dilluns, 28 de juliol de 2008

Runnià

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

A la base hi havia un Runnià que cercava transport, per alguna raó que no volia explicar s’havia discutit amb la tripulació de la nau que el portava a una de les seves colònies i l’havien deixat allà.


Els Runnians són una espècie esquerpa, per alguna raó que desconeixem no volen que les altres espècies sàpiguen res de la seva biologia, història ni idiomes. La comunicació amb ells es realitza a través d’un ordinador molt bàsic que no permet gaires explicacions.

Com que sóc la representant de la Corporació a la nau, el navegant, Salem Gòmez, em va demanar que parlés amb la nau que el va deixar. Les explicacions van ser molt concises, s’havia enfadat perquè un membre de la tripulació va entrar a la bodega que l’hi havien reservat. Pel que sembla exigiria tenir accés exclusiu a la seva càrrega.

Això em creava un problema, com a inspectora estava obligada a revisar el carregament de la nau. Vaig fer una consulta a la Corporació amb les dades que ens havia facilitat el runnià i li ho vaig comunicar al navegant. La resposta va trigar més del compte, però malgrat tot van autoritzar el transport indicant-me que no inspeccionés la càrrega en base a un acord diplomàtic que desconeixia.

Així les coses van procedir a l’embarcament de la càrrega mentre jo intentava omplir la paperassa patint l’enutjós traductor del runnià. La feina burocràtica se’m va allargar tant que vaig acabar unes hores desprès d’iniciar el viatge.

Em vaig apropar al pont per informar el navegant que la documentació estava en ordre. Allà me’l vaig trobar, acompanyat de la Mariah, ell estava explicant el que sabia dels runnians, i ella feia veure que estava molt interessada mentre se’l menjava amb la mirada. No entenc com li pot atreure un home en la seva situació, ara, d’ella es pot esperar qualsevol cosa.

El navegant em va convidar a parlar amb ells, però vaig declinar l’oferta, excusant-me per estar esgotada i voler descansar, el fet és que no tenia ganes d’estar més temps de l’imprescindible amb ella, i menys si estava bavejant amb el Salem.

A mig camí va saltar una alarma a la bodega, com m’havien indicat vaig anar a buscar al runnià i el vaig informar, els runnians, pel que sembla, no tenen una oïda com nosaltres i no escolten els senyals acústics. Quan vam arribar a la porta la Mariah ja era allà.

El runnià es va esverar – Prohibit accés a humans – Va dir amb el traductor. – Com li dic que això és un extintor? – Em va preguntar la Mariah. La veritat és que no se m’acudia com, dirigint-me al traductor i assenyalant l’extintor li vaig dir. – Humans no entrar, humans transport aparell apagar foc.

El runnià es va calmar. – No necessari aparell. Agraïment. – El runnià va entrar a la bodega, la porta va quedar oberta i vam poder veure com s’apropava a una de les caixes, obria una escletxa i mirava endins. De la bodega sortia una forta escalfor, segurament era això el que havia provocat que saltés l’alarma.

Quan va sortir, després de tancar la porta, em va fer un gest per parlar sense la Mariah, li vaig demanar que s’anés i ho va fer però no li va fer massa gràcia. – Vostè representant Terra en nau? – Malgrat la resposta hauria estat bastant complicada, jo sols represento a la corporació i és el navegant qui te les atribucions diplomàtiques, vaig dir-li que sí, que era jo.

El runnià, que es veia afectat em va mig explicar la situació. – Viatge massa endarrerit, càrrega a prop final procés, eclosió en cinc-cents clocks. – Clocks era la paraula que s’havia acordat per definir les unitats de temps d’aquelles espècies on no s’havia pogut establir una traducció, en el cas dels runnians, tot i que no era exacte una hora eren uns cinquanta clocks, així que estaven parlant de deu hores.

Desprès de dir-li que parlaria amb el navegant per tal d’accelerar el viatge el vaig deixar sol, va entrar de nou a la bodega i va tancar per dins. Me’n vaig anar al pont, Salem era sol. – Crec que tenim un problema. – Li vaig deixar anar. – Ja ho sé, la càrrega s’està escalfant, m’ho ha comentat la Mariah, i això vol dir que el que portem està fent algun tipus de procés que desprèn calor, com ara una fermentació. – Em va sobtar la tranquil·litat amb que parlava. – Ha fet servir la paraula eclosió.

El navegant va somriure. – Era el que sospitava. – Què vol dir? – Fa temps que es sospita que els runnians són ovipars, a l’estil de les granotes o les tortugues. Mai no posen problemes a inspeccionar la càrrega quan es tracta de material. Crec que portem una nova comunitat de runnians a la colònia.

Em va sorprendre que n’estigués al corrent d’una informació que jo no tenia. – Potser te raó, però això ara no importa, m’ha parlat de cinc-cents clocks, unes deu hores. – Nou hores, cinquanta quatre minuts i tres segons exactament. Li pot comunicar al nostre convidat que arribarem al planeta en ... quatre-cents noranta-sis clocks. – Molt just, no? – No hi puc fer més, aquesta nau no té més velocitat.

Me’n vaig atansar de nou a la bodega, vaig cridar el runnià per l’intèrfon, llavors em vaig recordar que no tenen oïda, vaig pensar que el traductor potser si havia recollit la meva crida, però no hi havia resposta, així que vaig tornar al pont i li vaig comentar al navegant. – Piqui a la porta. – Què vol dir? – Sí, dona que colpegi la porta amb els artells. – em va dir mentre feia el gest amb la mà. – Els runnians són sords, però senten les vibracions a través de la pell.

M’hi vaig tornar, vaig picar a la porta i va sortir el runnià – Viatge final quatre-cents noranta-sis clocks – Li vaig dir, de fet era segur que ja havia passat un maleït clock però no vaig voler posar-m’hi en explicacions – Viatge final? Mort? – Llavors em vaig recordar que l’ordre de les paraules havia de ser estricte. – Disculpes sol·licitades, error ordre, no viatge final, si final viatge. – Humans llenguatge poc ordenat. – El runnià va fer un gest que vaig voler entendre com un somriure. – Important avisar runnià qualsevol incidència. – Humà entendre.

El runnià s’hi va tornar dins la bodega. El viatge va durar una mica menys que no pas el que havia dit el navegant, tanmateix, cap al final del viatge se sentia una remor especial dins la bodega, al arribar al planeta ens esperava un nombrós grup de transbordadors runnians que van demanar permís per acoblar un moll a la porta exterior de la bodega.

Una vegada acoblat el moll i oberta la porta els transbordadors van anar entrant i sortint fins buidar la bodega. Quan l’últim transbordador era al moll el runnià va sortir de la bodega. – Càrrega transportada amb èxit. Agraïment col·laboració i discreció. Jo en transbordador, moll desacoblat en mig clock. – Nosaltres alegres haver ajudat tu. – No m’havia inventat la resposta, estava al document de protocol que m’havien enviat.

Quan va acabar l’operació de desacoblament vaig anar al pont, el navegant ja havia posat en marxa la nau. – Missió acabada. – Li vaig dir. – I amb èxit. Per cert, Isis, quan vulgui fer funcions diplomàtiques en aquesta nau, faci-m’ho saber abans. – Crec que em van pujar els colors. – Sí, ho sento, però vaig creure que era el millor. Potser m’he equivocat. – Sols en el fet de no dir-m’ho, la seva actuació va ser correcta, els runnians no acaben d’entendre que s’hagi de parlar amb més d’una persona.

Em vaig retirar a la meva cabina, vaig fer el meu informe i el vaig enviar esperant una nota de recriminació des de la Corporació, però el que va arribar va ser tot el contrari, l’ambaixador runnià havia agraït efusivament la meva actuació com a cap de la nau i l’informe del navegant indicava que havia delegat en mi les funcions diplomàtiques per facilitar la comunicació.

La meva ficada de pota, que a d’altres els hi havia costat la carrera, es va dissoldre en el no res. Ara sols quedava arribar a la base més propera, que, si no m’equivocava seria la base frontera del nostre sistema. Vaig decidir descansar una mica, estava esgotada amb tota la feina que havia fet.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Molt bona història! M'ha agradat, sobretot el tema de la comunicació entre espècies. Sempre s'ha de tenir en compte que no podem mirar la vida d'una altra espècie amb els nostres ulls, poden no tenir res a veure amb nosaltres, i els runnians aquests, déu n'hi do com en són de diferents.

mossèn ha dit...

vaja, he clicat on no devia ... curiós, però cert ... salut

Luz de Gas ha dit...

Runniá, que de especies y cosas te inventas y todo parece tan real.

Joana ha dit...

Em recorda a una sèrie que feien quan era petita, que es deia Espacio 1999. Una nau interplanetaria transportant de tot. Vaja fent de transportistes, que no els apugin el preu del combustible i facin vaga! jejeje

skorbuto ha dit...

Xexu: Les diferències, sols combinant elements poden ser infinites, reproducció, tipus de societat, ètica ... Si ja és complicat entre humans imagina't quan entrem en contacte amb d'altres civilitzacions alienigenes. Que arribarem.

Mossèn: Passa sempre que vulguis.

Luz de gas: En castellano seria Runniano. A mi me paso como a Obelix, me caí en la marmita de la imaginación. :)

Joana: La recordo vagament aquesta sèrie, de fet n'hi havia moltes, jo era de "Perdidos en el espacio" i, com no, "Star Trek".

glamboy69 ha dit...

Aquesta història cada cop em recorda més a les partides de rol que tenia en la meva època ultrateeenager!
Rummorià? Una espècie cotilla? ahajaj

skorbuto ha dit...

Glam: Runnià! :)