divendres, 25 de juliol de 2008

Avorriment

La música omplia el seu cor aquella tarda d’estiu. Sol a l’oficina, esperant la dubtosa trucada d’un client despistat. A voltes els ulls se li tancaven i llavors feia una escapada a la màquina de cafè.

La sala, com tot l’estiu, era buida, sols el que omplia les màquines i ell trencaven el silenci, i la major part de les vegades ni hi coincidien. La dona de la neteja arribava una hora desprès que ell se n’anés a casa.

A l’entrada la recepcionista mirava a la televisió un culebrot sud-americà mentre, desacuradament, mostrava els peus descalços al enganyós recer de la taula i unes cuixes gruixudes, amb aspecte molsut sols cobertes per una faldilla que havia relliscat més enllà d’on es pretenia. De tant en tant algú es movia al pis de dalt, però, com que, orgànicament pertanyien, a empreses diferents, ni tan sols es veien.

Les hores passaven tedioses, deixant-se comptar minut a minut, l’explorador d’Internet feia dies que era el programa més utilitzat, fins i tot s’havia avorrit de seguir la cotització del Dòlar.

De tant en tant algú passava pel carrer, trencant la monotonia de la jornada, de vegades un missatger amb el casc posat a mig crani, li feia despertar la tirada gore imaginant-se que d’un cop al casc aquest feia les vegades de guillotina obrint-li el crani amb un tall polit i definitiu. Definitivament estava avorrit.

Encara recordava la vegada que passava una noia amb una faldilla més aviat curta amb un vent important i la feinada de la noia per no quedar amb el cul a l’aire, sospitant que darrera els vidres foscos podia haver-hi un exèrcit de tafaners gaudint de l’espectacle. I és que per molt que s’esforcés l’orientació de la taula feia que sols aixecar els ulls la seva vista enxampés al primer que passava pel carrer.

Recordava la darrera trucada d’un client, era un vell conegut, a més devia estar tan avorrit com ell ja que li va demanar la més estúpida llista de preus mai demanada. Havia de reconèixer que aquelles dues hores de conversa anodina va ser el més divertit que li va passar aquell dia.

De vegades la seva imaginació el portava a imaginar-se un clau amb la recepcionista, cosa bastant improbable, se la tirava el que omplia les màquines. Ho sabia perquè els havia enxampat en plena feina als lavabos d’homes una setmana enrere, la recepció buida, el carro amb entrepans i refrescos a la porta de l’ascensor i els gemecs dins un dels retretes li feien estar convençut dels fets.

Ells mai no es van adonar, la recepcionista no devia entendre com a aquell pallús que pujava cada hora a prendre un cafè, se li escapava el riure cada vegada que passava.

El mes d’agost s’acabava, en uns quants dies sortiria d’allà per no tornar fins trenta dies desprès i quan arribés les taules tornarien a estar ocupades i el tedi es convertiria en nervis i tensió, en crits i remors. A l’entrada el recepcionista de sempre miraria pel·lícules porno sense só i despullaria mentalment totes i cadascuna de les dones que creuessin la porta.

I ell tornaria a escoltar, com una agressió, el só del telèfon a l’altra banda del qual hi hauria un client desesperat perquè li manca genero, esverat perquè no li ha arribat o bé perquè li ha arribat en mal estat.

I tornaria a tenir al davant la companya, més interessada en parlar del seu nuvi, l’actual, i en pintar-se les ungles que no pas en treballar, “total per la merda que li paguen”. Al fons el fanàtic del futbol entestat en explicar-li cada dilluns fil per randa l'alineació que havia fet l'entrenador del seu equip, equivocada, i la que hauria fet ell, perfecta, sense escoltar-li mai quan li insistia que a ell el futbol l'interessava menys que la migració anyal de les escopinyes del mar Mort.

A la fi l'avorriment te moltes cares, i potser és que forma part d'un mateix i no és res que vingui de fora.

9 comentaris:

Núr ha dit...

Entenc molt bé aquesta sensació d'avorriment... Quan realment no tens res a fer i només esperes que passi alguna cosa (no vull dir a la feina, sinó en general!).

plugim constant ha dit...

Si noi, l'has clavat l'avorriment el portem a sobre. És com una mena d'infelicitat. En canvi tots coneixem gent que no s'avorreix mai... jo estic entremig: de tant en tant llenço el temps avorrint-me. Salut!

Cesc ha dit...

Uf l'avorriment, el temps que no passa, la feina que no puja... no poder xerrar amb ningú... ho has explicat perfectament :)

Luz de Gas ha dit...

Hay días que todo va muy rápido en cambio otros los minutos son horas y no hay forma de poner fin.

El aburrimiento es una angustia algunas veces

Núria ha dit...

L'avorriment va amb l'estat que ens sentim. Podem sentir-nos avorrits tot i tenir un munt de feina...

glamboy69 ha dit...

Wooo!
Veig que has tornat al realisme, aparcant les sagues de ciència ficció!! Ben fet! La veritat és que és més el meu estil!

L'avorriment estiuenc és una veritable palga infernal! Jo ja m'ho he montat per no parar a casa més del imprescindible!

Bon relat, com sempre!

skorbuto ha dit...

Núr: A la feina encara és més soporifer, fora pots optar a fer altres coses.

Plugim: L'avorriment el portem, però l'ambient l'ajuda a ser patent.

Cesc: Tots l'hem viscut alguna vegada.

Luz de gas: Totalmente de acuerdo.

Núria: Per suposat, però llavors el sentim d'una altra manera.

Glam: Sento decebre't, seguiré amb la Bella Lola i d'altres històries de tipus fantàstic. (de fantasia, no pas de genialitat, o també, qui sap.) Però també escriuré d'altres tipus, així m'ho demani el cap.

Joana ha dit...

Molt divertit! Ara a la feina és molt avorrit, ja va bé tenir gent pintoresca al voltant, que et puguin inspirar una micona.

skorbuto ha dit...

Joana: tens raó, de totes maneres jo aquest any no el viuré això (crec que per primera vegada des de que treballo)