Després del concert han seguit llegint currículums què han estat descartat tots excepte un, el de l’ex-policia amb cara de mafiós. Es preguntaran un parell de coses. com és que aquest document és tan acurat en els detalls i quan el vaig posar. Evidentment no sóc endeví, però escric prou ràpid com per enllestir abans que descartessin el darrer currículum.”

Es miraren temorosos. – Però s¡ no ha entrat ningú! Com s’ho ha fet? – preguntà ella. – No ho sé ... potser l’explica. – I va continuar llegint. – “D’altra banda el fet que sàpiga tantes coses no significa que estigui amagat enlloc espiant-los, la seva oficina no te cap racó on amagar-se, fora de fer-ho sota la taula, però la senyora secretària m’hauria vist. De fet he estat assegut a la cadira que en te al davant de la taula, estic des de primera hora, l’únic problema és que com tothom, no han reparat en la meva presència.”

Tots dos van mirar cap a la cadira, va ser llavors quan el van veure, tranquil, esperant que ell sortissin de l’estat de xoc en que havien caigut. – Però com és que no l’hem vist abans? – Va preguntar el director. – Doncs, a dreta llei, no li sé explicar, però em passa sempre, indefectiblement. – Des de sempre? – Preguntà la secretària.

El candidat rumià una mica. – Bé, crec que des de l’adolescència, de fet a casa vaig optar per fer soroll quan volia que sabessin que hi era. Va haver-hi un dia que em vaig aixecar i vaig estar assegut en silenci fins la nit, no vaig sortir de casa i fins i tot vaig seure a taula a menjar. A darrera hora, en dir bona nit, el meu pare em va preguntar d’on venia en aquelles hores i que havia estat fent tot el dia.

El director mirà a la secretària. – Espero que tot el que ha vist quedi entre nosaltres. – Es clar! – Veurà el que volem és algú que sigui capaç d’informar-nos de tot el que fa la competència, els projectes que tenen en marxa, contactes, operacions més o menys lletges ... Vostè m’entén. – Espionatge industrial. – Home! Això és una expressió molt lletja. – Però és la veritat, i a més, donades les meves aptituds és lògic que se’m vulgui per això.

L’home escrigué una xifra en un paper i li atansà al director. – Això és el que vull cobrar cada mes. – El director es mirà al quantitat. – Home! És una mica excessiu. – Compti que no m’haurà de pagar ni bitllets d’avió, ni hotels, el menjar sí, bàsicament perquè per que em posin el plat a taula m’han de veure.

El director li atansà la mà. – Doncs queda contractat, ara la senyora li prendrà les dades. Sols una cosa més, a partir d’ara, sisplau, faci’s veure quan entri. – Així ho faré. – Va dir l’home amb un somriure. – I del que ha passat aquí ... – Va dir la secretària. – Aquí, senyora, no ha passat res. – Va respondre ell.

1 comentari:

Striper ha dit...

De vegades va molt b'e que t'ignorin i no et veiguin.