dimecres, 30 de setembre de 2009

Gènesi

Li ho havien dit un munt de vegades, el temple és una zona prohibida, ningú no hi pot entrar si no és que el cridin els sacerdots. Però ella desitjava veure-ho, entendre què era el que amagaven aquelles parets, aquells passadissos foscos que sols una vegada a l'any, quan hi havia l'eclipsi de Senn i Mann, deixaven entrar la gent fins al pati central i sols amb l'objectiu de veure com els dos satèl·lits es creuaven.

Però ella ja no mirava la conjunció, recordava haver-la vist des que tenia consciència, ella mirava la petita porta per on sortien i entraven els sacerdots, i somiava entrar-hi, escolar-se sense que ningú no la veiés, espiar el que feien aquells homes de túniques grises que rara vegada deien més que alguna paraula.

Aquella nit va decidir entrar-hi, va esperar que el poble dormís i va sortir de casa amb els peus nus, les pedres se li clavaven a les plantes però no podia posar-se les botes perquè el soroll podria cridar l'atenció d'algun guardià. Caminà amagant-se en les ombres, quedant-se parada en un racó fosc mentre un parell de guàrdies passaven pel carrer veí.

Arribà a la sortida del poble, encara caminant descalça va avançar fins sentir-se segura de no ser vista, llavors es calçà les botes i començà a caminar cap al temple amb energia, també amb neguit, aquell neguit que se sent quan un fa allò que voldria tot i ser conscient de no saber on va.

Va superar la primer porta del temple, la que donava al pati central, era totalment buit, ni un ànima, ni tan sols un del sacerdots vigilant. Va caminar fins la porta, sense esperança de trobar-la oberta posà la mà sobre la fusta, llavors sentí el grinyol de les frontisses mentre la fulla s'obria deixant-la entrar en aquell món fins ara vedat.

El passadís no estava a les fosques sinó que hi havia una penombra d'origen incert que permetia veure on es trepitjava, avançà passadís endavant fins arribar a una sala, hi havia un sacerdot, llegint un llibre, llavors es va maleir per no haver-se tret les botes, si caminava la escoltaria. Amagada just abans de l'entrada a la sala es descordà una bota i la tragué aconseguint no distreure el mossèn de la seva lectura, però la segona bota va caure a terra i el sacerdot, que fins llavors no s'havia mogut, es girà cap al passadís. - Ja has arribat! Passa, passa.

Desconcertada per les paraules del sacerdot va entrar a la sala. - M'esperava? Com sabia que havia de venir? - Filla, no ens has passat per alt, tot el poble en va ple del teu desig d'entrar-hi, i sabíem que tard o d'hora vindries, de fet ens han avisat els guardians que havies fugit del poble.- Vol dir que m'han vist? - I tant! Però això ja no importa, estàs aquí.

El sacerdot s'aixecà, tancà el llibre i li feu un gest per que el seguís. - On anem? - No volies saber que hi ha? - Sí. - Doncs avui començaràs a saber-ho. - Dit això el sacerdot sortí de la sala per una altra porta, ella el seguí en silenci.

Van recórrer un llarg passadís de parets desgastades fins arribar a una sala on un munt de taules amb uns aparells, desconeguts per ella, on alguns sacerdots escrivien o miraven. - Durant el dia la sal és plena, ara sols estan els investigadors de guàrdia. - Investigadors? - L'home es girà cap a la noia amb un somriure. - Sí, veuràs, aquesta història que diu que som sacerdots ... oblida-la. - De fet som científics, investigadors, empenyats en recuperar tota la saviesa dels temps antics.

La noia se'l mirà desconcertada. - Què vol dir? - Veuràs, fa milers d'anys a humanitat va assolir cotes de coneixement ara impensables, aparells que navegaven sota l'aigua, d'altres que volaven, fins i tot per arribar a Mann, tot i que llavors li deien Moon, també havien arribat a dominar diferents fonts d'energia entre elles la de la llum del dia i la de l'àtom.

L'home callà un instant i la noia aprofità per preguntar. - I si saben tot això per què no el comparteixen? - Hi han indicacions clares, diàfanes, del que pot passar. De fet estem sobre un dels més perillosos regals d'aquella època. Els antics van crear aquest centre, van arribar a la conclusió que l'única manera d'evitar que féssim res del que penedir-nos era fer que el coneixement és mantingués tot aquí.

L'home feu un gest i creuaren la sala. - Ara et portaré a la que serà la teva cambra, demà començaràs les classes, tens molt per aprendre. - I com sabeu que e vull quedar? - Se't veu a la mirada, puc veure totes les preguntes que tens, l'ànsia per saber, no voldràs anar-te mai.

La noia, reprenent un altre tema preguntà. - Així si els antics van arribar a Mann, també van arribar a Senn? - Senn no hi era llavors, Senn va ser el causant del segon cataclisme, era un asteroide a la deriva que va arribar a posar-se en òrbita a l'entorn del nostre planeta provocant terratrèmols, marees que inundaven ciutats senceres, aparició de ous volcans... Quasi va desaparèixer al humanitat sencera. - I el primer cataclisme? - Aquest va ser culpa de la pròpia humanitat, a milers de braços sota nostre hi ha un cementiri de material d'energia atòmica, les deixalles de les centrals d'energia i les darreres armes ... nuclears els hi deien.

L'home acotà el cap. - Ja t'ho explicarà amb més detall el mestre historiador, però un governant totalitari va començar el primer cataclisme llençant un atac nuclear sobre un país veí, el núvol nuclear va recórrer el planeta sencer sembrant la mort i la malaltia allà on passava, va ser la darrera vegada que es va fer servir armament nuclear, es van fer diferents cementiris arreu del món on es van establir centres com aquest que van ser a l'hora guardians del pitjor llegat del passat i conservadors del coneixement.

L’home mirà als ulls a la noia. – Tanmateix ara el que importa és el que fem aquí, la nostra feina és mantenir els coneixements adquirits i anar-los aplicant a la vida de la gent de manera que siguin assimilats amb tranquil·litat, i, sobretot, evitar que s’obrin els cementiris sobre els que estem. – Dit això indicà a la noia quina era la seva habitació, ella entrà en silenci. – Aprofita a dormir, demà comences una nova vida.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Com sempre amb l'expectativa fins l'últim moment.

Striper ha dit...

CATXIS!!!! Jo esperava un altre trama i desenllaç ets un artista.

Joana ha dit...

Sempre "m'enganxes"...

Josep B. ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris