Punt i final (2.0)

Tota una divisió, érem tota una divisió no fa ni dos anys, dos mil soldats, dos mil homes i dones que havíem sobreviscut a l’explosió, i ara sols quedo jo.

Ens havíem repartit el món per cercar supervivents, a mi m’havia tocat el nord d’Àfrica, la part est, el que havia estat Canàries, Sàhara, Marroc, Algèria, ... Disposàvem, disposo d’eines per detectar vida, i del rastrejador dels que foren els meus companys.

Els llums, els dos mil punts que es van encendre a la base europea de Fiumicino, que s’havien escampat per tot el globus, es van anar apagant, una darrera l’altra van desaparèixer del panell, havien mort.

L’objectiu era trobar vida, humana principalment però també vida animal, qualsevol cosa que ens demostrés que no érem els darrers, qualsevol cosa que fes menys feixuc el pensar en el nostre final.

Ningú no hauria donat dos duros per cap d’aquells dos dictadors de mig pel, ningú va sospitar que, Xina per una banda i L’Índia per una altra, els hi havien facilitat armament de fusió de quarks, de fet eren molt pocs els que sabien de l’existència d’aquell tipus d’armament.

Ens ho va explicar un professor de física, segons vaig entendre el concepte “fusió de quarks” no s’avenia amb l’energia utilitzada per l’armament però s’havia trobat en un experiment lligat a la recerca d’aquest fet. Es tractava d’un tipus d’energia molt senzill d’obtenir pel que fa als materials però que produïa una reacció en cadena que resultava devastadora.

Si algú es creu immortal res no l’impedeix d’atacar el seu enemic amb les armes més mortíferes i aquells dos babaus es creien déus, immortals, intocables, totpoderosos.

Per què vam sobreviure? Ni idea, una de les característiques d’aquella reacció era tenir “llacunes”, capaç de volatilitzar un edifici en micro segons podia “Perdonar” l’edifici del costat.

M’havia establert a la que fou la capital de Canàries Est, Santa Cruz, bàsicament perquè hi havia prou menjar, l’explosió havia respectat les estructures, no així la vida, la roba de les víctimes s’estenia pels carrers buits de vida, alguns cadàvers mig desintegrats ocupaven els llocs “segurs”.

Era curiós veure que les poques restes d’antics éssers vius no es podrien, l’explosió havia destruït tot el món microscòpic, virus, bactèries, fongs, àcars i per suposat animals superiors, cucs, mosques, aranyes, escarabats, paneroles, ocells, bestiar, feres...

Sol, m’havia quedat sol, tots els altres havien anat morint. Vaig anar a la cerca d’alguns, sobretot quan veia el nostre nombre minvava inexorable. Vaig torbar el seu cadàver, estès a terra, sense cap senyal de violència, sense cap senyal de malaltia, no va ser fins que vaig tocar el seu cap i la meva mà s’enfonsà al seu crani sense resistència.

És curiós, ens passem la vida sense pensar que morirem, creient-nos eterns, fins que arriba un dia que ens assabentem que ens queda poc. Jo sé que no em queda gaire, sé que hi ha un núvol, per anomenar-ho d’alguna manera, d’aquell coi d’energia que es passeja portat pel vent amunt i avall.

Hores d’ara, d’acord amb els satèl·lits meteorològics ha d’estar a sobre l’Antàrtida, pot semblar que és prou lluny, però el seu pas per Austràlia fins on és ara va ser increïblement ràpid. Estic preparant-lo tot per escampar al boira així s’apropi, però a voltes em pregunto per què, a la fi sóc l’últim ésser viu.

Aquest matí el núvol s’ha mogut, ha entrat a l’Atlàntic, afortunadament es desplaça cap a Amèrica, si tot segueix igual en un parell d’hores passarà per Buenos Aires, després per Brasília, Mèxic ... Si tot segueix igual s’allunyarà de mi, però hi ha un front que podria desviar-ho, llavors hauré de sortir corrents.

Quin sentit te? Potser el que hauria de fer seria anar al seu encontre, a la fi ja no puc fer res més, no és que la meva espècie hagi desaparegut, són totes, no queda res, res. Hem aconseguit allò que tothom pensava que podíem fer. Hem assassinat la Terra.

El núvol ha girat, ve cap a mi, no he esperat més, he muntat al meu planador i he començat a córrer. En un principi he anat cap la península Ibèrica, la idea seria anar fins a Rússia, però no sé perquè he girat cua cap al núvol, m’estic apropant a ell a tota velocitat, el puc veure, una massa grisa que avança a gran velocitat. He parat el planador i l’he dipositat a sobre l’aigua, la massa grisa s’apropa cada vegada més, és el final, temut i alhora desitjat final.