Avorriment

La música omplia el seu cor aquella tarda d’estiu. Sol a l’oficina, esperant la dubtosa trucada d’un client despistat. A voltes els ulls se li tancaven i llavors feia una escapada a la màquina de cafè.

La sala, com tot l’estiu, era buida, sols el que omplia les màquines i ell trencaven el silenci, i la major part de les vegades ni hi coincidien. La dona de la neteja arribava una hora desprès que ell se n’anés a casa.

A l’entrada la recepcionista mirava a la televisió un culebrot sud-americà mentre, desacuradament, mostrava els peus descalços al enganyós recer de la taula i unes cuixes gruixudes, amb aspecte molsut sols cobertes per una faldilla que havia relliscat més enllà d’on es pretenia. De tant en tant algú es movia al pis de dalt, però, com que, orgànicament pertanyien, a empreses diferents, ni tan sols es veien.

Les hores passaven tedioses, deixant-se comptar minut a minut, l’explorador d’Internet feia dies que era el programa més utilitzat, fins i tot s’havia avorrit de seguir la cotització del Dòlar.

De tant en tant algú passava pel carrer, trencant la monotonia de la jornada, de vegades un missatger amb el casc posat a mig crani, li feia despertar la tirada gore imaginant-se que d’un cop al casc aquest feia les vegades de guillotina obrint-li el crani amb un tall polit i definitiu. Definitivament estava avorrit.

Encara recordava la vegada que passava una noia amb una faldilla més aviat curta amb un vent important i la feinada de la noia per no quedar amb el cul a l’aire, sospitant que darrera els vidres foscos podia haver-hi un exèrcit de tafaners gaudint de l’espectacle. I és que per molt que s’esforcés l’orientació de la taula feia que sols aixecar els ulls la seva vista enxampés al primer que passava pel carrer.

Recordava la darrera trucada d’un client, era un vell conegut, a més devia estar tan avorrit com ell ja que li va demanar la més estúpida llista de preus mai demanada. Havia de reconèixer que aquelles dues hores de conversa anodina va ser el més divertit que li va passar aquell dia.

De vegades la seva imaginació el portava a imaginar-se un clau amb la recepcionista, cosa bastant improbable, se la tirava el que omplia les màquines. Ho sabia perquè els havia enxampat en plena feina als lavabos d’homes una setmana enrere, la recepció buida, el carro amb entrepans i refrescos a la porta de l’ascensor i els gemecs dins un dels retretes li feien estar convençut dels fets.

Ells mai no es van adonar, la recepcionista no devia entendre com a aquell pallús que pujava cada hora a prendre un cafè, se li escapava el riure cada vegada que passava.

El mes d’agost s’acabava, en uns quants dies sortiria d’allà per no tornar fins trenta dies desprès i quan arribés les taules tornarien a estar ocupades i el tedi es convertiria en nervis i tensió, en crits i remors. A l’entrada el recepcionista de sempre miraria pel·lícules porno sense só i despullaria mentalment totes i cadascuna de les dones que creuessin la porta.

I ell tornaria a escoltar, com una agressió, el só del telèfon a l’altra banda del qual hi hauria un client desesperat perquè li manca genero, esverat perquè no li ha arribat o bé perquè li ha arribat en mal estat.

I tornaria a tenir al davant la companya, més interessada en parlar del seu nuvi, l’actual, i en pintar-se les ungles que no pas en treballar, “total per la merda que li paguen”. Al fons el fanàtic del futbol entestat en explicar-li cada dilluns fil per randa l'alineació que havia fet l'entrenador del seu equip, equivocada, i la que hauria fet ell, perfecta, sense escoltar-li mai quan li insistia que a ell el futbol l'interessava menys que la migració anyal de les escopinyes del mar Mort.

A la fi l'avorriment te moltes cares, i potser és que forma part d'un mateix i no és res que vingui de fora.