dilluns, 15 de març del 2010

Rendint pleitesia




Em mirava el quadre una i altra vegada, no coneixia la història d'aquells dos homes però estava clar que algú, un Xa es rendia a un tal Baber, algú amb preponderància s'agenollava davant algú altre que tenia nom de dibuix animat.

Sí, segur que al mil cinc-cents ningú no sabia que eren els dibuixos animats, però segur que aquell xa no ho feia per convicció, ho feia per obligació, per necessitat, per supervivència.

De fet estava a punt de fer el mateix que aquell xa, rendir pleitesia a algú a qui mai no li hagués dedicat ni cinc minuts, si no fos perquè les coses es van girar en contra meva, i ara, tot un alt executiu, tot un tauró blanc de les finances havia de rendir pleitesia a un peixet, una piranya, que amb prou feines m'hauria pessigat les escates ... en un altre temps.

Em seguia mirant el quadre, m'imaginava al xa dirigint-se amb pas ferm, tractant de mantenir les darreres restes de dignitat abans de clavar el genoll a terra i acotar el cap enfront un homenet, algú que de ser un trist lacai havia arribat a ser el senyor dels senyors.

Coneixent l'època era segur que les diferències les van solventar a cop d'espasa, tanmateix, ben mirat no és tan diferent el que passa ara. Sí, d'acord, ara és bastant difícil que algú no ho compti desprès d'una batalla, ja sigui comercial o legal, però puc assegurar que el món comercial és ple de cadavers vivents, de gent que ha perdut tot en la batalla diària.

I d'altres, com jo, com el xa, que han de clavar el genoll a terra i rendir pelitesia, jurar lleialtat a aquell que temps enrera era el teu enemic, aquell a qui es menyspreuava, aquell a que consideraves l'objectiu natural dels teus atacs.

I hagués guanyat, sí, igual que segurament el xa hauria guanyat en Baber si no l'haguessin traït els seus aliats. Els meus aliats, cabrons, els hi vaig prometre de tenir un bon tall del holding de'n Baber, serien els reis i senyors, per sota meu, això sí, de les empreses auxiliars, les empreses grans eren per a mi, per alguna raó jo sóc el xa, l'emperador, el representant de Déu a la terra. I ara hauré d'abaixar el cap, agenollar-me i reconèixer Babar com el meu emperador, el mey senyor, el meu Déu.

La secretària; una dona esbelta, madura, de formes lleugerament rodones, enfundada en un vestit xaqueta blau fosc i faldilla just per sobre del genoll, cabell recollit en un monyo just a l'alçada del clatell i ulleres de llegir penjant d'un fil sobre el pit; em feu acompanyar-la fins al despatx, m'obrí la porta però ella quedà fora, com els antics lacais ella s'abstingué de gaudir de la imatge de la claudicació.

I allà era, el meu antic enemic. - Endavant. - Digué amb veu templada. - Segui, amic, perquè a partr d'ara som amics. - Quin remei, o sóc el teu amic, o soc el teu esmorçar. - Sí, senyor director, ja sap que sóc a la seva disposició en cos i ànima. - Ho sé, i no vull desaprofitar les seves qualitats, vostè sap que podriem haver-lo destruït, però algú tan lluitador com vos es mereix ser part del meu exèrcit.

Ara ja no sóc el xa, sóc un guerrer al servei del meu senyor. - I quina és la misió que m'encomaneu, senyor? - Dirigirà la nostra empresa de serveis auxiliars, sé que no tindreu massa oportunitats d'entrar en batalla, però la importància d'aquesta tropa és vital per donar suport a les altres empreses. - Queda clar, sóc el cap dels cuiners, dels que remouen cadavers al camp de batalla, dels que netegen els fems dels cavalls, sóc el senyor dels prescindibles.

Vaig deixar el desatx amb un nus a la gola, les forces em van acompanyar fins arribar al garatge però ja dins del cotxe sols vaig poder plorar en silenci, desitjant que ningú no em veiès.

11 comentaris:

Ada ha dit...

Uff! quina angoixa el sentiment de tenir que rendir pleitesia al director d'aquesta manera! Bona comparació, ara s'utilitzen altre tipus d'armes que també fan mal...
M'ha agradat!

Sergi ha dit...

Home, tot plegat em sembla una mica exagerat, però no m'he trobat mai en aquesta situació, la veritat. Però si li han passat a davant, per alguna cosa serà no?

Joana ha dit...

Ufff.... deunidor!
Per cert, felicitats! :)

Lisebe ha dit...

Molt bona comparació!! I deunidor.. quin relat més ben fet i llarg.M'agradat.

Bon cap de setmana

Elfreelang ha dit...

Un relat molt bo! m'ha agradat la comparació amb la vida "real" i el món empresarial

kweilan ha dit...

He trobat molt original que hagis comparat la proposta amb el món laboral...M'ha agradat!

Josep B. ha dit...

benvinguts tots.

Ada: Sí, la veritat és que no hem canviat gaire en més de cinc-cents anys.

Striper: gràcies a tu.

Xexu: Tota narració fictícia és una exageració, però si apres atenció trobaràs més d'un cas similar, més suau, però que si en comptes d'estilogràfiques, ordinadors i portafolis, portessin espases, dagues i escuts, la cosa seria bastant sagnant.

Joana: gràcies, tot i que no sóc gaire de celebrar sants.

Lisebe, Elvira FR i Kweilan: Gràcies.

Rita ha dit...

Molt bon relat, Josep!

És dur, però segurament avui en dia n'hi trobaríem més d'un de cas semblant...

Felicitats, amb retard, i petons!

La Meva Perdició ha dit...

Amb tota la mala sang, frustració i vergonya que porta el teu personatge a sobre, si jo fos el nou cap, no estaria molt tranquil, vés a saber quina s'empesca quan passi de les llàgrimes a la ràbia. Encara que diuen que sempre és millor tenir els enemics ben a prop. Felicitats pel relat, i gràcies per la teva visita. :)

Pd40 ha dit...

jeje, veig que ell ho porta malament, però de fet crec que tots som prescindibles (i millor que sigui així, no?).

Nets de Junh ha dit...

Realitats diferents amb un mateix desencadenant.
Felicitats! ben trobat.