Francament, no crec que el futur estigui escrit, si més no amb aquella fatalitat amb que te'l presenten: “Si t'has de morir d'una pedrada t'hi moriràs d'una pedrada.”.
El que sí crec, i no vull ser el mesíes de ningú, es que el temps, la nostra història, les nostres històries, és semblant a un riu, cadascuna de les nostres accions ens empenyen en un sentit o en altre, mantenint-nos a la llera del riu o traient-nos fora, potser obrint un altre camí.
Milions de litres d'aigua fan que, amb el temps, s'obri una nova via, però sempre hi ha una primera gota que és la que acaba d'obrir l'escletxa. I el problema neix aquí, ens enlluernem per la proesa d'aquella gota, d'aquell que ha canviat alguna cosa, sense adonar-nos que sense totes les anteriors que van colpejar la paret i sense totes les que li han anat al darrera el riu seguiria pel mateix camí.
Crec que estem predestinats a obrir nous camins, no fatalment sinó potencialment. Podem formar part de l'ona que empeny els canvis o podem seguir el curs i deixar-nos portar. Però encara així ens podem trobar que el corrent ens empeny i ens aboca a ser dins l'onada, llavors quin sentit té lluitar per no formar-hi part?
Ser un mateix, dins l'onada, a favor de l'onada o en contra d'ella, lluitant contra corrent o empenyent endavant, lluitant per no sortir del corrent o per sortir-ne.
Aquesta lluita personal i intransferible és la predestinació, no podem prendre la decisió total, no som més que una gota però podem provocar-la, ara si hi han més que a l'hagin fet o més endavant quan algú aprofiti la nostra empenta i la de molts altres per acabar de fer-ho.
Per això crec que el nostre destí és prendre decisions, prendre-les de manera personal, conscients del que decidim malgrat en el moment en que decidim no suposi cap canvi.
I què passa quan no decidim? Que el corrent ens portarà on vulgui, que serem arrossegats, fins i tot expulsats i que no ens podrem queixar. Si hom no decideix no pot exigir. Deixar passar la vida, deixar arrossegar-se per el corrent sense decidir és la pitjor decisió que es pot prendre, és renunciar a encertar i a equivocar-se, és passar la responsabilitat als altres, és desentendre's, és no viure.
El que sí crec, i no vull ser el mesíes de ningú, es que el temps, la nostra història, les nostres històries, és semblant a un riu, cadascuna de les nostres accions ens empenyen en un sentit o en altre, mantenint-nos a la llera del riu o traient-nos fora, potser obrint un altre camí.
Milions de litres d'aigua fan que, amb el temps, s'obri una nova via, però sempre hi ha una primera gota que és la que acaba d'obrir l'escletxa. I el problema neix aquí, ens enlluernem per la proesa d'aquella gota, d'aquell que ha canviat alguna cosa, sense adonar-nos que sense totes les anteriors que van colpejar la paret i sense totes les que li han anat al darrera el riu seguiria pel mateix camí.
Crec que estem predestinats a obrir nous camins, no fatalment sinó potencialment. Podem formar part de l'ona que empeny els canvis o podem seguir el curs i deixar-nos portar. Però encara així ens podem trobar que el corrent ens empeny i ens aboca a ser dins l'onada, llavors quin sentit té lluitar per no formar-hi part?
Ser un mateix, dins l'onada, a favor de l'onada o en contra d'ella, lluitant contra corrent o empenyent endavant, lluitant per no sortir del corrent o per sortir-ne.
Aquesta lluita personal i intransferible és la predestinació, no podem prendre la decisió total, no som més que una gota però podem provocar-la, ara si hi han més que a l'hagin fet o més endavant quan algú aprofiti la nostra empenta i la de molts altres per acabar de fer-ho.
Per això crec que el nostre destí és prendre decisions, prendre-les de manera personal, conscients del que decidim malgrat en el moment en que decidim no suposi cap canvi.
I què passa quan no decidim? Que el corrent ens portarà on vulgui, que serem arrossegats, fins i tot expulsats i que no ens podrem queixar. Si hom no decideix no pot exigir. Deixar passar la vida, deixar arrossegar-se per el corrent sense decidir és la pitjor decisió que es pot prendre, és renunciar a encertar i a equivocar-se, és passar la responsabilitat als altres, és desentendre's, és no viure.
15 comentaris:
Ja ho diuen... val més penedir-se del que s'ha fet que no pas del que no s'ha fet...
i si decidim podem exigir?
Trobo que expliques la metàfora prou bé. Tot i això, aquestes metàfores que intenten «tancar» la vida en una imatge sempre m'han semblat claustrofòbiques. La vida és més que un riu i els afluents que puguem/vulguem fer o que ens neguem a agafar. És més que un camí, un viatge o el que qualsevol en vulgui dir.
A més, la metàfora és un recurs tan personal... Hi ha força matisos de la teva que no acabo de veure clars, que no entenc o que no comparteixo.
De totes maneres, les metàfores m'agraden perquè són una manera de crear literatura molt interessant! :)
Vaig llegir fa temps a un llibre, que quan no deixes que et passen coses, quan no arrisques, la teua vida s'estanca. No passa absolutament res, tot queda igual, tant per a bé com per a mal. Però està clar que si vols guanyar... t'has d'arriscar. I què avorrit tindre una vida sempre igual, no?
ciber-besets predestinats a contracorrent
Com que estic preparant les coses pel viatge us contesto ara, els que escriguin desprès ho faré quan torni, d'aquí a una setmana.
Rita: Al menys per a mi, sense dubte.
Daina: Bona pregunta, entenc que d'alguna manera sí. Dona per un altre article.
Núr: Rés més lluny del meu objectiu tancar rés enlloc, sols explicar el meu punt de vista personal i intransferible, les metàfores són una bona eina sempre que no es prenguin al peu de la lletra, llavors crearíem una religió, i no les vull ni regalades. Del fet que hi hagi matisos que no vegis clar potser els podria haver explicat millor, d'altres no comparteixes, potser és el mateix problema, o no, però a la fi és una visió personal, en un moment determinat, que es pot matissar, tornar a explicar o corregir en un altre moment.
Una abraçada.
Lucrècia: Potser és el que intentava explicar.
Un petó també a tu, i a totes.
És una manera de dir que ens hem de moure i decidir o així ho he entés jo... si no decidim i fins i tot no ens ekivokem no podrem mai tenir un destí o un altre, tot està fet per les nostres mans i decisions, per fets...
Es verdad, hay que coger el toro por los cuernos y decir el camino que se quiere seguir, que nadie lo haga por ti
El sols fet de no prendre cap decisió ja es prendrela, per tant d'una manera o d'altra sempre decidirem que fem o no, i per tant la vida anirà girant segons girem nosaltres. No ens queda d'altra, anar endavant i punt.
Aquest és un d'aquells posts que quan el llegeixo penso que molta gent l'hauria de llegir, imprimir-se'l, i penjar-lo en algun lloc proper per fer-hi un cop s'ull quan calgui. Saps, darrerament em sento una mica així com dius, em deixo portar, sento que les coses passen per davant i no faig massa res per aferrar-m'hi. A veure si aquesta lectura m'ajuda a canviar una mica el rumb.
Wow!
M'ha encantat el teu post i estic absolutament a favor de la teva visió del destí, creat a partir d'un mateix!
Una visió un xic existencialista, però al mateix temps vitalista que ens anima a ser amos del nsotre futur i no concedir ni un intant, més del estrictament necessari, al dubte!
Pensaments profunds en un estiu massa calorós. No sé si estem predestinats, en tot cas sí que penso que cada tria que fem és irreversible i dibuixa el nostre camí. Pensar què hauria passat si... és ciència ficció. Petons i que et vagin molt bé les vacances!
Sí, per sort al llarg de la nostra vida podem canviar d'opinió tantes vegades com vulguem segons el que vivim! :)
T'he passat una coseta al meu bloc! No és un premi, és un meme!!! ;) T'animes a fer-lo?
Cesc: Bàsicament sí és això.
Luz de Gas: Así lo creo.
Xesca: No acabo d'estar d'acord amb això, si no decideixes no ets el propietari dels teus actes, deixar que se t'emporti el corrent és renunciar a decidir, nedar, a favor o en contra del corrent és exercir la nostra llibertat.
Glam: Mai no acabat de veure on es separaven l'existencialisme del vitalisme, tanmateix tens raó, sóc bastant existencialista.
Fada: Per suposat que sí, cada pas obre el camí al següent. Les vacances, el viatge ha anat molt bé, i fa una calor insuportable, a Tenerife no, però.
Núr: I tant que m'animo a fer-ho!
Quanta raó tens! La vida està plena de petites i grans decisions. Inclús quan no decidim... estem decidint que no passi res. Tinc la sensació que els primers quaranta anys de la meva vida han estat això... deixar-me dur per la corrent que ens empeny. Però ara me n'adono que si no hagués pres les petites decisions que he pres, ara no seria on sóc. Això si, darrerament les meves decisions són més arriscades i valentes(?). Per poder sortir del corrent que ens empeny... cal que ho siguin. I, encara que hi ha més perills, estic satisfeta d'haver-me atrevit.
Una abraçada (i perdoneu el discurset, però és que el tema dóna tant de si...). (Per cert, et molesta si faig un enllaç al meu blog?)
Mar: Benvinguda. Tots alguna vegada, o moltes més aviat, ens hem deixat dur pel corrent. Totes les decisions són arriscades, valentes? no ho sé, de vegades la por t'empeny endavant.
Indubtablement pots fer un enllaç, quan pugi faré una ullada al teu bloc (m'estic posant al dia)
Publica un comentari a l'entrada