dimarts, 25 d’agost de 2009

Amnèsia

Em vaig despertar amb la terrible sensació de no ser al lloc adequat. Aquella sala, amb una lleu il·luminació quin focus no vaig saber identificar, m’era del tot desconeguda. Em vaig aixecar del llit, un llit bàsic, amb matalàs, llençols i una estructura inferior tancada que devia suportar el pes de tot.

Vaig fer una inspecció de tot el que em rodejava fins trobar un mirall que quedava al costat del que devia ser un armari. Em vaig mirar, res d’estrany e la meva imatge, tret de la roba, una mena de túnica o de camisa de dormir de color blanc sense botons, cremalleres ni cordills.

Dins l’armari vaig trobar roba interior, uns quants vestits de cos complert i diferents tipus de calçat. Vaig obrir la porta i vaig fer una ullada, el passadís era buit, a mà dreta al fons hi havia algú assegut a una taula en actitud de veure passar les hores. Em vaig fixar que la roba que portava era pràcticament idèntica a la meva.

La veritat és que em feia una mica de vergonya sortir tal com estava, així que em vaig vestir amb un d’aquells uniformes. Sortí de l’habitació i m’apropà a l’home. – Bon dia. – Vaig dir abans de preguntar-li res. – L’home, en veure’m va saltar de la cadira i es va quadrar fent una salutació que semblava militar. – A les seves ordres, senyor!.

Em vaig quedar garratibat, jo era una mena de cap d’alguna cosa, però de quina? La situació s’havia complicat més del que m’esperava, si hagués estat un company d’aquell home, un hoste, un desconegut o, fins i tot, un presoner m’hauria pogut sincerar immediatament. Però sent un comandament la cosa canviava, la meva situació era molt delicada i no li ho podia explicar a qualsevol.

Així doncs, vaig optar per simular que em trobava malament. – Si us plau, cridi al servei sanitari de guàrdia, estaré a la meva cambra. – L’home em va mirar estrany, tot i així va obeir sense fer més comentari. Em vaig tornar a la cambra, vaig seure al llit i esperà a que arribés algú. – Permís per entrar. – Va cridar algú des de fora. – Endavant.

La porta s’obrí i entrà una dona uniformada amb un distintiu sanitari, si més no aquell símbol el reconeixia. – Vostè dirà comandant. – Em va dir havent tancat la porta. – Comandant ... – Vaig repetir en veu alta. – Ella es va quedar sobtada. – Perdoni’m, ara m’explico, crec que tinc algun problema d’amnèsia. – Amnèsia? Vol dir que no recorda qui és? – No exactament, no recordo aquesta cambra, el passadís, l’home que hi ha al fons, a la taula, a vostè, el meu càrrec, però tinc consciència de qui sóc i com em dic.

La dona, no estava segur si era metgessa o infermera, va treure un aparell i em va inspeccionar els ulls. – Res d’estrany aquí. Comandant, si em fa el favor anirem al taller. – Taller? – Sí ... no diu que te consciència de qui és? – Vostè no és metgessa? – No pas, sóc enginyera. – Perdoni’m però no entenc res. – Li ho explico pel camí.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer els llargs passadissos fins arribar al taller, ella, durant el recorregut em va anar explicant. – Primer de tot, vostè és el comandant d’aquesta nau, vam sortir de la Terra ara fa sis-cents trenta-dos anys a la recerca d’un planeta que ens pogués acollir. – Vostè té més de sis-cents anys? – Va riure. – No! I ara! Tinc vint-i-quatre, he nascut dins aquesta nau.

Va seguir explicant. – Vostè sí en té més de sis-cents anys, de fet, voreja els sis-cents cinquanta. El consell d’evacuació va creure convenient que determinats càrrecs fossin en mans d’androides, tots ells amb el programa Messies, un programari que era capaç d’avaluar d’una manera justa els riscos, avantatges i inconvenients i prendre la decisió correcta en el moment adequat.

Vaig interrompre l’explicació. – Llavors dedueixo que no sóc humà sinó un androide, un robot. – Això mateix. – I perquè em resulta dolorós assabentar-me d’això? Si sóc un androide no hauria de sentir. – Bé, això és part del problema. – Problema? – Sí, deixi’m que acabi d’explicar.

L’enginyera seguí la narració. – Vora els primers tres-cents anys els androides van fer la seva feina perfectament, però va haver-hi un incident que ens va posar en alerta, alguna cosa va fallar ... el sots comandant va ordenar l’execució d’un humà. – Inclou la pena de mort, la llei? – No. De fet la pena de mort no existeix des de fa dos mil anys en cap de les cultures humanes.

Allò em va fer sentir una esgarrifança. – Vol dir que Messies fallava? – Això vam pensar. Afortunadament vostè no va semblar afectat, va revocar l’ordre i va fer desactivar i revisar el sots comandant. – Van revisar el programari? – Sí, la decisió se’n sortia de les possibilitats de Messies però vam trobar un altre programari, vam pensar que era alguna mena de virus i el vam eliminar.

Començava a ser conscient de tot el meu sistema, vaig fer un escombrat de memòria. – No va desaparèixer oi? – No. Vam engegar el sots comandant i el programari va tornar a generar-se. – Jo també el tinc, no? – S’ha escombrat la memòria? – Sí. – Però hi ha un detall. Cada programari en cada androide era diferent, fins i tot anava variant amb el temps.

Vaig trobar dins meu alguns algorismes que em permeteren fer deduccions més ràpides. – Evolucionem. – No sé, no sabem si podem dir-li així. – Què va passar amb el sots comandant. – Desactivat, el seu programari el convertia en un psicòpata. – I quin és el meu problema?

L’enginyera es va para i em va mirar als ulls. – Vostè te por. – Em vaig quedar sobtat. – Què vol dir? – Ella va seguir explicant. – Havia de decidir si desactivàvem definitivament el sots comandant, va dubtar, un del enginyers del moment, jo, evidentment, no hi era, el va escridassar, vostè es va cobrir amb els braços com si li anés a colpejar. Va ser quan ho vam saber.

No m’ho podia creure, no trobava cap algorisme que pogués fer-me reaccionar amb por. – L’han solucionat? – encara no ho sabem, portem vora tres-cents anys intentant que vostè no tingui por. L’implantem un algorisme corrector, es desperta i durant uns anys no tenim cap problema, però de sobte, un dia es queda bloquejat davant una presa de decisió per senzilla que sigui.

Vaig lligar caps. – M’heu esborrat la memòria? – No. Feia cinc anys que vostè funcionava bé. És d’hora però crec que s’ha tractat vostè mateix. – Què vol dir? – Aquest matí hem trobat un bolcat de memòria seu no programat, potser ha generat un algorisme de seguretat que fa una còpia i després esborra quasi tota la seva memòria.

No sabria explicar el perquè però saber que podia recuperar la meva memòria em va alleugerir. – Llavors caldria que filtressin la còpia, per eliminar l’algorisme defectuós, i la recuperem. – Hi ha un parell de companys fent-ho. – Ja sé que amb la memòria recuperaré la informació, però tinc curiositat. Quants androides som a la nau i quants en funcionament.

La dona abaixà el cap. – Vostè, el sots comandant, el cap de motors, el cap metge i el cap de comunicacions, no hi ha més androides. D’actiu sols vostè. – Jo sol? – El cap de motors va fallar va dos-cents anys, es va apagar i no l’hem pogut engegar de nou, el cap de comunicacions va començar a barrejar idiomes i ha estat impossible refer la base de dades, el cap metge esborra la llista de malalties així s’engega.

Vaig rumiar que allò era un desastre. – I com s’ho fan sense ells? – Lògicament els seus llocs han estat ocupats per humans, hem descobert que tampoc no ens surt tan malament, tenim errades, sí, però també sabem corregir-les, si més no en la majoria de casos. – Llavors, perquè no m’heu desconnectat?

La dona em mirà als ulls. – Perquè encara funciona i malgrat te un problema greu quan es presenta sempre ha col·laborat i s’ha deixat fer. Estudiarem l’algorisme que ha incorporat, si és correcte potser s’haurà solucionat el problema encara que sigui en precari.

Vam arribar al taller, vaig saludar la resta de l’equip. – On he de posar-me? – Aquí, comandant. – Vaig seure i em van connectar uns cables al clatell. – Comencem. – Vaig sentir com un munt de dades entraven dins la meva memòria, de sobte tornava a recordar des de la sortida de la nau de la base lunar fins al dia anterior, fins el moment que vaig sentir que una posició de memòria m’avisava que entrava en pànic.

El procés va acabar. Vaig preguntar si tot havia anat bé, però ningú no va gosar respondre’m. – Potser si m’ho expliquen. – La dona em mirà compungida. – Crec que aquest és el darrer bolcat, comandant. – Què vol dir? – De la butxaca va treure un mirallet i m’ho va posar al davant, darrera meu un fil de fum negre sortia del meu clatell. – S’acaba de fondre el port de comunicacions. – Jo sabia que els recanvis eren esgotats feia temps. Ara sabia que la propera vegada que entrés en pànic el bolcat no es produiria però l’esborrat sí. Acabava d’assolir una nova característica humana, la mort.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Noi... sempre em tens "angoixada" fins el final!!
Ptonet

plugim constant ha dit...

Boníssim. M'ha agradat molt.

Josep B. ha dit...

Gràcies a totes dues, us demano disculpes per no respondre abans, ara ja he fet els canvis que necessitava.