divendres, 4 de desembre de 2009

Incongruències

Qui li ho hauria de dir! Aquell home que semblava tan amable i respectuós, al que havia sentit dir-li el nom del porc al poca-solta del comercial quan aquest deia allò de “totes són unes putes”.

I vés per on l’havien enxampat entrant en un puticlub, un d’aquells que no s’anuncien amb neons, de timbre pintat, usualment de vermell, perquè no hi hagi confusió.

Ho comentava tothom, l’havia enxampat el comercial, li ho havia dit en tota la cara, davant de tothom, amb un somriure venjatiu. I ell havia callat, amb la cara envermellida s’havia assegut i s’havia endinsat en els seus pensaments.

Totes estaven esverades. Qui ho havia de dir! Totes el miraven amb menyspreu, amb fàstic, algunes amb ira. A poc a poc i van començar a fer el buit, ningú no li tornava la salutació, ningú no li parlava més que l’imprescindible.

Mai no havia parlat gaire, tampoc anava als sopars de companys de feina, tenia obligacions, o això deia. Ara ja no li deien res, qui havia de voler algú com ell al costat?

Com cada dia recollí els papers de la taula, es posà l’abric i se n’anà. De camí cap a casa passà pel super, comprà quatre coses pel sopar i llet. Abans d’arribar encara va aprofitar per agafar uns medicaments a la farmàcia.

Arribà a casa, va saludar en entrar-hi. – Bona tarda. – Hola, bona tarda, arriba d’hora. – Sí, a la feina hi havia mala maror. Com està? – Com sempre, la he banyat i li he donat el sopar. – D’acord, si vol ja se’n pot anar a casa l’esperen. – L’assistenta agafa l’abric i se’n va, ell penja el seu i entra al menjador.

Se la mira amb ulls tristos. – Hola carinyo, com estàs? – No hi ha resposta, fa deu anys que no hi ha resposta, deu anys des d’aquell dia que va tenir l’atac, deu anys de silenci.

Li havien recomanat que la fiqués en un centre, que refés la seva vida, que la considerés morta. Ell s’havia negat, al principi s’estava de tot, l’atenia i es sentia bé, un heroi anònim. Més tard va arribar la depressió.

Va començar a entendre tot el que havia perdut amb ella i tot el que li comportava tenir-la allà. Recordava les converses del matí amb el primer cafè. Recordava quan s’abraçaven, quan es petonejaven, quan feien l’amor.

Ara recordava el primer dia que va sentir la necessitat de sexe, al principi va optar per masturbar-se quan ja no podia més, però amb el temps li va resultar insuficient.

Un dia va provar amb una línia eròtica, sabia positivament que la noia que gemegava a l’altra banda molt probablement s’estava fent les ungles a l’hora que l’atenia, a la fi ell faria el mateix al seu lloc. En acabar es va sentir físicament alleujat però moralment enfonsat.

Amb el temps va assumir que no li quedava altra i el fet de fer una trucada estúpida de tant en tant, a raser de la mirada dels altres era un preu acceptable per seguir dedicant-li la vida a la dona que estimava.

Havien passat potser tres o quatre anys i les trucades ja no li omplien, trobava a faltar la sensació de sentir-se abraçat, el frec dels cossos excitats.

Va intentar anar on la gent es coneixia, on podia, en principi, trobar alguna dona amb qui poder passar una estona, sense més pretensions, volgut per tots dos. I podia haver funcionat, llàstima que sempre acabés apareixent ella a la conversa. – Si estàs casat que fas aquí? – És difícil d’explicar, però és que ella no m’ho pot donar? – Doncs separat primer. – No puc.

En alguna ocasió va arribar a explicar amb detall el problema i el resultat va ser pitjor. – Mira, si ja se’m feia difícil pensar que tenies parella, saber el seu estat encara ho complica més. Ho sento.

Va deixar d’intentar-ho, va deixar de trucar a línies eròtiques, va deixar de sortir de casa. Sols de tant en tant, i d’acord amb l’assistenta, anava a veure alguna pel·lícula, a passejar, a veure els aparadors.

Va ser en una passejada que se li va apropar una dona. – Vols passar una bona estona nen? – Nen! Li havia dit nen! – Perdoni? – Que si vols cardar? Maco. – De sobte es va sentir dins una tempesta. Quan temps havia passat? Com era possible que estigués valorant la possibilitat de ... No! Ell no era així, ell respectava les dones, ell ... Feia tant de temps!

Ella no estava malament, i aquell somriure, sí potser tenia més a veure amb el somriure del venedor de sabates que no amb el de la noia que esperava ser petonejada sota les estrelles. – Va nen! Total per trenta euros i et deixo content per una setmana.

Aquella primera vegada va ser com un d’aquells somnis on ets l’espectador i no el personatge principal, no va sentir que fos ell qui pagués aquella dona per tenir-ne sexe. Tot i així ho va fer i era conscient que havia estat ell.

Va passar un temps fins que es va decidir a provar de nou, la por, però, de ser descobert li va fer evitar les prostitutes de carrer, a més sabia que moltes d’elles ho feien coaccionades, esclavitzades i dins del mal preferia fer-ho amb alguna que, si més no, ho fes per decisió pròpia.

Va cercar algun lloc on les dones que hi treballessin semblessin lliures d’anar i tornar, on la raó que les portés a deixar-se magrejar i follar fos exclusivament per motius econòmics. - A la fi molta gent hi treballa en feines de dubtosa qualitat moral, farmacèutiques i químiques que aboquen porqueria sense gaire control, alimentàries que mal paguen les matèries primeres per després vendre-les a preu d’or ...

No anava gaire sovint, una vegada cada, un, dos, potser tres mesos, una vegada cada quant l’angunia li ho demanava. El lloc que havia trobat era molt reservat, en una escala d’antics tallers i magatzems ara tancats, sense veïns, procurava passar desapercebut quan hi anava, feia un ullada al entrar al carrer i si hi veia algú i sols picava al timbre quan ell era l’únic al carrer.

Mai no s’ho hauria esperat, trobar-se cara a cara en baixar les escales del bordell amb el comercial de la feina, sabia que allò significava el final, l’havia criticat prou vegades per la seva manca de respecte i ara l’havia enxampat fent el mateix.

Aquella ferum sols volia dir una cosa, va empènyer la cadira de rodes fins l’habitació, li va passar els braços sota les aixelles i la va estendre al llit. De l’armari va treure tovalloles humides i un bolquer, li va obrir la bata, li va treure les calces i va descordar el bolquer, la va netejar completament, assegurant-se que no quedés res de brutícia.

Va veure que hi havia una nafra nova, va anar a buscar el desinfectant i una gasa per posar-li, després va treure la pomada i li va estendre arreu, posà el bolquer net i les calces, tancà la bata i l’agafà de nou per posar-la a la cadira, encara era d’hora i a la tele hi feien aquell programa que a ella li agradava, creia.

La deixà de nou al menjador, recollí el bolquer brut i les tovalloles humides fetes servir i el llençà tot a la bossa de les escombraries, mes tard ho baixaria tot.

Hauria de buscar una nova feina, una feina on ningú no el conegués, on ningú no sabés res d’ell i si algú es vanagloriava d’anar de putes no parar boca, no cridar-li l’atenció, no cridar l’atenció.

7 comentaris:

Striper ha dit...

Uh crec que es un post que refleteix moltes realitats.

Albert B. i R. ha dit...

ts n'hi deu haver uns quants!

coses2 ha dit...

No sé si m'ha agradat o no. Només sé que m'ha deixat un regust amarg. Una història dura...

Grocdefoc ha dit...

Hola de nou, Josep B,
Primer de tot, gràcies pel teu comentari a ”Sobre les desaparicions...”, perquè amb la teva experiència com a blocaire m’ajudes a comprendre una mica més on m’he ficat; què en puc esperar de tot plegat.
Referint-me a la teva narració “Incongruències”,vull dir-te que, amb el teu detallisme de les situacions, aconsegueixes que el lector es pugui posar dins la pell del personatge; al menys jo m’he vist dins del paper d’aquest home que no li ha quedat cap més sortida que la que tria al final. L’home i les seves circumstàncies i la incomprensió de la resta si aquestes circumstàncies es desconeixen, encara que el drama crec que es troba en que, tot i sabent-les, es va quedant sol.
Amor veritable i necessitats reals; noblesa i alhora aquest punt d’hipocresia que sembla destil•lar-se al principi fins que s’entenen les raons veritables del seu comportament.
Ignoro si t’has inventat aquesta història o coneixes algun cas real.
Et diré que jo sí que he conegut una història real i quasi idèntica, amb l’única diferència de que l’home va trobar una nova companya que va acceptar conviure amb ell i amb la dona malalta; compartint-ne la vigilància i tenint-ne cura. I l’únic interès que existia, era l’amor.
Quan vaig conèixer la història em va sotragar profundament, perquè jo em sentia incapaç de tals sacrificis. Però em va fer comprendre el gran poder que té el veritable amor, i comprovar que existeixen en el món real, persones de bona voluntat i, sobretot, que existeix l’amor amb majúscules.
Ens seguim llegint...i comentant.
M. Pilar Martínez (des de dalt del turo.bloc.cat)

Josep B. ha dit...

Striper: Així ho penso

Albert: Benvingut, sospito que sí.

Coses2: Indubtabblement era el que pretenia, no sóc gaire amic dels finals Disney, no acostumen a tenri res a veure amb la realitat.

Grocdefoc: Les històries que explico són sempre invenció però sempre creixen de retalls de la realitat, barreja d'històries reals enganxades amb presuncions i teories, poc argumentades si vols, en aquest cas la història me l'ha inspirat el debat sobre la prostitució, el fet que tinguem una imatge del "putero" masclista i berroer quan sospito de molts casos on, per moltes raons, o excuses, o mals arguments, s'acaba fent ús d'aquestes dones.

Penso en víctimes i víctimes sovint d'una educació malmesa per moltes raons que ens acaben portant a fer coses que mai no hauriem pensat.

Pel que fa al cas que conèixes, és per reverenciar aquesta dona, s'ha de ser molt valent per assumir una situació així.

Indubtablement penso que, a mig termini, hauriem de saber fer desaparèixer la prostitució, però per aconseguir-ho s'han de corregir moltes coses i no totes són tan diàfanes com el masclista berroer que pensa que totes les dones són putes.

glamboy69 ha dit...

genial relat!!
ja tenia ganes de llegir-ne un dels teus!!

M'ha recordat aun tal Rodrigo de Santos, regidor del Pp ultracatòlic enxampat amb xaperos emnors, pagant-ho amb diner públic!

Josep B. ha dit...

Crec que del tal Santos oblides el consum de cocaïna, tanmateix són dos casos diferents, un és el d'algú sense escrúpols (Santos) i l'altre és algú abocat a una situació no desitjada per no saber, o no poder, veure altres alternatives.

A la fi el tal Santos no tenia cap càrrega familiar, de fet s'ha demostrat que ell era la càrrega.