Rendint pleitesia

Relats conjunts: EL XA KHUSRAU JURA LLEIALTAT A BABER, fragment del Baburnama Anònim 1500

Em mirava el quadre una i altra vegada, no coneixia la història d'aquells dos homes però estava clar que algú, un Xa es rendia a un tal Baber, algú amb preponderància s'agenollava davant algú altre que tenia nom de dibuix animat.

Sí, segur que al mil cinc-cents ningú no sabia que eren els dibuixos animats, però segur que aquell xa no ho feia per convicció, ho feia per obligació, per necessitat, per supervivència.

De fet estava a punt de fer el mateix que aquell xa, rendir pleitesia a algú a qui mai no li hagués dedicat ni cinc minuts, si no fos perquè les coses es van girar en contra meva, i ara, tot un alt executiu, tot un tauró blanc de les finances havia de rendir pleitesia a un peixet, una piranya, que amb prou feines m'hauria pessigat les escates ... en un altre temps.

Em seguia mirant el quadre, m'imaginava al xa dirigint-se amb pas ferm, tractant de mantenir les darreres restes de dignitat abans de clavar el genoll a terra i acotar el cap enfront un homenet, algú que de ser un trist lacai havia arribat a ser el senyor dels senyors.

Coneixent l'època era segur que les diferències les van solventar a cop d'espasa, tanmateix, ben mirat no és tan diferent el que passa ara. Sí, d'acord, ara és bastant difícil que algú no ho compti desprès d'una batalla, ja sigui comercial o legal, però puc assegurar que el món comercial és ple de cadavers vivents, de gent que ha perdut tot en la batalla diària.

I d'altres, com jo, com el xa, que han de clavar el genoll a terra i rendir pelitesia, jurar lleialtat a aquell que temps enrera era el teu enemic, aquell a qui es menyspreuava, aquell a que consideraves l'objectiu natural dels teus atacs.

I hagués guanyat, sí, igual que segurament el xa hauria guanyat en Baber si no l'haguessin traït els seus aliats. Els meus aliats, cabrons, els hi vaig prometre de tenir un bon tall del holding de'n Baber, serien els reis i senyors, per sota meu, això sí, de les empreses auxiliars, les empreses grans eren per a mi, per alguna raó jo sóc el xa, l'emperador, el representant de Déu a la terra. I ara hauré d'abaixar el cap, agenollar-me i reconèixer Babar com el meu emperador, el mey senyor, el meu Déu.

La secretària; una dona esbelta, madura, de formes lleugerament rodones, enfundada en un vestit xaqueta blau fosc i faldilla just per sobre del genoll, cabell recollit en un monyo just a l'alçada del clatell i ulleres de llegir penjant d'un fil sobre el pit; em feu acompanyar-la fins al despatx, m'obrí la porta però ella quedà fora, com els antics lacais ella s'abstingué de gaudir de la imatge de la claudicació.

I allà era, el meu antic enemic. - Endavant. - Digué amb veu templada. - Segui, amic, perquè a partr d'ara som amics. - Quin remei, o sóc el teu amic, o soc el teu esmorçar. - Sí, senyor director, ja sap que sóc a la seva disposició en cos i ànima. - Ho sé, i no vull desaprofitar les seves qualitats, vostè sap que podriem haver-lo destruït, però algú tan lluitador com vos es mereix ser part del meu exèrcit.

Ara ja no sóc el xa, sóc un guerrer al servei del meu senyor. - I quina és la misió que m'encomaneu, senyor? - Dirigirà la nostra empresa de serveis auxiliars, sé que no tindreu massa oportunitats d'entrar en batalla, però la importància d'aquesta tropa és vital per donar suport a les altres empreses. - Queda clar, sóc el cap dels cuiners, dels que remouen cadavers al camp de batalla, dels que netegen els fems dels cavalls, sóc el senyor dels prescindibles.

Vaig deixar el desatx amb un nus a la gola, les forces em van acompanyar fins arribar al garatge però ja dins del cotxe sols vaig poder plorar en silenci, desitjant que ningú no em veiès.