Un instant

Ves a saber perquè però la vaig mirar directament als ulls, semblava endinsada als seus pensaments, navegant per ves a saber quines aigües, amb un lleu somriure als llavis. Vaig gaudir de la seva visió durant uns minuts, potser tres o quatre, no ho sé.

Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.

No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.

Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.

Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.

De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.

Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.