Superiors

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

El somriure de la Mariah no em feia pensar en res de bó. - Quan mires així és que passa alguna cosa. Quina feina tenim? - Altra visita a una colònia especial. - Merda! Diga'm que són pastafaris, sisplau. - No, no són religiosos, és una colònia pseudo científica, volien fer una colònia d'humans perfectes.

No m'hi vaig poder estar i vaig riure. - Altres torrats. I què hem de fer? - T'ho explicarà el senyor Kleiner, és a dins, l'hi he assignat la cambra sis. - Coneixia de fa temps a Kleiner, i sabia que quan ell apareixia és que havien problemes. M'hi vaig arribar a la seva cambra.

Desprès de les salutacions de rigor vam seure i em va explicar la situació. - Vostè sap que tenim contactes programats amb totes les colònies i que quan passen més de tres cites en les que la colònia no ens contacta iniciem un període de trucades a la colònia, també sabrà que en el moment en que considerem fracassats els intents de contacte enviem la nau més propera a fer un reconeixement.

El senyor Kleiner era un detallista en les seves explicacions, així que el vaig tallar educadament. - Això vol dir que no tenien cap nau prou a prop i com que estem lliures ens ha tocat la rifa. - Kleiner va somriure. - Diem que sí. - Què esperem trobar? - Sé que el fet d'involucrar-me en la pregunta li seria plaent, i això m'ajudaria a estar millor informat. - No ho sabem segur, potser tenen algun problema amb el transmissor o, en el pitjor dels casos, ha hagut alguna incidència geològica o meteorològica.

Me'l vaig mirar seriosament. - Perdoni'm, acabo de traslladar una colònia perquè a seva estrella estava a punt de fer-se una nova, aquella gent no tenia coneixements per saber lo de la nova, em vol fer creure que no sabrien que havien patit un terratrèmol o un huracà? - No li puc confirmar res, però te raó, ens temem algun altre problema. - Sisplau, senyor Kleiner, no em confirmi res, però faci'm partícip de les seves sospites.

Kleiner va baixar la mirada un moment. - A les darreres comunicacions ens informaven d'alguns problemes socials, alguns membres estaven plantejant fer una comunitat apart. Pensàvem que, encara que fessin dues colònies, no hi hauria problema, però el silenci posterior ...

Per a mi va quedar clar, es sospitava que hi havia hagut aldarulls, potser una guerra. Vaig preguntar a la Mariah i la Isis si estava tot en ordre i vam començar el viatge. Com sempre durant el viatge vaig acabar d'estudiar les característiques de la colònia. D'aquesta es podria dir que era xenòfoba, els membres havien estat elegits en una selecció quocient d'intel·ligència, habilitats mentals i físiques excepcionals.

Vaig recordar que als meus pares els hi havien proposat de lliurar-me a quelcom semblant, però ni el pare ni la mare no havien estat gaire amics d'aquest tipus de seleccions. La Mariah se’m va atansar quan era a la cabina de comandament. – Vaig una mica perduda, Salem. He de preparar la bodega per portar gent? – No tinc ni idea, però tinc la greu sospita que no caldrà. Tanmateix, sí, prepara-la, però per no massa gent, amb un nivell hi haurà prou, si és que cal.

Se’m va quedar mirant. – Com va anar amb els fidelians? – Un procés molt llarg, però es van alliberar molts, ara tenen una llarga temporada d’adaptació. – La Isis em va dir que el que s’havia escapolit se li havia quedat mirant com un mussol. – I tant, fes-te el càrrec, per a ell una dona era un llençol negre amb ulleres d’infrarojos. Ni tan sols les hi veien les mans. – Ulleres d’infrarojos?

Vaig veure que hauria d’explicar-li. – Els hi posaven només néixer, de fet les han diagnosticades com a cegues, sense les ulleres no hi veuen. – I els hi deixaran seguir, a uns monstres així? – Tinc la sospita que l’aventura fideliana ha acabat, sols quedaven sis vells com a caps i la major part dels que van acceptar continuar a la colònia ho feien perquè eren massa vells per adaptar-se a la societat, a més la jutgessa va ordenar aplicar-los el nivell vermell, cap secta no ha sobreviscut al nivell vermell, l’autoritat dels liders queda absolutament qüestionada.

Va rumiar una mica, mentre seia al meu costat. – I aquests d’ara? – Saps allò del mite d’una raça superior? – Vols dir el moviment aquell que va aparèixer a Amèrica del nord que pretenia que els nord-americans eren una superiors? – Exactament. Aquests pretenien obtenir alguna cosa semblant. – Però allò se’n va anar en orris. – Com tots els moviments semblants, sempre acaben esclatant, la superioritat es sempre relativa. – Així aquests es consideraven superiors? – basant-se en el seu quocient intel·lectual. – i? – Doncs, alguna cosa no va anar a l’hora.

Vam seguir parlant una bona estona fins que va decidir anar-se a dormir, en unes vint hores arribaríem al planeta i en Kleiner baixaria amb la llançadora. En Kleiner era a la seva cabina feia i la Isis sols va passar per dir-me que també anava a dormir. Jo em vaig quedar mirant per la claraboia frontal com els estels s’escapolien per les bandes i l’espurna d’alguna nova molt llunyana trencava la imatge estàtica del davant.

Em vaig aixecar quan ja arribàvem al planeta, en Kleiner ja era a la llançadora i la Mariah havia preparat la bodega en previsió d’haver d’evacuar qui quedés. Em vaig anar a la cabina de comandament i, amb en kleiner, vam fer les proves de comunicacions abans de sortir cap a la superfície.

Una estona desprès ens comunicaven estant ell ja a la colònia. – No queda ningú, el que més em preocupa és que no trobo cap cadàver, vaig a fer una ullada als ordinadors. – Desprès d’una hora ens va tornar a parlar – He recollit les unitats de memòria dels ordinadors, li posaré en una caixa d’esterilització. – Tenim armaris per desar equips informàtics, no cal la caixa. – Molt em temo que sí, Aquests brètols es van barallar entre ells i no se’ls hi va acudir cap altra idea que fer una guerra química. Estic contaminat, pel que he llegit em queden unes setmanes.

Ens vam mirar amb la Mariah i la Isis, esgarrifats. – Què vol que fem? – li vaig preguntar. – Sols tinc una possibilitat, hi ha una base científica on podrien cercar alguna cosa. Abans de pujar ompliré la llançadora de menjar, no sortiré d’ella fins arribar. Sento informar-lo que la llançadora queda confiscada, la Corporació li facilitarà una de nova. – Va riure amargament. – Kleiner, estic segur que en trobaran una cura. – Segur, sí. Deixaré la caixa al bagul extern. Pujo en un parell d’hores. – L’esperem.

Mentre en Kleiner recollia tant de menjar com podia, jo enviava un missatge urgent a la base científica explicant la situació, la resposta arribaria en unes hores. La Mariah va revisar els connectors de control vital per a la llançadora. La Isis enviava un informe a la Corporació. Dues hores després en Kleiner entrava amb la llançadora al moll. D’acord amb ell el moll va quedar aïllat, la caixa amb els discos es retirarien en un ambient segur.

Ja havia introduït les coordinades de destí, per primera vegada vaig posar la Bella Lola a velocitat màxima, ja en marxa van arribar les respostes de la base i de la corporació, a la base ens esperaven amb un equip d’emergència, ens suposaria restar en quarantena fins estar segurs que no estàvem contaminats. La Corporació enviava una nau no tripulada per fer de balisa de perill al planeta.

En arribar ens van fer entrar a un moll totalment buit fora del personal d’emergències, perfectament enfundats en els vestits aïllants, vam ancorar en la posició indicada i ens vam quedar dins la nau, obrint la porta d’accés perquè entressin, ens van portar a la sala de descontaminació i unes hores després ens aixecaven la quarantena.

Els hi vaig preguntar per en Kleiner, em van apropar a la sala des d’on l’observaven. – L’estem perdent. – Em va dir un metge. – I la informació què els hi vam portar? – No hi serem a temps. Sap alguna cosa de la S.I.D.A? – No és aquella malaltia venèria que es va descobrir al segle vint i fins al vint-i-dos no en van poder eradicar? – I li sona l’Ebola? – No és un riu d’Àfrica?

El metge em va respondre amb mig somriure. – Sí, on es va detectar un virus que provocava febres hemorràgiques, altament letal. Aquests pallussos van crear un virus amb el pitjor de tots dos, destrueix les defenses i és extremadament ràpid, Per sort sols es transmet per contacte i no sobreviu en materials inorgànics. – Trobaran una cura? – No per salvar-ho. – Ell ho sap? – Des del principi em temo. Suposo que voldrà parlar amb ell.

Em va indicar on era el micròfon i ens va deixar sols. – Kleiner, hola? – Hola, suposo que ja sap que no me’n sortiré. – Fan el que poden. – No poden fer res. He recomanat a la Corporació l’esterilització total del planeta, no ens hi podem arriscar a que surti res d’allà. Sembla que podrà recuperar la seva llançadora. Per un sol cadàver que trobo i no se m’acudeix altra cosa que tocar-ho. – I els guants? – Amb l’avantbraç, al girar el cos se’m va retirar la màniga. Ha estat un plaer conèixer-lo. – També per a mi. – He demanat que m’apliquin l’eutanàsia, no te sentit patir per acabar morint. – Vol que avisi algú? – No tinc família. Aquí a la base s’encarregaran d’incinerar-me.

M’hi vaig acomiadar quan entraven els metges, uns minuts després el cor d’en Kleiner deixava de bategar, vam assistir a l’incineració, va durar prop de mitja hora, desprès les cendres van ser escampades per l’espai.